Els reliquiaris: continents profans per a restes sacres

 

Amb el nom de reliquiaris es coneixen els receptacles que contenen relíquies.  Des de les lipsanoteques romàniques, que guardaven les restes sacres amagades a les ares d'altars, fins a les fastuoses creacions artístiques barroques, de gran dimensions, aquests objectes han estat embolcall de l'objecte de veneració dels fidels. 

 

Formats de reliquiaris

El setè cànon del segon concili de Nicea, l’any 787, indicava la necessitat d’utilitzar relíquies en la consagració d’altars. Aquesta pràctica, que recordava les celebracions eucarístiques damunt mateix de les tombes dels màrtirs es va generalitzar durant l’alta edat mitjana. En el segle VIII, diu Ramiro González, la litúrgia franca “inclou la col·locació de relíquies damunt dels altars i a finals del segle IX ja s’hi col·loquen de forma permanent [1]”. Aleshores, la presència de les restes sagrades era bàsicament simbòlica; recollides en les lipsanoteques situades en els reconditoris dels peus d’altar restaven ben amagades; ocasionalment eren situades, també a resguard, en cavitats d’alguna imatge escultòrica com una marededéu [2].

És a partir del segle X, que a l’occident cristià, diu el mateix autor, les relíquies i els reliquiaris esdevenen elements de referència dins l’edifici eclesiàstic i en el parament litúrgic assumeixen un major protagonisme. La construcció expressa de recipients  per acollir-les, acuradament embellits i cada vegada més ostentosos, va esdevenir una pauta  freqüent i generalitzada. En aquest sentit, Félix Maria Arocena es fa ressò del document Admonitio synodalis, d’època carolíngia, que estableix els elements que poden estar sobre l’altar: “les urnes (capsae) amb les relíquies dels sants, l’evangelari i la píxide amb el Cos de Crist per als malalts; les altres coses s’han de guardar en un lloc adient [3]”.

De les primeres referències documentals, a Catalunya, sobre un receptacle per contenir relíquies i disposar-les a la veneració directa dels fidels [4] és el reliquiari de Tost avui desaparegut. Segons descripció de Mossèn Pere Pujol, que el va veure en la seva estada a la parròquia urgellenca, era “una arqueta o cofret, senzill, de fusta, recobert d’un lleugeríssim aplacat metàl·lic, de tonalitat grisenca, en tota la superfície exterior, molt desgastat pel refrec del temps. La part superior o tapa era lleugerament bombada, amb una anella-agafador al mig on cabien  els quatre dits de la mà. Tenia tancadura lateral, ben conservada. Les seves mides feien així: 320 x 210 mil·límetres per 110 d’alçària” i afegeix que l’objectiu “d’aquest utensili, altament pobre i senzillíssim d’execució, devia ser el de guardar recòndites les relíquies i per traslladar-les a l’altar en ocasió de pregàries i per conjurar les tempestes [5]”. Seria datat de finals de la dècada de 1030 o principi de la de 1040 i relacionat amb la tramesa que va fer el bisbe-abat Oliba a Arnau Mir[6]. Un altre testimoni d’aquest tipus de reliquiari es pot trobar a l’anotació al dors de la dotalia de Sant Martí del Brull que en data de 26 de juny de 1086 relaciona els llibres i ornaments que tenia encomanats el sacerdot. Entre la llista que s’ofereix hi consta l’anotació “et capsas de reliquias II [7]”. 

En l'alta edat mitjana s'utilitzaven, bàsicament, les lipsanoteques com a reliquiaris. Aquests petits continents tenien la finalitat de ser ubicades a les ares d'altar amb les relíquies necessàries per consagrar els temples eclesiàstics.

El cànon 62 del quart concili de Laterà, l’any 1215, ja establia que les relíquies d’antiga veneració fossin degudament protegides i que les noves fossin autentificades per les autoritats eclesiàstiques. Malgrat aquesta recomanació, constata mossèn Josep Gudiol, “fins á principis ó mitjans del sigle XVI no veyém que les iglesies de nostra terra posessen lo cuydado degut en la custodia de les relíquies. Per lo que llegim en los inventaris y per la disposició  de alguns reliquiers que encara se conservan, se deduheix que en aquest punt hi havia ben poca mira estant casi á mercé de tothom, dintre capces sens tanca ó senzillament en bosses de tela, sens pararse en dubtes en lo que fa referencia á assegurarse de l’autenticitat. Los documents verdaderament autorisats són raríssims fins al sigle XV notantse encara en los més contrasentits i extravagancies que’s fan de difícil explicació” El mateix Gudiol explica com a partir d’aleshores la situació va canviar: “Los reliquiers de no molt valor material se tenían sobre’l bancal del altar fins al sigle XVI, quedant los demés en los armaris ó caixes de les tresoreries. Aleshores los bisbes anaren exigint més cuydado y respecte en las custodia d’aquestes venerandes despulles, fent que’s coloquessen totes en recipients ben closos y tancats, reunintse les fàcils de perdres ó esgarriarse en caixetes que’s colocavan en les dependencies del tresor i encara més en armaris aprop ó darrere del altar”. És així que, conclou, que "alguns d’aquests armaris tingueren formes ben luxoses convertintse en verdaders altars, com los que varen ferse en la Catedral de Vich á mitjans del sigle XVII [8]”. Aquest armari-reliquier, amb dos apartats, és conservat a la sagrista de la seu vigatana i guardava nombroses relíquies enumerades a la part interna de les dues portes com recull el canonge Ripoll [9]. Així, progressivament, els edificis religiosos es van omplir de fastuosos reliquiaris que intentaven, amb el seu ric embolcall, reforçar la presència de les relíquies que contenien. Josep Bracons afirma que la forma més característica “és el d’urna o arqueta a vegades de forma simple, a vegades repussada i decorada amb relleus i altres vegades –les menys a Catalunya- reproduint formes arquitectòniques [10]”; entre aquestes cal destacar l’anomenada Arqueta de Sant Llorenç (MEV 2227), d’estil gòtic, de plata fosa, repussada i cisellada i esmalt transparent, amb les potes de talla daurada, amb unes mides de 35 x 42 x 22,5 cm[11] . Altres tipologies de continents de relíquies, fruit del treball artesanal dels orfebres, serien la Veracreu, especialment nombroses,  els reliquiaris pediculars en forma de custòdia, els que presentaven imatges escultòriques de reduïdes dimensions i aquells que reproduïen, de forma antropomòrfica, el membre que contenien; d’aquests darrers cal esmentar, com a peça única i de considerable antiguitat (segle XIII), la que reprodueix una costella, d’uns 13 cm, treballada en aram cisellat i daurat amb caboixons de pedres decoratives en els seus costats, conservada al Museu Episcopal de Vic (MEV 9736) [12].

Aquesta major cura en presentar les relíquies esmentada per Gudiol va coincidir amb el concili de Trento (1545-1563). En la 25a sessió, celebrada el 3 i 4 de desembre de 1563,  va ser la darrera de les reunions ecumèniques que havien de donar cos normatiu a la Contrareforma. S’hi va tractar de “la invocació, veneració i relíquies dels Sants i de les Sagrades imatges”. En el text aprovat es promocionava, en contraposició a les tesis luteranes, la devoció a les restes dels sants.

Les instruccions tridentines van coincidir amb l’època en què es van “descobrir” les catacumbes romanes on reposaven els cossos dels primers cristians. Francesc Vicens contextualitzava el fet dient que “aquesta descoberta de l’any 1578, en un clima de fervor religiós i de mobilització apologètica propi de la Contrareforma catòlica, va ser percebuda com un esdeveniment de gran importància espiritual. En un món commogut per la ruptura de la fe cristiana a causa de la Reforma protestant, reapareixia un testimoni  dels sofriments del cristianisme primitiu oferint  un nou terreny de meditació  i de devoció” i afirma que “les catacumbes apareixien com una immensa reserva de relíquies. Semblava com si els cossos sants dels màrtirs, per desenes de milers, haguessin estat esperant  fins aleshores ser descoberts a fi de ser pietosament dispersats per tots els santuaris de l’Església catòlica[13]”. És a partir d’aleshores que innombrables restes de suposats màrtirs cristians van arribar a Catalunya.

Les catedrals i els monestirs ja solien estar dotats d’aquest bé preuat des de l’edat mitjana però en van seguir acumulant. L’acollida fou tanta que, com va passar en el cas de la seu vigatana, va caldre tot un armari per ubicar-les.

 

Notes: 

1 R. Gonzalez, “Las reliquias en el culto de la Iglesia”, dins En olor de santidad: Relicarios de Galicia. Santiago de Compostela, 2004, p. 43.

2 Per aquest ús de les relíquies vegeu: Sureda, Marc. «Las reliquias del altar: colección de lipsanotecas del Museu Episcopal de Vic», De Reliquiis, 2010, p. 47-62.

3 F. M. Arrocena, “Les urnes (capsae) amb relíquies dels sants”, dins El altar cristiano. Barcelona, 2006, p.35.

4 C. Baraut. Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic Bisbat d’Urgell (segles IX-XII). La Seu d’Urgell, 1986, p. 44.

5 P. Pujol, “El reliquiari de Tost”, dins Miscel·lània Puig i Cadafalch. Barcelona, 1951, vol. 1, p. 346.

6 E. Junyent, “doc. 22”, dins Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba. Barcelona, 1992, p. 338,

7 “Doc. 209 B”, dins Els Comtats d'Osona i Manresa. Barcelona, 1999, Vol. 3, 1ª part, p. 192.

8 J. Gudiol. Nocions de arqueología sagrada. Vic, 1902, p. 468-469.

9 J. Ripoll, Breve sumario de las Sagradas Reliquias que se guardan y veneran en la santa Iglesia catedral de Vich. Publicale D.J.R.V. con algunos documentos que pueden ilustrar su historia. Vich: Ignacio Valls, 1832, p. 1-4.

10 J. Bracons , “L’àmbit religiós. Reliquiers”, dins Art de Catalunya. Barcelona, 2000, vol. 11: Arts decoratives, industrials i aplicades. p. 108 – 112.

11 N. De Dalmases. “Arqueta de sant Llorenç” dins Museu Episcopal de Vic: guia de les col·leccions. Vic, 2003, p. 289.

12 E. Carbonell, “Reliquiari”, dins Catalunya romànica. Barcelona, 1986, vol 22, p. 232.

13 F. Vicens, “La segona onada de relíquies sobre occident”, dins Objecte i memòria. Barcelona, 2004, p. 122.

 

Les lipsanoteques

El reliquiaris més primitius conservats s'anomenen "lipsanoteques". Aquesta paraula, que prové del grec, s’utilitza per anomenar aquells petits recipients que, en època romànica, s’utilitzaven per contenir les relíquies que es dipositaven als reconditoris de les ares dels altars per a la seva congregació litúrgica.

Les reformes de les esglésies romàniques catalanes van permetre localitzar, inventariar i estudiar un bon nombre de lipsanoteques.

Les millors col·leccions de lipsanoteques es troben al Museu Episcopal de Vic, el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Frederic Marès, entre d'altres. De fet, n’hi ha exemplars a gairebé tots els museus d’art i d’història que tracten el període romànic.

Les formes de les lipsanoteques són diverses així com els materials amb les quals estan fetes. Fins i tot, es van reutilitzar recipients que tenien diferents usos. Així, s’han pogut recuperar lipsanoteques en forma d’ampolleta (reutilitzada), ovoïdal, de barrilet, cilíndriques, les anomenades en forma de sarcòfag d’alabastre, de fusta de forma prismàtica, més o menys treballades, amb tapa corredissa, d’elaborades en pedra (generalment tosca) i altres. També s’han trobat tapes de reconditori amb inscripcions. Aquí teniu diversos enllaços que us poden interessar per aprofundir en el tema de les lipsanoteques:

Lipsanoteca de Sant Pere del Grau (MEV):

https://www.museuepiscopalvic.com/ca/colleccions/mobiliari/lipsanoteca-de-sant-pere-del-grau-mev-3964

De Santiago Fernández, Javier. “Inscripciones en lipsanotecas y tapas de altar catalanas de los siglos X-XII. Su origen y función” 

https://ebuah.uah.es/dspace/bitstream/handle/10017/7584/inscripciones_santiago_SIGNO_2002.pdf?sequence=1

Lipsanoteques i reliquiaris al Museu Diocesà d’Urgell

https://www.museudiocesaurgell.org/?p=2440

Trobareu informació molt interessant sobre les lipsanoteques i el seu ús en aquests articles de Josep Gudiol, que compten amb més d’un segle, però que mereixen ser tinguts molt en compte: Gudiol, Josep. “Col·locació de les santes relíquies en els altars”. Quatre articles publicats a La Veu del Montserrat  a: n. 7, 26 de juliol de 1901, p 258-264; n. 8, 26 d’agost de 1901, p 290-295; n. 9, 25 de setembre de 1901, p. 330-334; n. 10, 25 d’octubre de 1901, p. 377-381; n. 11, 25 de novembre de 1901, p. 412-420. Podeu consultar-los en línia a: https://trencadis.diba.cat/Trencadis/imgview/trencadis/diba2019260941192F2?contentFlg=0

 

Les imatges reliquiari

És molt possible que de les primeres vegades quan les relíquies van sortir dels reconditoris d’altar per situar-se al seu damunt i ho van fer a l’interior d’imatges marianes. Alguns exemples d’imatges romàniques dedicades a la Mare de Déu contenen, al seu interior, un petit reconditori que allotjar relíquies. El Museu Episcopal de Vic (MEV 1958) preserva la imatge de la Mare de Déu provinent de Lluçà (Osona). La talla és atribuïda als tallers de Vic de la segona meitat del segle XII. Josep Bracons a Catalunya romànica en fa la següent descripció de detall: “A la part del darrere, que ha estat tapada amb unes petites posts, hi és visible el que devia ser un reconditori per contenir relíquies (a l’altura de l’esquena) i el perfil del setial  damunt el qual reposa la Mare de Déu.”[1] . Vegeu la marededéu a “Marededéu de Santa Maria de Lluçà” (Museu Episcopal de Vic): https://www.museuepiscopalvic.com/ca/colleccions/romanic/marededeu-de-santa-maria-de-lluca-mev-1958

 La Mare de Déu provinent de Sant Cugat del Vallès també era un reliquiari. Domènec Ferran [2] en descriu aquest ús:

“Presenta una cavitat rectangular, amb tapadora de la mateixa fusta a la part posterior del cap, desconeguda i intencionadament dissimulada fins al recent descobriment arran de la restauració. En aquest reconditori han aparegut un paquet amb dotze relíquies embolicades amb saquets, fragments de teixit i també deu trossos de pergamí escrits en llatí. Alguns apareixen cosits sobre el teixit i expliquen el contingut i l’atribució de les relíquies, i la datació i funció de la imatge.” 

Posteriorment, Ferran descriu aquestes relíquies:

“El 18 de gener de 1989, amb motiu de procedir a la restauració de la imatge de la Mare de Déu de Sant Cugat, es va  descobrir a la part posterior del cap o clatell de la imatge una cavitat o reconditori, fins aleshores ignorat i dissimulat per la policromia, que con tenia un saquet amb relíquies i uns pergaminets cosits que les documentaven. La troballa es va fer fortuïtament en exposar la imatge als raigs X per determinar possibles deterioracions o la incorporació de coses estranyes. La cavitat, que fa 13 cm d’alçada per 10 de profunditat i té una amplada de 5,5 cm a la part superior i 4,5 a la interior, contenia un saquet de 16,5 cm x 13,5 cm amb tres pergaminets cosits, un de més grans i complet, de 9,5 x 14,3 cm, i dos altres que semblen l’esperma o esborrany de l’anterior, un de 5,6 cm x 6,8 cm i el més petit, una simple tireta cosida transversalment, de 2,1 cm x 6 cm.”

L’autor fa transcripció dels tres pergaminets. Reproduïm la traducció, que fa el mateix autor esmentat del més gran, i que conté el contingut dels altres dos:

“L’any del senyor 1218, a la vigília de l’Assumpció de la Mare de Déu, Ramon de Banyeres, abat de Sant Cugat, va dipositar aquestes relíquies en el cap d’aquesta imatge, que ell va manar fer a honor de Déu i de Santa Maria. Les relíquies són  del pessebre i del sepulcre del Senyor, relíquies dels sants apòstols Simó i Judes, de sant Cugat i de sant Neopolità, màrtirs, de sant Hilari, de les santes Juliana i Semproniana, de la sang de sant Joan Baptista, de les santes Masses, i també en aquest sac hi ha moltes relíquies el nom de les quals ignorem.”

Ferran, després de desenvolupar una acurada descripció, fa la següent afirmació:

“Fins ara només es coneixia a casa nostra l’existència de les relíquies, o de pa consagrat, al cap del Crist, anomenat del santíssim Misteri de Sant Joan de les Abadesses, i cavitats amb relíquies en altres imatges de Crist existents al Museu d’Art de Catalunya; hom ignorava, en canvi, que també hi hagués relíquies en imatges de la Mare de Déu, cosa que pot constituir una pista per veure si el fet es repeteix en altres imatges marianes del país. Es coneixen icones amb cavitats o reconditoris en els seients o darrere els setials d’imatges, però fins ara mai no s’havia trobat un reconditori en la testa o part superior d’una imatge de la Mare de Déu.”

Llegiu d'article "La talla-reliquiari de la Mare de Déu de Sant Cugat" (Diari de Terrassa, 21/06/2015): http://www.diarideterrassa.es/terrassa/2015/06/20/talla-reliquiari-mare-deu-sant-cugat/1961.html

Vegeu la marededéu a “Mare de Déu de Sant Cugat" (Museu de Terrassa, 12/08/1218):

https://visitmuseum.gencat.cat/ca/museu-de-terrassa/objecte/mare-de-deu-de-sant-cugat-12-d-agost-de-1218

 

Notes:

1 Bracons, Josep. “Marededéu 1”, dins Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, v. 22, p. 91

2 Ferran, Domènec. “”Sant Cugat del Vallès”, dins Catalunya romànica. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1991, v. 18, p. 184-185

 

Les arquetes o urnes

La tipologia de reliquiaris coneguts com arques o urnes formen part d’un grup molt generalitzat. El nom, i el seu diminutiu “arqueta”, segons Joan Coromines, al segle XII s'anomena amb aquest nom a les caixes on es tenen dipositats objectes de valor. És, a més, un mot que s’ha utilitat per anomenar alguns sepulcres megalítics i, per tant, seria equiparable a “sepulcre”.[1]

Els reliquiaris d’aquesta tipologia tenen forma de caixa, bagul o cofre amb múltiples variants, mides i materials. En destaca l’urna d’alabastre dels Sants Màrtirs de Vic, Llucià i Marcià, amb tres escenes de les vides dels dos màrtirs, estrenat el 1386.

Contenen les relíquies en el seu interior i no permeten visualitzar-les sense aixecar la tapa o coberta. La preferència en la funció dels reliquiaris era, encara, la de protecció.

 A la baixa edat mitjana les arques i arquetes esdevenen un objecte de lluïment i es construeixen amb materials preciosos, com l’or i la plata. Aleshores eren freqüents les arques en forma de temple eclesiàstic amb plaques amb relleus representat escenes de les vides dels sants. També era habitual que les potes que les suportaven fossin urpes de felí o cossos felins, aspecte que perdura fins a l’època barroca. Igualment, a algunes arques s’afegirien elements anatòmics més del gust dels nous temps.

El primer testimoni a Catalunya d’un reliquiari en forma d’arqueta és de mitjan segle XI quan hi ha constància del reliquiari de Tost que, segons Cebrià Baraut, formava part d’una nova forma de culte a les relíquies de sants [2]. Ja no es tractava de mantenir les relíquies recloses sinó que calia preveure tenir-les a l’abast per a la seva veneració directa. La coberta exterior d’aquest reliquiari es troba, actualment, desapareguda però al Museu Episcopal de Vic (MEV 8641) es conserva la caixeta de fusta que anava al seu interior i que estotjava restes de la Vera Creu [3]. Segons una descripció escrita per mossèn Pere Pujol, que la va veure en la seva estada a la parròquia urgellenca, aquesta peça externa era “una arqueta o cofret, senzill, de fusta, recobert d’un lleugeríssim aplacat metàl·lic, de tonalitat grisenca, en tota la superfície exterior, molt desgastat pel refrec del temps. La part superior o tapa era lleugerament bombada, amb una anella-agafador al mig on cabien els quatre dits de la mà. Tenia tancadura lateral, ben conservada. Les seves mides feien així: 320 x 210 mil·límetres per 110 d’alçària” i afegeix que l’objectiu “d’aquest utensili, altament pobre i senzillíssim d’execució, devia ser el de guardar recòndites les relíquies i per traslladar-les a l’altar en ocasió de pregàries i per conjurar les tempestes.”[4] Seria datat de finals de la dècada de 1030 o principis de la de 1040 i relacionat amb la tramesa que va fer el bisbe abat Oliba a Arnau Mir [5]. Un altre testimoni d’aquest tipus de reliquiari es pot trobar a l’anotació al dors de la dotalia de Sant Martí del Brull que en data de 26 de juny de 1086 relaciona els llibres i ornaments que tenia encomanats el sacerdot. Entre la llista que s’ofereix hi consta l’anotació “et capsas de reliquias II.”[6]

Podeu veure diferents exemples d’arquetes als següents enllaços:

Arqueta. Primer quart del segle XIV (MEV 4157)

https://www.museuepiscopalvic.com/ca/colleccions/mobiliari/arqueta-mev-4157

Arqueta de sant Patllari (Camprodon). Principi segle XIV

https://ca.wikipedia.org/wiki/Arqueta_de_Sant_Patllari

Arqueta de sant Llorenç (MEV 2227). Mitjan segle XIV

https://www.museuepiscopalvic.com/ca/colleccions/orfebreria-i-metall/arqueta-de-sant-llorenc-mev-2227

Arqueta de sant Martirià (Banyoles). S. XV

https://ca.wikipedia.org/wiki/Arqueta_de_Sant_Martiri%C3%A0

Arqueta dels Sants Màrtirs de Manlleu (MEV 16638). Finals segle XVII – principis del XVIII

https://www.museuepiscopalvic.com/ca/colleccions/orfebreria-i-metall/arqueta-dels-sants-martirs-de-manlleu-mev-16638

Mata, Sofia. “Relació de les set urnes reliquiari de Sant Pere Ermengol. La Guàrdia dels Prats, Conca de Barberà (segles XV-XX)”, Aplec de treballs, núm. 35 (2017): Homenatge al Grup de Recerca Arqueològica de la URV-IPHES al Molí de Salt (Vimbodí-Poblet) i al Dr. Valentí Gual Vilà

https://www.raco.cat/index.php/Aplec/article/view/245360/343868

 

Notes:

1 Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona : Curial : Caixa de Pensions "La Caixa", 1995, v. 1, p.365

2 Baraut, Cebrià. Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic Bisbat d’Urgell (segles IX-XII). La Seu d’Urgell, 1986, p. 44

3 Junyent, Eduard. Diplomatari i escrits literaris de l'Abat i Bisbe Oliba. Barcelona : Institut d'Estudis Catalans, 1992, p. 339. La peça és descrita a: M. Castiñeiras (dir). El cel pintat: El baldaquí de Tost. Vic; Barcelona, 2008, p. 76-79

4 Pujol, Pere. “El reliquiari de Tost” dins Miscel·lània Puig i Cadafalch, Barcelona, 1951, vol. 1, p. 346

5 Junyent, Eduard. “Doc. 22”. Diplomatari i escrits literaris de l’abat i bisbe Oliba, Barcelona, 1992, p. 338

6 “Doc. 209 B”, Els Comtats d’Osona i Manresa. Barcelona, 1999, vol. 3, 1a part, p. 192

 

Els reliquiaris antropomorfes

Una varietat dels reliquiaris d’arqueta va apostar pels reliquiaris antropomorfes. Es tractava de representar de forma artístics, amb materials més o menys preciosos, la part corpòria del sant o santa d’on havia sorgit la relíquia. Així, si es tractava del crani, es modelava un bust –femení o masculí- amb bona dosi imaginativa de l’artista, un braç, un peu, o altre membre. Un element afegir, però de gran efecte, era una o diverses finestres disposades en llocs clau, que permetien veure l’interior –la relíquia- a través d’un vidre o obrint una porta de petites dimensions.

 La primera referència documental a Catalunya sobre un receptacle antropomorf per contenir relíquies i disposar-les a la veneració directa dels fidels sembla constar en l’inventari del tresor de Ripoll, datat de l’any 1008. Entre els elements que hi consten, hi ha diverses monedes d’or destinades a cobrir el cap de sant Eudald.[1]

Ocasionalment, com en el cas de de sant Eudald de Ripoll, el bust existent es va adoptar a una arqueta de nova fabricació, el 1670; o com en el cas de sant Patllari de Camprodon, el reliquiari antropomorf en forma de bust va ser un complement a l’arca gòtica preexistent.

 

Notes:

1 Junyent, Eduard. Diplomatari i escrits literaris de l’abat-bisbe Oliba. Barcelona, 1992, p. 44

 

Les ‘estauroteca’

Amb la paraula ‘estauroteca’, formada del grec ‘stauros’ (creu) i ‘theca’ (capsa) s’anomena el reliquiari que conté una porció, més o menys gran, del ‘Lignum crucis’, de la fusta de la Creu de la Passió de Jesucrist. En català, una paraula més nostrada és la de Veracreu que remet directament a la ‘creu veritable’ i que serveix, també, per denominar els reliquiaris d’aquets tipus.

Generalment, els reliquiaris tenen la forma de creu que pot tenir un o dos travessers; aquestes darreres, simbolitzarien la creu patriarcal de Jerusalem.

El costum recomanava posar dues estelles, disposades en creu, al l’encreuament dels travessers.

A Catalunya hi ha interessants exemples amb devoció constatada. Les més antigues i excepcionals són d’origen medieval. Les més abundoses i relacionades amb totes les parròquies catalanes  formen part de la promoció que se’n va fer després del Concili de Trento (1545-1563). Aleshores, eren utilitzades per beneir el terme en les festes de la Santa Creu ja sigui per La invenció (3 de maig) o per la de l’Exaltació (14 de setembre) i per llegir la Pàssia al pedró proper a les esglésies els diumenge, entre les dues dates esmentades, després de missa. Igualment, es conduïen als comunidor en cas de tempesta per al ritual que havia de combatre el mal temps.

En aquests casos, les dimensions i pes del reliquiari permetien fàcilment el seu trasllat.

També era habitual, en models de tradició italiana pensats especialment per a la veneració dels fidels mitjançant una besada, que fossin plans per la banda anterior i que per la part posterior hi hagués una nansa per al seu transport.

 

Els reliquiaris pediculats

El grup de reliquiaris pediculats estan conformats per aquells que, en forma de copa, la relíquia és protegida per un tub de vidre, o altra forma de ser mostrada, que s’eleva sobre un peu o base.

Les dimensions són variables però, generalment, permetien que un sacerdot el transportés agafat amb una o dues mans i el posés a la veneració. Per aquets motiu, les relíquies preservades en aquests reliquiaris són de petites dimensions o de forma que fossin fàcilment integrats en l’objecte.

En alguns casos, els reliquiaris d’aquesta tipologia, prenien la forma d’ostensoris en una disposició més pròpia de la Sagrada Forma per ser exhibida per Corpus.

En qualsevol cas, la funció preferent era permetre la correcte visualització de la relíquia per part dels fidels.

 

Els sepulcres

El màxim objectiu en la possessió de relíquies, ja fos un monestir o una catedral, era disposar de tot el cos del sant o santa. Tot i que va ser habitual esmentar que en aquells llocs tenien el “cos”, només volia dir que hi havia relíquies, o sigui, una part més gran o més petita del conjunt.

A la baixa edat mitjana era habitual que els sepulcres de sants fossin aixecats per columnes i permetien la circulació al seu voltant per facilitar la seva veneració. Un exemple és el sepulcre gòtic de santa Eulàlia a la cripta de la catedral de Barcelona i la part superior, sobre l’altar, el de sant Ramon de Penyafort al mateix temple.

En època barroca, l’ús de l’orfebreria va convertir alguns dels antics sepulcres de pedra en noves i creatives formes elaborades en preciosos metalls. Són exemples d’aquests el sepulcre de sant Bernat Calbó a la catedral de Vic de l’argenter Joan Matons, al primer quart del segle XVIII.

I el de sant Ermengol d’Urgell https://www.museudiocesaurgell.org/?p=2534, de l’argenter Pere Lleopart, acabada el 1755, que substituïa l’urna de policromada del segle XVII https://www.museudiocesaurgell.org/?p=2499.

Després del Concili de Trento (1545-1563) i el redescobriment de les catacumbes romanes, considerats cementiris de màrtirs paleocristians, es va generar uns abundant distribució de relíquies de més o menys entitat cap a temples eclesiàstics catalans i, fins i tot, oratoris particulars. En molts casos, es permetia la possessió de cossos sants que se’ls modelava un cos de cera amb les relíquies disposades al seu interior. Aquests cossos, en posició estirada, solien ocupar la base d’altars que, com en casos anteriors, pretenien simular la col·locació de relíquies, dins les lipsanoteques, als peus de les ares dels altars romànics. Aquest costum es va reproduir, també, en l’acolliment de sants de nova “fornada” en els segles XVIII i XIX.

En els darrers temps, les innovacions creatives dels artistes han arribat als sepulcres. És el cas de la tomba de sant Antoni Maria Claret, a la cripta seu temple de Vic, realitzat per Domènec Fita amb obra realitzada en fusta de diferents colors amb inspiració del barroc romà.

gallery/2f49a1dab30baf64cca1de90efbd0579_300x630
gallery/6adbfede138d1db9f6adf9815b84e23c_310x220
gallery/4f47ad567e68028c06734a9a0f9cd852_336.73469387755x500
gallery/f321eb59086a5cd7042fa9b74481df55_302x180
gallery/fa91bb9a858122426b0c7d88aea987d1_302x270
gallery/4c54d05d7c349b4e04d0144a51e6a3c6_143x215
gallery/30b4953d7670014fb86d8957c956353f_270x360
gallery/99be77c640cd7847a85fc1d534717383_180x320
gallery/89af0bc71389494f262219d07ee7c1e4_350x230