FITXA 3

Els llibres i documents sobre sants: fons bibliogràfiques per documentar relíquies

 

La producció bibliogràfica religiosa, especialment en els segles XVII i XVIII, sol recollir les hagiografies que serien reproduïdes posteriorment. Els textos hagiogràfics locals són el testimoni més fidels dels gestos que la comunitat devota mantenia fidelment a les restes sacres del seu sant patró o santa patrona.

 

Els martirologis, que són pròpiament llistes dels màrtirs amb les dades principals i amb utilització litúrgica, es van difondre a partir del segle IV. El primer que es coneix documentalment és el Martyrologium hieronymianum del segle següent. Més endavant, ja se’n van fer de més complerts. Al primer quart del segle VIII i, especialment durant el IX, apareixen les edicions escrites de Beda el Venerable, les de Florus de Lió i d’Adó de Vienne i les d’Usuard. Totes aquestes relacions es van aplegar en el Martyrologium romà de finals del segle XVI que, amb modificacions, ha arribat als nostre dies. Aquests martirologis recollien els fets que manifestaven les poques actes originals existents, que constataven i descrivien els fets; però també van beure de Passioners d’ús litúrgic, especialment a l’Església de tradició visigòtica, i de Llegendaris, amb caràcter més aviat fabulós i destinats a la lectura devota. Moltes vegades, l’objectiu era procurar donar carta de naturalesa a personatges imaginaris i convertir-los en sants locals prenent elements d’altres, i de major autenticitat.

La literatura pròpiament hagiogràfica referida a les biografies dels sants, va ser una de les produccions més populars en els segles passats. D’entre les primeres hagiografies de referència a l’àmbit català, caldria esmentar El llibre de les corones o Peristephanon del poeta Aureli Climent Prudenci, escrita a finals del segle IV o principi del V, que recull la devoció als principals màrtirs reconeguts a l’època, entre els quals n’esmenta del territori català. No seria però, fins que es va redactar la Llegenda Àuria de Iacopo da Varazze, a mitjan segle XIII, que les hagiografies es convertirien en textos de gran difusió. Igualment, van començar a aparèixer versions i traduccions locals entre les que cal destacar les Vides de sants rosselloneses, escrita poques dècades després, o més endavant una còpia manuscrita realitzada al segle XV, entre d’altres.

L’hagiografia, ha gaudit generalment durant totes les èpoques d’una gran creativitat. Els elements estrictament biogràfics es barregen sovint amb els fets imaginats, gairebé, fantàstics, amb la voluntat d’incrementar la fama miraculosa del personatge. Aquest fet va ser particularment destacable durant l’època barroca, posterior al Concili de Trento (1545 i 1563) quan s’escriuen obres on es recullen els sants venerats a Catalunya i monografies dedicades a sants amb devoció local.

El jesuïta Pere Gil (1551-1622) va escriure una annexa al seu llibre Geografia de Catalunya on donava una relació de sants sota el títol ‘Vidas dels sants de Cathaluña que foren naturals o visqueren o moriren en ella, o las reliquias principals dels quals se troban en Cathaluña extensament referidas’. D’aquesta obra inèdita en podeu llegir un article d’Àngel Fàbrega:

 

http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/sites/default/files/public/analecta/AST_31.1/AST_31_1_5.pdf

 

El 1602, reeditada el 1630, es publicava una altra obra molt interessant de la mà del dominic Antoni Vicent Domènec (1553-1607): ‘Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña’. Es tracta d’un volum sobre els sants venerats al país, a partir de la presència de les seves relíquies, segons les diòcesis de l’època. És molt interessant i aporta nombroses dades que, sino fos per aquest text, desconeixeríem completament. De fet, molts autos posteriors, reprodueixen les seves paraules.

 

Podeu llegir aquest llibre i descarregar-lo a:

 

https://books.google.es/books?id=Inb5HkkqmXMC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false

 

Dues obres en format enciclopèdic que tractaven de les diferents diòcesis espanyoles (i també les catalanes) en la divisió administrativa corresponent a la seva època són:

 

‘España sagrada. Teatro geográfico-histórico de la Iglesia de España’ del frare agustí Enrique Flórez (1702-1773).

 

Podeu consultar en línia o baixar el volum que us interessi, cercant la diòcesi:

https://books.google.es/books?id=UwJOdCQ5S1AC&printsec=frontcover&dq=espa%C3%B1a+sagrada+fl%C3%B3rez+ausonense&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjR08rqrtPoAhWqAmMBHffOD8YQ6AEIJzAA#v=onepage&q=espa%C3%B1a%20sagrada%20fl%C3%B3rez%20ausonense&f=false

 

I un altre estudi semblant, posterior però amb el mateix format, és:

 

‘Viage literario a las iglesias de España’ aplegat pel frare dominic Jaume Villanuueva (1763-1824).

També podeu consultar en línia o baixar el volum que us interessi, cercant la diòcesi:

 

https://books.google.es/books?id=-f7u7Zz6RCwC&printsec=frontcover&dq=Viage+literario+a+las+iglesias+de+Espa%C3%B1a+vique&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjUlZmlsNPoAhU0DmMBHbNxBW0Q6AEIJzAA#v=onepage&q=Viage%20literario%20a%20las%20iglesias%20de%20Espa%C3%B1a%20vique&f=false

 

D’aquestes quatre obres se’n desprenen moltes altres de caràcter local de les quals podeu llegir els textos que són digitalitzats i que, per la seva antiguitat d’edició, es poden descarregar en pdf:

 

http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Biblioteca-de-rel%C3%ADquies/

 

<<<<<             >>>>>

 

Permeteu-me que desenvolupi específicament la importància dels goigs (a vegades no prou valorats) com a documents que parlen de relíquies i de devoció popular en general: 

 

Anàlisi de la funció dels goigs com a himnes o oracions cantades

Dins el ritual de devoció a les relíquies de sants té lloc un pas previ que, tot i les diferències de contingut, es va repetint en els diversos casos estudiats: es tracta del cant dels goigs.

La música i la seva interpretació en determinats contextos esdevé de gran càrrega simbòlica. La importància del llenguatge musical el posa en clar Ismael Fernández de la Cuesta quan afirma que “potser més que altres manifestacions culturals, la música té un fort arrelament en el més profund de la psicologia i està estretament relacionada amb els comportaments socials de l’home”. En aquest sentit, el primer esglaó en la inclusió de la música en l’activitat humana és la de l’exercici de la veu. La participació directa de la persona en la creació de l’ambient musical és, per al mateix autor, molt important: “Fa falta comprendre la gran càrrega de significat o de missatge que té, en primer terme per al propi individu i conseqüentment per al grup social al qual pertany, el simple exercici de la força fisiològica de la veu per produir sonoritats, que superen les del propi llenguatge, ja sigui oral o, més encara, escrit” (Fernández, 1997: 13).

L’etnomusicologia connecta la música amb l’antropologia. Precisament, la importància de la música en el comportament humà la certifica l’antropòleg John Blacking, que ha estudiat la música en grups africans, quan diu que “hi ha tanta música al món que és raonable suposar que la música, com la llengua i possiblement la religió, és un tret específic de l’home” (Blacking, 1994: 27). I resol que “la música és un producte del comportament de grups humans, tant si són formals com informals: és so humanitzat” Blacking, 1994: 29). Més endavant, en el seu llibre Fins a quin punt l’home és músic?, desenvolupa la funció de la música en el context humà: “[…] com que la música és so humanament organitzat, expressa aspectes de l’experiència dels individus en societat” (Blacking, 1994: 113). En el mateix sentit esmenta que “la funció de la música és de reforçar certes experiències que han passat a tenir significació dins la vida social o de relacionar-hi més íntimament la gent” (Blacking, 1994: 122). La música esdevé, així, una forma d’amplificar o intensificar les vivències humanes quan el col·lectiu està preparat per a sentir-la o interpretar-la. Blacking ho confirma quan diu que “la música pot expresar actituds socials i processos cognoscitius, però només és útil i eficaç quan la senten oïdes preparades i receptives de gent que ha compartit, o pot compartir d’alguna manera, les experiències culturals i individuals dels seus creadors” (Blacking, 1994: 81). Aquesta comunió entre la música i el grup social, en el cas dels goigs en la devoció a les relíquies de sants remet al concepte d’interpel·lació apuntat en el punt anterior.

Precisament, la importància de la música en el context religiós és apuntada per diversos autors. L’antropòleg Josep Martí afirma que “religió i música constitueixen dos sistemes eminentment de tipus simbòlic, per la qual cosa no ens ha d’estranyar que es puguin arribar a confondre” (Martí, 2003: 31). Aquesta relació l’exemplifica dient que “es considera que la música és sobretot portadora de mots sagrats, i permet d’aquesta manera que es transmetin de generació en generació” i segueix afirmant que:

“De fet, trobem des de les músiques que es relacionen amb principis religiosos bàsics o amb deïtats absolutes fins aquelles que constitueixen mostres devocionals cap a deïtats o motius de veneració molt particular i local. Per aquest darrer cas, podem pensar, per exemple, en la forma de devoció denominada bhakti a l’Índia o també en els himnes als sants en la seva qualitat de representants del numen amb valor local –tal com succeeix amb tants sants patrons dins el catolicisme, i concretament, tal com es manifesta en els goigs a Catalunya” (Martí, 2003: 308).

I, com ja s’ha apuntat abans, la composició musical que sol estar més associada a la devoció de les relíquies de sants és la dels goigs. Aquests, incorporen en el seu text alguns elements que permeten identificar la significació de les relíquies respecte al grup social que les mostra devoció.

S’estableix, d’aquesta manera i seguint els criteris de l’etnomusicologia apuntats anteriorment, una íntima relació entre el text cantat i el col·lectiu social que el canta ja que aquesta acció l’identifica com a grup.

De la correspondència entre goigs cantats i el context en el qual es canten, se’n fa referència a diferents llocs de l’obra Tradicionari. Ayats, Orriols i Palomar ho esmenten dient que “la identificació col·lectiva permet que el cant d’aquests goigs sobrepassi de molt el seu origen i els seus atributs religiosos, i que persones que no mostren creences d’aquesta orientació pugui, en canvi, creure indispensable anar a cantar els goigs a la basílica o a la capella del sant en el dia i moment assenyalats” (Ayats, 2006: 37-38).

En un altre volum, el mateix Jaume Ayats, amb Montserrat Garrich i Josefina Roma afirmen: “Els goigs representen la manifestació de la genealogia local que reuneix, per mitjà d’una devoció concreta, les generacions actuals i els avantpassats i situa al capdamunt d’aquests avantpassats l’ésser celestial que ennobleix el llinatge, ja que fa córrer un lligam de parentiu entre el sant, la Mare de Déu o Crist, i totes les generacions locals fins arribar a l’actualitat. En el cant dels goigs, els pobles també manifesten aquest lligam, d’un avantpassat celestial, no amb un llinatge concret, sinó amb tot el grup. L’arrelament dels sants, de la Mare de Déu o el Sant Crist, i la seva adopció complementària pel grup local com element de la seva historia sagrada” (Ayats, 2005: 132).

En aquest mateix sentit, Josep Martí apunta que “la música serveix per a distingir o identificar grups de persones que comparteixen uns mateixos valors, aquells valors precisament que la música en qüestió representa” (Martí, 2003: 312).

Ho exemplifiquen Ayats, Garrich i Roma : “Cantant els goigs, tothom se sent reafirmat com a membre de la comunitat, en un grau culminant d’emoció. En acabar la missa solemne, mentre es donen a besar les relíquies o es puja al cambril a besar la imatge, s’activen les baules que fan del sant o la Mare de Déu el cap de la cadena que uneix el cel amb aquella comunitat en particular” (Ayats, 2005: 134).

D’aquesta manera, i dins el marc dels estudis culturals, els goigs i l’anàlisi de les seves paraules, connecta directament amb el concepte de recepció d’Althusser (Fecé, 2000: 20). És l’acció del cant allò que converteix els goigs en oració religiosa recitada en un context propi de devoció. Així, els goigs esdevenen significatius per al públic que els recita i que els pot i sap interpretar.

Les relíquies als goigs

Alguns goigs tenen una relació estreta amb les relíquies. Especialment destacats són aquells goigs dedicats a les relíquies cristològiques, ja siguin de la Veracreu, les Santes Espines, o altres restes atribuïdes directament a Jesucrist.

Els goigs més nombrosos recullen la devoció a les relíquies de sants i santes. En els Oficis dedicats al sant patró d’una parròquia, el sacerdot en proclamava les virtuts cristianes en el seu sermó. Aleshores, la feligresia –que era majoritàriament analfabeta- segurament només podia interioritzar el missatge amb el procediment de repetir-lo. I el repetien tot cantant. Els goigs, per tant, servien per transmetre amb la major fidelitat possible el model de bon cristià que, en essència, representava el sant o la santa objecte dels goigs.

En alguns casos, la parròquia posseïa una relíquia del sant titular. En altres casos, disposaven d’una relíquia d’algun sant o alguna santa tradicional que hi havia arribat per diferents vies.

Les llegendes recullen robatoris piadosos de relíquies que, ubicades en llocs llunyans, es traslladaven a monestirs i catedrals. La documentació constatava com algunes relíquies eren adquirides més honorablement, amb pagaments o intercanvis. I especialment, després del Concili de Trento, les restes sacres eren un preuat regal de destacats religiosos amb importants contactes a Roma.

Aleshores s’acollien aquests sants nouvinguts, mitjançant les seves relíquies, tot proclamant-los nous patrons parroquials o del nucli urbà. Així, aquest nou estatus bé mereixia l’edició d’uns goigs que pretenia promoure’n la devoció. Els textos dels nous documents recollien la biografia –més o menys verificable històricament- dels sants, els miracles produïts per la seva intercessió i, en molts casos, la importància de la presència de les seves relíquies com objecte de culte.

I com que els goigs se solen imprimir, aquest document ha tingut –i té- diferents elements gràfics. Ocasionalment apareixen il·lustracions de les relíquies i, bàsicament, del reliquiari. Més recentment, també es complementen amb una nota històrica que, amb voluntat informativa, expliquen la significació de les relíquies. 

Podeu veure’n alguns exemples de goigs que tracten de les relíquies al següent enllaç:

http://www.joanarimanyjuventeny.cat/Goigs-i-rel%C3%ADquies/

 

Bibliografia:

Ayats, J; Garrich, M; Roma, J. (2005) “La música i la dansa”. Dins: Tradicionari: enciclopèdia de la cultural popular de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, v. 4

Ayats, J; Orriols, X.; Palomar, S. (2006) “Cantar a les festes i en la vida col·lectiva”. Dins: Tradicionari: enciclopèdia de la cultural popular de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, v. 6

Blacking, J. (1994) Fins a quin punt l’home és músic?. Vic : Eumo editorial.

FECÉ, J. L. (2000) El circuit de la cultura. Barcelona : Universitat Oberta de Catalunya.

Fernández, I. (1997) Historia de la música I. Madrid : Historia 16.

Martí, J. (2003) “Terra. Els mites i la música”. Dins Antropologia de la religió. Barcelona : Universitat Oberta de Catalunya

gallery/45637699_1797814993678595_8358683549804527616_n
gallery/caràtula face