La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Interpretacions del patronatge barceloní de la Mare de Déu de la Mercè i les seves festes

La Festa Major de Barcelona té lloc per la diada de la Mare de Déu de la Mercè. Això fa creure que aquesta imatge mariana, ben barcelonina, és la patrona de la ciutat i que la celebració es deu a aquest fet. Res més lluny de la realitat.

La Mare de Déu de la Mercè és testimoni de la creació de l’orde religiós mercedari atribuït a sant Pere Nolasc. La tradició diu que, la Mare de Déu és va aparèixer, la nit del primer i segon dia d’agost de 1218, a aquest cavaller, d’origen no ben precisat, al rei Jaume I el Conqueridor i a Ramon de Penyafort aconsellant la creació d’un orde dedicat a la redempció de captius. Aquesta mateixa tradició afirma que sant Pere Nolasc va ser l’encarregat de gestionar l’elaboració d’una escultura d’acord amb la visió compartida dels tres personatges.

La fama del a Mare de Déu, en la seva advocació mercedària, va prendre volada a la ciutat de Barcelona mercès a diversos episodis que li foren atribuïts. Del 1267, diu Josep Maurí, és el primer temple que ocupava el mateix lloc de  l ‘actual i atribueix la imatge mariana, que s’hi venera, a l’escultor-orfebre Pere Moragues i realitzada en estil gòtic durant el segle XIV.[1]

Joan Soler i Amigó afirma que la Mare de Déu “va baixar tres vegades a la seva basílica i es va asseure al cap del cor a presidir el cant de maitines”. Posteriorment, segons el mateix autor, “en un setge de nus genoveses a Barcelona, va fer aixecar una nuvolada espessa com el ferro contra la qual els projectils enemics rebotien i tornaven a caure  damunt d’ells causant gran mortaldat”; i afirma que “salva de tempestats els vaixells que se li encomanen i sovint se’ls apareix damunt les ones”.[2]

Se la té per patrona de Barcelona i, ho és, conjuntament santa Eulàlia i d’altres sants que la ciutat ha considerat com a protectors; posseeix, però, el patronatge exclusius –a part dels generals de totes les diòcesis catalanes- del bisbat de Barcelona. Explica Joan. F Cabestany que “el patronatge de la Mercè per Barcelona va iniciar-se amb els tràgics episodis, ara fa tres-cents anys, de la plaga de la llagosta a Catalunya (1686-1688)”. Aleshores, diu l’autor, “el Consell de Cent va proclamar-la patrona de la ciutat en agraïment a la protecció atorgada i va establir la festivitat el dia 2 d’agost, data tradicional de l’aparició del a Verge a Jaume el Conqueridor, a sant Pere Nolasc i a sant Ramon de Penyafort” i constata que “fins a aquesta avinentesa no va existir a la ciutat comtal cap mena de devoció especial a la Mercè”; fins i tot afirma que “la celebració d’aquest patronatge, a partir de 1686, no va arrelar entre les festes de la ciutat comtal”.[3]

El folklorista Joan Amades recull que el papa Pius IX va declara la Mare de Déu de la Mercè com a patrona principal de la diòcesi de Barcelona i copatrona de la ciutat.[4] Des d’aleshores, la celebració va rebre certa empenta però malgrat al moment polític es va mantenir sense efervescència popular. Les festes dedicades a la Mar de Déu de la Mercè, convertides en festa major de Barcelona, van arrencar amb força a partir de 1871 de la mà de l’alcalde Francesc de Paula Rius i Taulet. Cabestany conclou que les festes a la mare de Déu mercedària “van sorgir com una manifestació més de la nostra Renaixença, no la literària, la més recordada, sinó de la total, la que va fer possible la Febre de l’Or o l’Exposició Universal i va omplir totes les actuacions vitals dels catalans”.[5] Jordi Pablo concedeix tres períodes a la festa major dedicada a la Mercè: el primer, iniciat per l’esmentat, que comptaria amb la culminació “l’any 1902, tretze anys després de la mort de Rius i Taulet” en què “l’organitzador dels esdeveniments era l’aleshores regidor de la Lliga Francesc Cambó” que “va voler convertir la Mercè en la festa major de Catalunya”; posteriorment, “a la postguerra, l’alcalde Porcioles va voler recuperar aquell esperit impulsant un segon model festiu, que anà creixent des dels anys cinquanta [del segle XX] i que patí una decadència dels seixanta als setanta”; finalment, “la tercera fase s’inicià el 1979 i dura fins a l’actualitat (6)”.[6]

Poc a poc, la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè va rellevar la celebració festamajonera de la suposada màrtir barcelonina santa Eulàlia. L’enveja que tindria aquesta darrera vers al “nou” patronatge, es tradueix, segons la veu popular, en una pluja que, sovint, visita la celebració del setembre. Són les anomenades “llàgrimes de santa Eulàlia” que intenten manifestar, celestialment, que ella primera en rebre la devoció dels barcelonins i barcelonines.



[1] Maurí, Josep. Els “La Mare de Déu de la Mercè, patrona de la Diòcesi de Barcelona”, dins Els Sants de la Diòcesi de Barcelona.  Barcelona: Gràficas Marina, 1957, p. 33

[2] Soler, Joan. Enciclopèdia del a fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 426

[3] Cabestany i Fort, Joan-F. “El patronatge de la Mare de Déu de la Mercè”, Barcelona metròpolis mediterrània, 1987, núm.4,  abril-juny, p. 105-106

[4] Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, vol. 5, 2001, p. 191

[5] Cabestany i Fort, Joan-F. “El patronatge de la...” [op. cit.], p. 106

[6] Pablo, Jordi. “Les festes de la Mercè de Barcelona” dins Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2006, vol. 5, p. 303-305

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?