La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Els “monuments” de Setmana Santa

De les manifestacions plàstiques associades a Setmana Santa, més practicada anys enrere, cal destacar els anomenats monuments. La procedència del mot monument, com indica Joan Soler, “en llatí, momentum, significa record, ‘monument commemoratiu”, però també sepultura (1)” i Joan Amades, directament, afirma que “el mot monument, en català, equival a tomba o sepulcre (2)”. Així es va atribuir aquesta denominació, diu Salvador Alsius, a ”l’altar que es guarneix especialment i on es guarda el Santíssim el Dijous Sant (3)”. L’esmentat Soler especifica que és un “sagrari ostensiblement adornat on es reserva l’eucaristia consagrada el Dijous Sant per a la comunió del Divendres Sant (4)”. Al seu torn, Antoni Pladevall (5), a la Gran Enciclopèdia Catalana, en dóna una versió més precisa: “altar especial, amb un sagrari o tabernacle, que hom disposa a les esglésies, per a la reserva de l’eucaristia per al Divendres Sant”. Pladevall, afegeix a la seva descripció anterior, que “abans de la reforma de la Setmana Santa, tenia un caràcter extern més solemne (amb una certa relació amb el sepulcre de Crist”. D’aquesta relació directe, Soler comenta que “la devoció popular el tenia com l’urna on era dipositat Jesús, com si hi fos enterrat, bé que el monument es guarneix el Dijous Sant, abans, doncs, de la commemoració de la seva mort”. Aquesta atribució era intensificada pel fet que, com diu el mateix autor, “s’hi afegien petits sepulcres o taüts amb tapa de vidre i tires de cartró daurat, amb imatges de Jesús jacent a dins, els quals hom posava enmig dels maigs (6)”.
L’ornamentació dels ‘monuments’ solia ser ben carregada. Amades, però, diu que “el monument, antigament, consistia en un ornament simple aplicat a l’altar damunt del qual hi havia el sagrari que contenia les dues formes consagrades, emprades per a la celebració dels dos dies sants (7)”. De la descripció que fa Pladevall se n’extreu que “acostumava a ésser una escalinata adornada amb flors i ciris i, al capdamunt, una urna en forma de sepulcre, on era dipositada l’eucaristia”. Respecte aquests ciris esmentats, especifica, “cada masia i família hi portava el seu ciri, que cremava fins a la meitat i era guardat per encendre en les tempestes i en les agonies dels malalts (8)”. Alsius, per la seva banda, afirma que “sol ornar-se amb flors i també amb palmons i palmes que han estat beneïts el diumenge de Rams (9)” . I Soler descriu que “es guarneix amb palmes i palmons, espigues, maigs, flors i ciris (10)”. Salvador Vilarrasa, en tractar de la vida a pagès del Ripollès a primers de segle XX, explica com “el qui té el càrrec d’Obrer de l’Església té l’obligació d’arreglar el Monument i cuidar d’encendre els ciris que hi porten vigilant que cremin bé, però que no passi del senyal que hi ha posat (...) A la tarda del mateix dia [Dijous Sant], l’Obrer s’està a l’església per encendre, apagar i canviar els ciris, fins al vespre que els apaga tots menys un que el posa al mig de l’església, gros, que duri tota la nit perquè Santíssim no quedi sense llum”. Vilarrasa afegeix que “en algunes cases hi porten maig tan ben arreglat com saben. El maig és l’adorno més típic del Monument. Consisteix en sembrar en una olla o test, amb la deguda anticipació perquè en son dia tinguin com a cosa d’un pam, llavors de blat, blat de moro o altres granes, fent-les créixer a les fosques i així agafen un color groc com de palma. El test es cobreix amb roba i cintes i entre les plantes s’hi posen fils daurats o platejats. A vegades damunt la planta s’hi munta una mena de baldaquí fet amb canyes cobertes de cotó fluix amb cintes en espiral i penjant i penjant de la cúpula reliquiaris, medalles i altres objectes”. Aquest autor també esmenta que “aquest maig és el més típic, però se’n fan també d’altres més senzills: per exemple una argelaga emblanquinada ficada dins un test, guarnida amb floretes i fils lluents; i molts altres segons l’inventiva de llurs autors (11)”.

La tradició pietosa de visitar “monuments”
La fastuositat de certs monuments de Setmana Santa i l’ànim general del dia (Dijous i Divendres Sants) va conduir a establir el costum popular de visitar o seguir monuments. Salvador Vilarrasa, en descriure el sentiment de la població pagesa vers el monument fa constar que “la gent troba que el Monument és molt bonic i la llum de les inquietes flames de tants ciris que reflexen en l’urna i en el daurat de les ornamentacions els fa quedar embabiecats, principalment a la mainada (12)”.
Però si això passava en l’ambient rural on, a cada parròquia hi havia un sol monument, a les ciutats, en canvi, la manifestació popular prenia una altra volada. Alsius, després de fer la descripció del monument afegeix que “en les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sants hi havia el costum pietós d’anar a ‘visitar monuments’. Consistia a fer la visita al Santíssim en successives esglésies (13)”. Així, Joan Soler explica com “la gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc, les dones amb mantellina negra, sense pinta (14)”. I Amades constat que “el poble acudi en massa a visitar els monuments” i especifica que “en les ciutats on se’n feien diversos, calia visitar-ne un mínim de nou i dir en cada un d’ells cinc oracions en record de les cinc nafres de Crist. Qui no ho feia així no complia cristianament. Si hom en visitava més, no eren obligades les cinc oracions (15)”. El folklorista recordava que en el segon terç del segle XIX, a Barcelona es guarnien 47 monuments i 3 al municipi de Gràcies. Dels de Barcelona, concreta, “les tres esglésies que gaudien fama de guarnir els monuments millors i més bonics i de fer més bones funcions de Setmana Santa eren la Seu, la Mercè i la Trinitat, convertida, aquesta darrera, en parròquia de Sant Jaume (16)”. Afegeix, però, que “hi havia cases particulars que guarnien monuments grans” i que “era costum que el veïnat hi portés bonicoies i objectes de tema religiós, per tal que resultés més bonic. Solien portar-hi molts ciris perquè estigués ben il·luminat, i els visitants hi anaven a dir unes oracions. Hi solia haver una safata perquè els visitants hi dipositessin un òbol (17)”.
A Manlleu, l’any 1950, eren sis els monuments que es podien visitar: el de l’església parroquial de Santa Maria, el de la capella de l’Hospital de Sant Jaume, el de l’església de Sant Josep junt al col·legi de les Hermanes, el de l’església de la Preciosíssima Sang en el col·legi dels Hermanos, el de la capella de les Josefines i el de l’església rural de Sant Esteve de Vila-setrú (18)”.

Imatge superior: Monument de Setmana Santa a l’oratori de la masia del Rosell de la parròquia de Sant Esteve de Granollers de la Plana, terme municipal de Gurb, anys 1940 1941. Foto J. Claveres. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Imatge inferior: Sortida del Sant Sepulcre a la processó del Dijous Sant a Manlleu a la primera dècada del segle XX. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu

Bibliografia:
1 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 461
2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 744
3 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
4 Soler, Joan. Enciclopèdia de la... [op. cit
5 Pladevall, Antoni. “Monument”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Gran Enciclopèdia Catalana, vol 15, p. 409
6 Soler, Joan. Enciclopèdia de la... [op. cit.], p. 462
7 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.]
8 Pladevall, Antoni. “Monument”... [op. cit.]

9 Alsius, Salvador. Hem... [op. cit.]
10 Soler, Joan. Enciclopèdia de la...  [op. cit.], p. 461
11 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 136 – 137

12 Vilarrasa, Salvador. La vida...  [op. cit.]

13 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
14 Soler, Joan. Enciclopèdia de la...  [op. cit.], p.

15 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.], p. 746
16 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.], p. 746
17 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.], p. 745
18 Prat, Josep. “Visita a nuestros monumentos”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1950, [s.p.]

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?