Les relíquies de Jesucrist a Catalunya: del bressol a la Passió

 

Les relíquies relacionades amb Jesucrist són presents a tota la cristiandat. Les més destacades i nombroses, malgrat que la quantitat ha estat un dels aspectes que les han fet menys creïbles, són les Veracreu i les Santes Espines. Igualment, s’han venerat relíquies relacionades amb el naixement de Crist a Betlem.

 

Veracreu

La presència simbòlica –suposadament més real del que veritablement ho era- de la Creu original en la qual va morir Jesucrist, en cada parròquia, es feia mitjançant la Veracreu. La Veracreu o Vera Creu és la relíquia, una o diverses estelles, que s’atribueix que pertanyen a la mateixa creu en què va morir Jesús. Normalment, són en dues estelles que formen una creu, dins d’un reliquiari realitzat en materials preciosos i simbologia relacionada amb la Passió.

N’hi havia a gairebé totes parròquies i, evidentment, no podien ser de cap manera part de la Creu original. Aquest és un dels aspectes que s’ha argumentat per treure legitimitat al fenomen de les relíquies, comptant que hi havia tantes estelles com per fer un bosc. Aquest argument no té en compte l’existència de les relíquies en contacte que permet reproduir-ne infinitament sense que perdin el seu valor.

Durant els segles de la religiositat barroca (de mitjan segle XVI fins ben entrat el XIX), les veracreus eren utilitzades per beneir els camps tots els diumenges després de missa des del pedró, on es llegien fragments dels Evangelis sobre la Passió de Crist. Aquests rituals anaven des la Santa Creu de maig, el dia 3, fins a l’Exaltació de la Santa Creu el 14 de setembre. Puntualment, quan hi havia perill de temporals o pedregades, es duia la Veracreu al comunidor per beneir en direcció als quatre punts cardinals i trencar la tempesta. Per aquesta raó, solien ser d’una mida fàcilment transportable.

Si voleu saber sobre els comunidors, tipologies i ús, podeu consultar el següent enllaç del ‘blog de Catalonia Sacra’: http://www.cataloniasacra.cat/blog/tag/joan-arimany-i-juventeny/

 

Les veracreus van escampar-se, especialment, en temps de les croades i dels romiatges de peregrins a Roma i a Terra Santa. Les principals facultats que, en general, se’ls atribueix és la capacitat de vèncer les tempestes i altres calamitats caigudes del cel.

Algunes veracreus van fer-se especialment distingides. És el cas de la de Besalú (la Garrotxa), venerada al monestir de Santa Maria. La tradició diu quela va dur el comte Bernat de Tallaferro des de Roma l’any 1017 i que el seu fill Guillem la va regalar als monjos del centre monàstic. La llegenda, però, feia que hagués estat un regal del papa sant Damas a la seva suposada vila nadiua, Argelaguer. Francesc de Monsalvatge, que recull aquesta tradició però la refusa, conta que la relíquia es va venerar, fins a l’any 1687, a l’alta major “en una urna que había al lado del evangelio, en cuyo año y á 3 de Mayo, en virtud de una concordia entre el Cabildo de la Colegiata y los Jurados de Besalú, se trasladó para que estuviese más recóndita y con más veneración á la sacristia de dicha iglésia, en cuyo lugar se veneró hasta que fué trasladada á la parroquial iglesia de San Vicente”, fet que va tenir lloc durant el segle XIX. Manuel Galimany esmenta que “en l’acte d’una visita pastoral, que l’any 1581 realitzà el bisbe Benet de Toco, es parla ja d’una confraria sota la invocació de la Santa Creu, a Santa Maria de Besalú”. En aquest sentit, Monsalvatge assenyala que el papa Climent XI, en una butlla del 15 de maig de 1710, va concedir tres indulgències a la confraria esmentada.

Una altra Veracreu que va tenir molt de renom va ser la de Sant Pere de Rodes (l’Alt Empordà). S’associa amb la versió llegendària del monestir i el viatge que feien per mar tres clergues que fugien de Roma, atacada pels perses, l’any 610. Arribats al Cap de Creus, on hi havia un temple dedicat a Venus, una tempesta no els va deixar passar fins que no va ser canviat el nom del lloc pel de cap de Creus on van fundar el monestir. Aquesta relíquia, segons Antoni Pladevall, “va ser causa dels jubileus sants del monestir, cada any que la festa de la Santa Creu de maig coincidia en divendres”.

Especialment coneguda és, també, la de Cervera (la Segarra) que porta el nom de Sant Misteri i que cada any és celebrat el 6 de febrer. I la d’Anglesola, conservada des de l’entorn de 1170 que va ser objecte d’un profund i interessant estudi realitzat per Francesca Español i exposició al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

Altres relíquies de la Veracreu eren venerades en moltes parròquies escampades per tot el territori de parla catalana, com el cas de Santa Pau a la Garrotxa, on es venera des de 1391. Els goigs que li són dedicats, al considerar que és una ‘veracreu’, esmenten:


D’aquella mateixa Creu
en què Jesucrist patí,
i morint ens redimí
de sa sang amb el ric preu,
ens ha tocat la porció
que en eix temple és venerada

Siuau de tots adorada
amb cordial devoció.
I se’n destaquen les propietats:

Contra llamps i pedregades
com sou el més fort escut,
si contrit el poble acut,
les terres mira salvades
amb la sola exposició
d’aquesta peça sagrada.

Siuau de tots adorada
amb cordial devoció.

 

<<<<<   :   >>>>>

 

Hi ha relíquies relacionades amb la Veracreu que tenen aspectes propis. És el cas següent:

 

La Veracreu de Cervera o el Santíssim Misteri

La paraula ‘misteri’ té diferents accepcions ; una d’aquestes és la que aporta Joan Soler i Amigó quan esmenta que “hi ha objectes sagrats tinguts popularment com a “misteris”” i, en primer lloc, es refereix a la relíquia de la Vera Creu venerada a Cervera (1). Amades, en el seu Costumari Català, donava referència d’aquest ‘lignum crucis’ que “procedent del saqueig de Roma per les forces de l’emperador Carles V, un soldat català va recollir d’una casa romana on va entrar i el va portar fins a casa nostra”. El folklorista assenyalava que “en passar per Martorell va sentir-se malalt i abans de morir el va lliurar al sacerdot que va assistir-lo”. Aquest es deia Jaume Albesa i era de Cervera i “va donar la relíquia a la comunitat de preveres d’aquesta ciutat, on fou guardat amb gran cura, si bé ignorant la seva gran virtut per molts anys”.

El descobriment dels poders del bocí de la creu de Nostre Senyor els va arribar des del poble de Tarròs (Tornabous – Urgell) on utilitzaven una relíquia semblant per exorcitzar persones posseïdes pel dimoni. En una d’aquestes activitats, la veu del dimoni va rebutjar les facultats de la peça de Terròs i va assegurar que la veritable era guardada a Cervera.

La tradició explicava, en veu d’Amades, que “el sacerdot de Tarròs va comunicar a la comunitat de Cervera el que havia dit el mal esperit” i va demanar de posseir un bocí de la peça cerverina a la qual cosa van accedir els preveres. És així com, explica Josep M. Llobet (3), en un text que acompanya els goigs dedicats al ‘Misteri de Cervera’, que “el divendres dia 6 de febrer de 1540, cap a les tres de la tarda, es trobaven reunides a la capella de Sant Nicolau de l’església de Santa Maria de Cervera unes dotze persones per procedir a la divisió d’un bocí de fusta que creien pertanyent a la creu que morí Jesús”. Continuava dient que “després de diversos intents de tallar-lo amb un ganivet que resultaren inútils, un sacerdot anomenat Bartomeu Amorós el pogué partir fàcilment amb els dits”; i el miracle es va produir en tant que “en aquell precís moment, va caure de la Veracreu una grossa gota de sang i es va oir, estant el cel serè, un fort tro”. Els cerverins van sortir al carrer cridant “misteri, misteri!” i així es va conèixer el fet prodigiós.

El Santíssim Misteri de Cervera és un enigma que ben bé es podria emmarcar en els corrents protestants i a la influència reformista provocada per Luter. El dubte sobre la relíquia de Tarròs sembla més propi de ments que dubtaven d’allò que posseïen i que, el Concili de Trento es va encarregar d’il·luminar. És clar que les reunions de Trento no van començar fins al 1545, cinc anys després dels fets de Cervera.


<<<<<   :   >>>>>


La devoció catalana a les Santes Espines

Les relíquies més preuades, al llarg de la història, han estat les relacionades, directament, amb Jesucrist. Durant l’edat mitjana, especialment a l’època de les croades, es van escampar per tota la cristiandat les més diverses –i sorprenents- restes que, suposadament, pertanyien als diferents episodis de la vida de Nostre Senyor. D’aquestes, en destaquen les espines de la corona que va suportar durant la Passió.

La tradició manté que la corona amb la qual es va infligir martiri a Jesús constava de, ni més ni menys, setanta-dues espines. Es creu que, poc després del davallament de la creu, alguns fidels van recuperar i resguardar els elements relacionats amb l’escena que havien contemplat; la versió més estesa atribueix la troballa de la Corona a santa Elena juntament amb la Veracreu. Aquest fet hauria tingut lloc l’any 326 quan, segons la mateixa font, la santa –mare de l’emperador Constantí, n’hauria dut una part important de la Corona a Constantinoble. En aquesta ciutat l’haurien venerat fins al 1239 en què l’emperador Balduí II n’hauria fet obsequi al rei Lluís IX de França per la seva col·laboració en alguna de les guerres territorials del moment. Traslladada amb tots els honors a París, l’objecte sagrat va ser venerada amb gran pietat i, fins i tot, se li va consagrar el 1248, expressament, una capella: la Sainte Chapelle.

Des de la ciutat francesa es van escampar, per tota la cristiandat, un bon nombre de les espines que formaven part de la relíquia. En diferents moments de l’edat mitjana i segles posterior, haurien arribat a diferents esglésies catalanes on serien rebudes i conservades amb devoció. A la llista d’aquests temples honorats hi ha la Seu, la capella reial i l’església del Pi de Barcelona, la Seu de Manresa, el monestir de Montserrat i les parròquies de Tàrrega i Santpedor entre d’altres. Cadascuna va embellir la sacre possessió amb fabuloses llegendes i en va mantenir el culte durant segles amb confraries i administracions exclusives.

La presència d’una Santa Espina venerada a la capella reial de Santa Àgata s’atribueix a la donació feta per Martí l’Humà el 1408. De semblant origen haurien sorgit les dues Santes Espines dipositades a l’església barcelonina de Santa Maria del Pi.

La ciutat de Tàrrega celebra la seva Festa major, a mitjan mes de maig, dedicant-la a la Mare de Déu de l’Alba i a la les Santes Espines. Aquestes relíquies hi van arribar en data no precisada; ja hi eren, però, el 1551. Es tracta de dues espines, una de 8 centímetres i l’altre de 6. La tradició, molt possiblement sorgida durant el segle XVIII, explica que un àngel vestit de pelegrí les va dipositar a l’altar major de l’església parroquial de Santa Maria. La devoció dels fidels de la ciutat va desenvolupar-se especialment en els segles XVII i XVIII amb la fundació d’una confraria que en promocionava el culte.

D’aquestes relíquies, Valeri Serra i Boldú, relata que “quan en casos de temporal se tem un trastorn, en mig del tocar a temps, que a Tàrrega es imponent i majestuós per la riquesa de campanes del seu cloquer, se sent un toc especial que avisa al poble la exhibició de les Santes Espines a la porta de la iglesia, per a conjurar l’amenaçadora broma. Pel modo de tocar, tots los targarins saben desde quina de les tres portes de la parroquial se surt a practicar la cerimònia, que es aquella per quin indret ve la broma”.

A Santpedor també hi havia dues Santes Espines. La tradició local, mantinguda especialment per unes antigues cobles, diu que van ser dutes des de Roma per dos pelegrins, un home i una dona, que la imaginació popular va convertir en àngels. No se sap amb certesa en quin moment devia passar aquest fet ni des de quan hi són presents aquestes dues relíquies però hi ha constància que ja s’ho trobaven a principi de segle XVI. La mediació d’aquestes Espines va permetre a les santpedorenques i als santpedorencs superar els estralls provocats per les epidèmies de 1651 i 1653 i per aquest motiu van dedicar-les-hi un vot solemne festejat periòdicament. Actualment, el segon diumenge de juny se celebra la festa major recordant l’antiga festa a les Santes Espines.

La cobles esmenten que, per verificar l’autenticitat de les relíquies, aquestes van ser passades per la prova de ‘foc’. Aquesta pràctica, utilitzada en diverses ocasions durant l’edat mitjana, interpretava que les restes sagrades eren invulnerables a la flama. S’interpretava que l voluntat divina les protegia i, així, certificava la seva legitimitat.


<<<<<   :   >>>>>

 

La santa Fímbria de l’Aleixar

Segons el Diccionari català-valencià-balear fímbria és: “La vora més baixa d'un vestit”. Aquesta paraula tan poc utilitzada és ben coneguda al municipi de l’Aleixar (Baix Camp). En la seva església parroquial dedicada a sant Martí, en una capella barroca amb un distingit cambril restaurada fa pocs anys s’hi tenia amb gran honor una preuada relíquia que tothom coneixia amb el nom de santa Fímbria.

Fina Anglès i Joan Miquel resolien l’enigma: “Es tracta, doncs, del fragment d'una túnica, i segons la tradició de la de N. S. Jesucrist, que fou portada per un soldat de les croades de Terra Santa que caigué malalt a L'Aleixar i prometé que, en cas de guarir-se, deixaria tan preuat tresor a la vila. Ocorregué el fet, i per a custodiar-la els aleixarencs es procuraren una relíquia”.

Com la gran majoria de relíquies cristològiques reverenciades a Catalunya, el seu origen s’atribuïa medieval. Les primeres referències documentals, però, no són més antigues de 1730. Aleshores, a les actes del Consell figurava un acord: “[...] donar les gràcies a la relíquia “per haver-nos aliviat de la aigua. Lo sentir de la Junta és de que es fassi festa ab cantòria y cobla y que sia lo diumenge”. En el Llibre de Comptes de l'Orgue Parroquial, hi conta que entre les obligacions exigides a l'organista el 1737, aquest havia de tocar l'orgue per la Festivitat de la Santa Fimbria; posteriorment, el reliquiari que havia contenir la preuada tela es va fer el 1786 amb aportacions de joies i metalls preciosos de les famílies d’Aixelar.

Durant el segle XVIII, la santa Fímbria va esdevenir l'element sacre imprescindible ens casos de sequera, amb novenari, sermó i posteriorment processó de rogatives. Les actuacions van continuar fins a finals del segle XIX.

 

<<<<<   :   >>>>>

 

A l’església de Sant Vicenç de Tossa de Mar, també veneraven un fragment del Sant Sudari.

 

<<<<<   :   >>>>>

 

Altres relíquies relacionades amb Jesucrist formen part dels anomenats ‘miracles eucarístics’ dels quals n’hi ha diversos escampats per la geografia cristiana. A Catalunya, un de ben conegut és el Sant Dubte d’Ivorra:

 

El sant Dubte d’Ivorra

El Diumenge de Pasqüetes, és el dia del tradicional aplec d’Ivorra (Segarra). En aquest lloc, especialment a l’església de Santa Maria i l’any 1010, va succeir un fet sorprenent. Explica Fermí Manteca: “Deia la missa el rector Bernat Oliver, fill de l’Aguda de Torà. Després de la consagració, el mossèn va començar a dubtar sobre la presència eucarística de Jesucrist en les espècies del pa i del vi”. Aquell fet, aquell ‘dubte’, va provocar, segueix dient Manteca, que el calze es convertís en una font d’on rajava sang que tacà els corporals de l’altar i el terra” i que, posteriorment, “unes dones que filaven prop de l’església recolliren la sang amb les estopes procedent dels seus filats”.

L’espai web dedicat a aquets fet prodigiós esmenta com "Sant Ermengol, que va ser bisbe d'Urgell des del 1010 fins al 1035, es trobava a Guissona i el van avisar del que havia passat a Ivorra. Tot seguit s'hi va presentar, va recollir el calze i les tovalles tacades de sang i se les endugué cap a Roma. El papa Sergi IV, després de sentir el relat del bisbe Ermengol, va signar una Butlla pontifícia certificant que es tractava d'un veritable miracle, es va quedar amb el calze i va donar a Ivorra una sèrie de relíquies, concedint al poble privilegis per a la Confraria de Santa Maria d'Ivorra que sant Ermengol hi havia fundat. Aquestes relíquies, juntament amb una part de les tovalles tacades de sang i el document pontifici, van ser col·locades sota l'altar major de l'església parroquial d'Ivorra dedicada a Sant Cugat, inaugurada l'any 1055 pel bisbe Guillem d'Urgell”.

Fermí Manteca, rector d’Ivorra, indica que el fet del Sant Dubte convé emmarcar-lo en dos contextos: el primer, la reconquesta territorial i espiritual promoguda del bisbe Ermengol d’Urgell i, en segon lloc, “convé situar-lo en un marc més ampli, caracteritzat per les doctrines de Berengari, arxidiaca d’Angers, que l’any 1004 va començar a estendre l’heretgia de negar la presència real de Crist en l’Eucaristia”. És així com, de nou, un fet de difícil explicació per les lleis de la física venia en auxili de conflictes morals i ben terrenals.

Curiosament, en una notícia apareguda al diari La Vanguardia  s’explicava com es posava en mans de la ciència el fet d’Ivorra mitjançant l’anàlisi dels corporals. El periodista Pau Echauz relatava com: “Mil años después, la ciencia puede ayudar a despejar las dudas que aún puedan tener los más incrédulos. El resultado de unos análisis efec-tuados en una universidad norteamericana han certificado la autenticidad de la tela y de la sangre con-tenida en algunas de las reliquias que se conservan en el santuario de la Mare de Déu de Ivorra, donde se venera el Sant Dubte” i continuava dient que “las pruebas no acaban aquí, porque todavía están pendientes más análisis que se llevarán a cabo en un labotario de Alemania”. De moment no se sap res dels resultats.

 

Sobre el Sant Dubte, podeu llegir un interessant article de Manuel Delgado a: 

 

Delgado, Manuel.“ Culto y profanación de la Santa Duda de Ivorra (La Segarra, Lleida)”, Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, vol. LXX, n.o 2, pp. 337-353, julio-diciembre 2015

 

<<<<<   :   >>>>>

 

El Sant Bolquer

Finalment, a Catalunya també es comptava amb las presència de relíquies relacionades amb el naixement de Jesús. Entre les més cèlebres s’hi comptava els sant Bolquer o sant Drap venerat a Lleida. Aquesta peça de roba, havia arribat a la catedral de la ciutat a finals del segle XIII, proporcionada per Arnau Solsona que l’havia obtingut a Tunis. Per la Guerra Civil, va desaparèixer i només se’n conserven uns filets.

 

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 1. Barcelona: Salvat, 2001, p. 739

Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 2. Barcelona: Salvat, 2001, p. 954 - 955

Anglès, Fina; Miquel, Joan. Guia de l’Aleixar. Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona, 1985, p. 69-71

Badia, Joan. Monestir de Sant Pere de Rodes, guia històrica i arquitectònica. Barcelona: Curial, 1993, p. 28

Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya en lo segle XVII. Barcelona: L'Arxiu, 1924
Batlle, J.B. Los goigs a Catalunya en lo segle XVIII. Barcelona Tip. Católica, 1925
Berga, Ramon; Maymó, Francesc. Notes històriquessobre les Santes Espines de Tàrrega. Tip. De Santa Maria de Poblet: Tàrrega, 1965

Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Fundació Serveis de Cultura Popular. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 233

“El Sant Dubte d’Ivorra. Història [en línia] Ivorra : Santuari del Sant Dubte d'Ivorra, 2009 [Consulta: 18 de febrer de 2009] Disponible a:

http://www.santdubte.com/historia.htm

Echauz, Pau.“La ciencia sale en ayuda del milagro de Ivorra”. Dins: Vivir en Barcelona, suplement del diari La Vanguardia, p. 7. 13 de maig de 2000. Disponible a:

http://hemeroteca.lavanguardia.es/preview/2000/05/13/pagina-7/34064142/pdf.html?search=sant%20dubte

“Església Parroquial de Sant Martí Bisbe” [en línia] Ajuntament d’Aleixar [Consulta: 27 de desembre de 2019] Disponible a:

http://www.aleixar.altanet.org/el-poble-el-municipi/edificis-religiosos/esglesia-parroquial-de-sant-marti-bisbe

Español, Francesca. La Vera Creu d’Anglesola i els pelegrinatges de Catalunya a Terra Santa. Solsona: Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, 2015Galimany, Manuel “ Santa Maria de Besalú”. Dins: Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, v. 4, p. 173

Llobet i Portella, Josep Maria. “Retall d’història”. Text complementari dels Goigs en alabansa del Santíssim Misteri de Cervera. Bisbat de Solsona. Cervera : Josep Maria Ubach i Molina, 1981

Manteca, Fermí “El Sant Dubte d’Ivorra: Mil anys”, Full diocesà. Solsona / Vic. Vic : Mitjans de comunicació social del bisbat de Vic, any 103, num. 5.099, 11 de gener de 2009, p. 4 i 5. Disponible a:

http://www.bisbatvic.com/documents/full11.01.09.pdf

Monsalvatje, Francesc. Besalú: su historia, sus condes, su obispado y sus monumentos. Olot: Imp. Juan Bonet, 1889-1890, v. 2, p. 91 – 92

Pladevall, Antoni. “Veracreu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, v. 24, p. 19

Serra, Valeri. Calendari folklòric d’Urgell. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1981, p. 144

Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 449

Vila, Antón. Noticia histórica de las dos Santas Espinas de la Corona de Jesucrist que’s veneran en la iglesia parroquial de la vila de Sampedor. Barcelona: Tip. Católica, 1894

gallery/20170402_114053
gallery/0e28c105abe752029e877b1fdf4fb1af_473x680
gallery/creu_vera_creu_besalu-1
gallery/bbc018b0691702f64027d20c0dc982ad_491x801
gallery/3283ffa9c07b831e7ca605744fb4bcff_494.2875x807
gallery/d14961a74c7282aadb8ee0549c9f427d_490x774
gallery/8732f04b7f70aba65c1c7bf078a89e1b_540x774
gallery/260daaa2378830787ef6c67851cc8c37_700x997
gallery/544d3358664ba2a790b0416681b0e0db_492x700
gallery/2010 07 22 segon aplec goigistic_0085
gallery/cci10042020