La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Quan el color sí que importa: la marededéu de Montserrat

La marededéu de Montserrat és la imatge mariana per excel·lència. El color bru de la seva suposada pell ha captivat tothom des de fa uns segles. Aquesta morenor, que mossèn Cinto Verdaguer va musicar en “morena de la serra”, la va incorporar en l’àmbit de les ‘verges brunes’; un selecte grup que ha proporcionat moltes i diverses teories de la raó de la seva existència i, especialment, del motiu del color del seu rostre.
La imatge montserratina exemplifica, potser més que cap altra, allò que diu Xavier Fàbrega: “la icona conté la personalitat del personatge, i la conté amb una immediatesa material que hom no s’ha deturat mai a definir; però és indiscutible que constitueix en si mateixa una presència (1)”. Així la Mare de Déu de Montserrat esdevé el màxim exponent de la figura escultòrica, de factura humana, amb una significació que supera l’entitat terrenal i que l’acosta, tot i que només en dins l l’imaginari col·lectiu humà, a la mateixa divinitat. Potser per aquest motiu es va arrelar a la tradició la creença, com explica Joan Amades, que “aquesta marededéu seria un retrat fidel de la Mare de Déu, obrat directament per sant lluc que coneixia i tractava personalment a la Verge (2)”. La llegenda la va fer anar a parar a Barcelona i d’aquí a la muntanya on va ser amagada per la invasió sarraïna per ser descoberta en una cova, segons el mateix relat llegendari, l'any 880.
La descripció física més actual detalla que la talla montserratina és una “imatge romànica de la Mare de Déu, sedent en un tron amb l’Infant Jesús a la falda” amb unes dimensions de “92,2 cm. d’alçària, 39,4 cm. de fondària, 29 cm. d’amplària i 17,1 kg. de pes (3). Celina Llaràs (4), a la Catalunya romànica, afirma que ·respon al tipus de Mare de Déu en Majestat d’acord amb un model occidental derivat d’un tipus anterior bizantí” i afegeix que “amb caràcter estàtic, en posició sedent, aguanta el Fill a la falda en actitud rigorosament frontal”. Respecte la cronologia, la mateixa autora diu que es pot establir que “oscil·la, segons els autors que l’han estudiada, entre el final del segle XI i el segle XII” però determina que “els estudis més recents la situen de ple al segle XII, en la seva primera o segona meitat”.
La característica més destacada de la imatge de Montserrat és el color negre de les parts que corresponen a la pell tant de la mare com del fill. Una de les antigues referències al color de la imatge de Montserrat la va donar Narcís Camós al seu Jardín de María quan, al fer la descripció diu: “Es en el rostro de color moreno y tiene los ojos muy vivos y hermosos” i del nen esmenta que “sus facciones y rostro tiene el color y reverencia de la Madre (5)”. La percepció del color va esdevenir, amb el temps, l’aspecte més destacat, per sobre d’altres consideracions de tipus artístic. Aquest consens, però, no es va establir en trobar les raons d’aquest color. Joan Carreres afirmava que “no hi ha unanimitat d’opinió entre els autors que intenten explicar l’origen del color negre del seu rostre: uns tendeixen a creure que procedeix d’una lenta transfiguració química de la pintura amb què es va decorar originalment. Altres atribueixen aquest color al fum dels innombrables ciris votius que durant segles han anat cremant, al seu davant, nit i dia (6)”.Aquesta darrera versió ja havia estat apuntada pel monjo benedictí Anselm M. Albareda quan, a l’inici de la dècada de 1930, escrivia: “Com d’altres imatges antigues i molt venerades, la Mare de Déu de Montserrat i el seu Infant són negres de rostre. Aquest color no prové pas de la fusta, que no és negra, ni de pintura primitiva; testimonis històrics diuen que poc a poc s’ha anat enfosquint. La causa d’aquesta morenor cal cercar-la principalment en el fum dels ciris innombrables que nit i dia cremaven a l’altar de nostra Madona, a l’antiga i reduïda Església. A còpia d’anys, el fum entelà i enfosquí la faç i les mans de la Imatge, tan lentament, però, que no es notava. D’altra banda, la veneració intensíssima que els Custodis professaven a quest tresor, no els permetia tocar-lo; encara a principis del segle XVI l’Abat Burgos testifica que els Monjos encarregats d’agençar i vestir la Santa Imatge, no gosaven ni mirar-la fit a fit. Cada generació veié i estimà la Madona un xic més embrunida, fins que li escaigué el nom de ‘Moreneta’. La devoció ardent dels nostres avantpassats –amb els milers de ciris i de llànties que encengueren al seu Altar, testimonis vivents de pietat i gratitud- ha embrunit el rostre de la Mare de Déu de Montserrat (7)”. Més enrere encara, el mateix Narcís Camós a mitjan segle XVII ja havia notat i anotat aquet fet: “Es de mucho notar la muchedumbre de lámparas que de día y noche arden delante de esta santa imágen, las cuales son en número hoy de sesenta y tres, todas con sus bacías de plata, hechas y labradas con diferentes estilos y trazas, causando mucha devoción a los fieles (8)”.

Les Verges negres o brunes, una atracció especial
L’existència de gran quantitat d’imatges marianes de rostre negre, escampades en santuaris i ermites del territori europeu cristià, ha captivat a investigadors i a pseudoinvestigadors de la història, l’art, la religió i d’altres disciplines menys ortodoxes dels darrers segles. Ean Begg, per posar un exemple, va subtitular un volum dedicar a aquestes imatges com “el gran misteri templari” i estudiava el tema, segons les seves mateixes paraules, “des del punt de vista de la psicologia arquetípica, tractant les llegendes i tradicions com narracions que tenen també un interès simbòlic potencial”. La seva tesi reposava en el fet que “la Verge negra és tan un fenomen cristià com una persistència de les deesses antigues” i les veia com la forma en què la idea de la societat matriarcal, desterrada des de l’edat mitjana, persistia en l’inconscient col·lectiu (9)”. De manera semblant, Joan Soler i Amigó va apuntar que “les marededéus negres recorden les imatges de Cibeles, Isis i d’altres expressions de la Deessa Mare (10)”.
Diverses són, però, les teories i models explicatius emeses al voltant de les imatges marianes brunes. Miquel Ballbé i Boada (11), en un detallat estudi, planteja diferents hipòtesis sobre l’existència la raó del color de les anomenades Verges brunes i proporciona la seva opinió que les valida o les rebutja. Les seves propostes són:
- La pintura s’ha anat alterant amb el pas del temps. Ballvé presenta total disconformitat ja que altres imatges que no són del grup de les ‘brunes’ no han tingut la mateixa transformació en el color tot i el tipus semblant de pintura.
- Les inclemències meteorològiques i la humitat. Aquests factors, tot i poder afectar a l’estat general de la mateixa imatge en conjunt no tenen una relació directa i única amb el color
- Focs a les ermites o esglésies. L’afectació d’un incendi en una imatge comportaria, posteriorment, o un recanvi o una restauració d’aquesta al seu estat original i no que a partir d’aleshores, pel fet d’haver estat cremada, fos considerada negra.
- De la brutícia, el fum i la falta de neteja. Aquesta hipòtesi és considerada com a molt possible per Ballvé que, després de comprovar l’estat de diverses imatges considerades ‘brunes’ va veure com aquelles parts que havien estat cobertes per roba –vestits amb els quals es cobria la imatge- s’havia conservat el olor original i que les que havien restat descobertes tenien un to més fosc.
- Les imatges reprodueixen el color de les antigues icones. L’autor creu “possible però no probable” la influència de les pintures del cristianisme oriental, que solen presentar la pell de la Verge i del Nen Jesús amb un to bru però no negre, a les imatges de l’Europa occidental.
- Les talles o escultures de la Verge eren realitzades sobre materials de color negre. Ballvé afirma que de totes les talles i escultures de les diferents avocacions de la Verge historiades en el seu llibre “cap d’Elles va ser tallada sobre banús ni basalt”.
- La Verge tindria el cutis bru o torrat. No hi ha en la documentació cap descripció física que permeti suposar en olor de la seva pell
- La copia d’imatges negres. En alguns casos, considera l’autor, es podria haver donat el cas d’ennegrir expressament les imatges en veure la gran devoció que tenien les Verges brunes.
- La interpretació del ‘Càntic dels Càntics’. Ballvé considera que, en alguns casos, algunes ordes religioses, coneixedores del llibre esmentat – que forma part de la Bíblia-, podrien haver pres al peu de la lletra la declaració, atribuïda a la Mare de Déu, que diu: “Nigra sum, sed formosa” (Sóc negra, però bonica)
Ballvé, per tant, ofereix diverses possibilitats i alguna de les quals coincideix amb la interpretació que s’han proporcionat, des de la simple observació i des de la constatació històrica ben allunyades que qualsevol imaginació esotèrica.
Per altra banda, Celina Llaràs en contextualitzar en fenomen al territori català, proporciona altres elements de judici en dir que “hem constatat que totes les imatges de la Mare de Déu negres pertanyien a rutes de pelegrinatge medieval i tites tenien una estreta relació amb abadies benedictines, cistercenques o cases de templers” i especifica que “una d’aquestes rutes era la que anava des de Perpinyà, per la vora del riu Tec, per Arles i d’aquí, pel Coll d’Ares, fins a Ripoll, tot estirant-se fins a Montserrat; Una altra de les rutes seguides feia travessar el Pirineu pel Coll de Panissars i entrava a l’Empordà, des d’on seguia el curs del Fluvià fins a arribar a Besalú, i continuar fins a Olot. Des d’aquí anava a Ripoll o a Vic, Manresa i Montserrat (12)”.
De tota manera, allò que és veritablement constatable i apartat de qualsevol formulació teòrica és la gran devoció de les imatges marianes, brunes o no brunes, veritables icones receptores de culte al nostre país.

Bibliografia:
1 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans: la pervivència de la Catalunya ancestral. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 11
2 Amades, Joan. Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta-Catalònia, 1989, p. 277
3 “Estudis tècnics, restauració i resultats referents a la imatge romànica de la Mare de Déu de Montserrat”. A l’apartat ‘annex’ del volum La imatge de la Mare de Déu de Montserrat. [Barcelona]: Abadia de Montserrat, 2003, p. 181
4 Llaràs, Celina. “Monistrol de Montserrat. Santa Maria de Montserrat”. Dins: Catalunya romànica: el Bages. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, v. 11, p. 314
5 Camós, Narcís. Jardín de María, plantado en el Principado de Cataluña. Barcelona: Orbis, 1949, p. 343
6 Carreres i Péra, Joan. Guía para visitar los santuarios marianos de Cataluña. Madrid: Encuentro, cop. 1988, p. 54
7 Albareda, Anselm M. Història de Montserrat. Montserrat: Monestir de Montserrat, 1931, p. 141 – 142
8 Camós, Narcís. Jardín de María... [op. cit.], p. 344
9 Begg, Ean. Las vírgenes negras. Barcelona : Martínez Roca, 1987
10 “Mare de Déu”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 14, p. 424
11 Ballbè i Boada, Miquel. Las Vírgenes negras y morenas en España. Matadepera: [s.n.], 1991, v. 1, p. 93 -105
12 Llaràs, Celina. “Monistrol de Montserrat...” [op. cit.]

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?