Fitxa 10

Resum del curset o idees bàsiques

 

Els sants: concepte de santedat a l’Església catòlica

 

Segons paraules del Dr. Antoni Pladevall, que apleguen els conceptes que millor defineixen la idea de sants dins l’Església catòlica, els sants són: “[...] persones que han excel·lit per les seves virtuts i assimilació a Crist. Això els ha merescut l’honor d’ésser considerats com a gaudidores del premi de la salvació prop de Déu [...] i el d’ésser proposats com a exemple i model dels qui encara ens trobem en aquest món [...] són, per tant, exemples de virtuts i a la vegada un estímul i uns intercessors per als creients”

Evolució històrica de les canonitzacions

L’evolució històrica en el reconeixement dels sants té diverses etapes. Des de l’antiguitat tardana, en què els màrtirs tenien principal protagonisme, fins a l’alta Edat Mitjana quan ja s’havien incorporat sants no màrtirs la declaració era per aclamació popular amb consentiment del prelat de la diòcesi. Entre els segles X i XII, la capacitat per reconèixer els sants va recaure progressivament en el papa, bisbe de Roma i cap de l’Església Catòlica. L’any 1588, Sixte V va instaurar la Sagrada Congregació dels Ritus i va establir la normativa per la qual es regia el reconeixement dels sants. Pau VI, l’any 1969, va reformar la institució i la va dividir entre  la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments i la Congregació per a les Causes dels Sants que tracta dels processos de canonització.

 

 

Procés de canonització

 

Actualment, el procés o causa de canonització que s’inicia des de la diòcesi on ha nascut, viscut o exercit, en vida, el futur sant contempla diferents etapes. En nom del bisbe, el postulador inicia la investigació sobre la biografia del sant que és considerat, en un primer nivell, com a Servent de Déu. Es trameten les conclusions a la Congregació per a les Causes dels Sant. Si s’accepten les possibles i reconeixen les “virtuts heroiques”, se’l considera “venerable” i se li pot retre culte. Si, partir de la seva invocació esdevé un miracle comprovat (no necessari en el cas d’haver mort en martiri), podrà ésser considerat “beat” amb culte preferent a la seva diòcesi. Si es verifica un segon miracle, llavors podrà arribar a ser considerat “sant” i amb culte universal. En el cas d’un candidat a sant amb devoció antiga o “immemorial” calia certificar l’existència d’aquest culte.

 

Títols o apel·latius dels sants

 

Als diferents noms dels sants els acompanya un títol o apel·latiu. En el cas dels ants masculins solen ser: màrtir, confessor, diaca, bisbe, prevere / religiós, fundador, papa o rei. En el cas de les santes: màrtir, verge, vídua / religiosa, fundadora o reina. Aquests apel·latius proporcionen la primera informació que rebem en un santoral.

 

Els sants catalans

 

Els sants catalans se situen dins les diverses tipologies de sants: universals, titulars d’esglésies i d’altars, populars, sants històrics catalans, sants tradicionals catalans i sants catalans de devoció parroquial. Aquests tres darrers grups són els que mereixen la principal atenció.

Els sants històrics catalans són aquells que, de forma indubtable, és té la certesa de la seva existència per referències documentals. En aquest sentit, s’agrupen per la seva condició: màrtirs, bisbes, fundadors, destacats membres d’ordes religiosos.

Els sants tradicionals catalans, en canvi, formen part de l’àmbit català per raons ben diverses. Les seves biografies han sorgit d’una forta devoció i culte especialment a les seves relíquies. Lla tradició ha creat unes biografies imaginàries que, en molts casos, ha generat un doblament de sants d’origen llunyà per nacionalitzar-los i apropar-los al territori.

Els sants catalans postridentins són conseqüència de la religiositat barroca. La 25a sessió del Concili de Trento (1545-1563) va reglamentar i, alhora, impulsar la devoció als sants i especialment a les seves relíquies. Les dècades posteriors va coincidir amb dos fets, que amb aquesta empenta conciliar, comportarien un increment del culte i pietat al voltant dels sants: una climatologia adversa i la redescoberta de les catacumbes romanes.

 

Classificació actual de les relíquies

 

Relíquies de primera classe: són aquelles relacionades directament amb la vida de Jesús i les restes físiques dels cossos dels sants.  Així, de les primeres es poden trobar, entre d’altres, les següents: ex lignum Crucis D.N.J.C (de la fusta de la Creu de Jesucrist Nostre Senyor), ex Sindone D.N.J.C (del sudari de Jesucrist Nostre Senyor), ex praesepi (del pessebre)o ex spinae coronae (de la corona d'espines). De les de sants: ex ossibus (dels ossos), ex carne (de la carn), ex sanguine (de la sang), ex praecordis (de l’estomac / de l’intestí), ex tela imbuta sanguine (d’una tela impregnada de sang,), etc.

Relíquies de segona classe: són els objectes que duia el sant, com elements del seu vestuari habitual, i els objectes que feia servir: ex pallio (del mantell), ex velo (del vel), ex habitu (de l’hàbit), ex indumentis (de la roba), ex arca sepulchralis (de la tomba).

Relíquies de tercera classe: objecte que ha entrat en contacte amb les relíquies de primera classe i que solen ser peces de tela que se’ls ha fet d’estar en contacte amb el cos del sant. Aquest és un tipus molt antic; en molts sepulcres de sants se solia deixar uns forats per on, els pelegrins, introduïen unes peces de roba (brandea), que tocaven les restes i, així, suposadament adquirien les seves propietats i se les podien endur com si fossin veritables relíquies.

Relíquies de quarta classe: semblant al cas anterior però que han estat contacte amb les relíquies de segona classe.

Finalment, hi ha un altre tipus que es podrien definir com a relíquies formals o d’escenari, que representen un objecte de veneració, o que tenen una relació atemporal amb els escenaris de la vida del sant.

 

Formats de reliquiaris

 

  • Les lipsanoteques.- El reliquiaris més primitius conservats s'anomenen "lipsanoteques". Aquesta paraula, que prové del grec, s’utilitza per anomenar aquells petits recipients que, en època romànica, s’utilitzaven per contenir les relíquies que es dipositaven als reconditoris de les ares dels altars per a la seva congregació litúrgica.
  • Les imatges reliquiari.- És molt possible que de les primeres vegades quan les relíquies van sortir dels reconditoris d’altar per situar-se al seu damunt i ho van fer a l’interior d’imatges marianes.
  • Les arquetes o urnes.- Els reliquiaris d’aquesta tipologia tenen forma de caixa, bagul o cofre amb múltiples variants, mides i materials. Contenen les relíquies en el seu interior i no permeten visualitzar-les sense aixecar la tapa o coberta. La preferència en la funció dels reliquiaris era, encara, la de protecció.
  • Les ‘estauroteca’.- Amb la paraula ‘estauroteca’, formada del grec ‘stauros’ (creu) i ‘theca’ (capsa) s’anomena el reliquiari que conté una porció, més o menys gran, del ‘Lignum crucis’, de la fusta de la Creu de la Passió de Jesucrist. En català, una paraula més nostrada és la de Veracreu que remet directament a la ‘creu veritable’ i que serveix, també, per denominar els reliquiaris d’aquets tipus.
  • Els reliquiaris pediculats.- El grup de reliquiaris pediculats estan conformats per aquells que, en forma de copa, la relíquia és protegida per un tub de vidre, o altra forma de ser mostrada, que s’eleva sobre un peu o base.
  • Els sepulcres.- El màxim objectiu en la possessió de relíquies, ja fos un monestir o una catedral, era disposar de tot el cos del sant o santa. Tot i que va ser habitual esmentar que en aquells llocs tenien el “cos”, només volia dir que hi havia relíquies, o sigui, una part més gran o més petita del conjunt.

 

Diccionari de relíquies

 

Aquest document pretén aportar el significat de les principals paraules vinculades i o que fan  referència, directament o indirectament, a les relíquies cristianes de sants i a la seva funció. En alguns casos són d’ús freqüent però que adopten un sentit especial en aquest àmbit. En aquells casos que les definicions hagin estat manllevades d’alguna obra o estudi concret, al final trobareu la clau que us permetrà identificar-les a la secció de la Bibliografia: http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Diccionari-de-rel%C3%ADquies/

gallery/logo general