La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

La Mare de Déu de les Neus o la sorprenent nevada per l’agost

Hi ha res més sorprenent que una nevada per l’agost? Aquest és el miracle que va realitzar la Mare de Déu en manifestar-se, a mitjan segle IV, a la ciutat de Roma. Com és habitual, la tradició catalana s’ha apropiat del fet.
Sobre les Neus o la Mare de Déu de les Neus, la Gran Enciclopèdia Catalana esmenta que és una “advocació mariana d’origen romà, derivada de la basílica de Santa Maria la Major o de les Neus, pel prodigi de la nevada que, segons tradició, indicà en temps del papa Liberi (352-366) el lloc on havia d’ésser construïda la basílica”.[i]

Jean Croisset[ii] explica la història posant com a protagonistes a Joan, patrici romà, i la seva esposa. Ambdós, fervorosos devots de la Mare de Déu, no tenien descendència i van decidir deixar les seves pertinences, en testament, a la Mare de Déu.

La nit del 5 d’agost, en somnis, se’ls va aparèixer la Mare de Déu, a tots dos i per separat, indicant-los els seus desitjos: la construcció d’una església al cim del turó Esquilí; allà mateix, indicat per una nevada trobarien indicat el punt exacte i els plànols de l’edifici.

Meravellats per aquesta visió, ràpidament es van posar en contacte amb el papa Liberi que, també, havia comptat amb la visita de la Mare de Déu. Tots tres, amb la clerecia i el poble de Roma, es van apropar en cerimoniosa processó al lloc precís. Allà, efectivament i malgrat ser en ple estiu, es van trobar una generosa nevada.

D’aquest prodigi, diu Croisset, en va sorgir la primera de les església dedicades a la Mare de Déu i se la va batejar com a basílica.

Si curiosa és aquesta història encara ho és més que també se n’expliqui una altra de semblant, però a la inversa, que va tenir lloc a Barcelona. Explica el folklorista Joan Amades que “temps era temps que en tal dia com avui [5 d’agost] va caure a la nostra ciutat una gran nevada. Tota va quedar blanca de neu, menys una petita clapa de la vora de la plaça de Sant Jaume. Creguts que allò era un prodigi del cel, van cercar en el lloc on no hi havia caigut ni un borralló i van trobar-hi una imatge de Maria. Tothom cregué que era senyal celestial que havien d’aixecar-hi una església, a l’altar de la qual van posar aquella imatge que van titular Mare de Déu de les Neus. I fou la titular del temple, consagrat més tard als Sants Just i Pastor, segons la veu de la tradició” i afegeix que “en record d’aquest prodigi, abans, durant la funció religiosa del dia d’avui, simulaven una nevada dins de l’església”.[iii]
És interessant de remarcar com en la tradició romana el lloc on calia construir un temple va ser indicat per la neu i, en canvi, en el cas nostrat va ser justament la manca d’aquesta.
La devoció a la Mare de Déu de les Neus és notòria a diferents poblacions catalanes. 

És el cas de Vilanova i la Geltrú, al Garraf, que celebra la seva festa major. Al Tradicionari es diu que “el patronatge de la Mare de Déu de les Neus és relativament modern i recorda que Vilanova i la Geltrú havia estat un empori del vi” i esmenta que “la seva advocació s’esdevingué arran de la pedregada que va as

solar les vinyes del terme el 5 d’agost de 1780, de manera que va néixer com un vot de poble o festa votada”.[iv]

Aquest fet històric que va comportar el naixement de la devoció a Vilanova i la Geltrú permet pensar que la hipotètica nevada al turó romà fos una pedregada d’aquelles que deixen el sòl blanquinós com una nevada ben habituals aquest mes d’estiu. De fet, antigament, la festa major era per sant Antoni Abat (17 de gener) i es va traslladar el 1781 quan, després d’una forta pedregada que va malmetre les collites, es va reclamar el patronatge de la Mare de Déu.[v]

Joan Soler indica que la Mare de Déu de les Neus és patrona de “les noies maques, de quan era moda tenir el cutis ben blanc” i afegeix que “les puntaires s’hi encomanaven per no embrutar les puntes que feien, i les bugaderes perquè la roba els quedés blanca com la neu”; igualment, segons Soler, “la tenien per patrona els antics negociants de glaç –que a l’hivern duien neu de muntanya i la guardaven en pous de glaç o de neu”.[vi]

[i] “Neus, les”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, vol. 16, p. 138

[ii] Croisset, Jean. Año cristiano. Madrid: Viuda de Rodríguez, vol. 4, 1886, p. 770-771

[iii] Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1953, vol. 4, p. 740

[iv] Boya, F.X. [et. al.]. “La Mare de Déu de les Neus, festa major de Vilanova i la Geltrú”. Dins: Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, p. 268

[v] Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona  : Fundació Serveis de Cultura Popular : Alta Fulla, 1989, p. 383

[vi] Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 488

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?