La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Recordant la festa de Corpus

La diada de Corpus es pot situar segons diverses referències del calendari: el dijous següent a l’octava de Pasqua Granada (1), el dijous després de la vuitada de la Pentecosta (2) o el dijous següent al diumenge de la Santíssima Trinitat (3). El seu origen és ben conegut. Tots els autors consultats expliquen com després de les visions de santa Juliana de Lieja i degut a l’empenta dels teòlegs dominics es va establir una festa que honorava el sagrament de l’eucaristia i el posava al centre de tota la litúrgia. El papa Urbà IV la va establir el 1264 i va ser universalitzada per Joan XXII el 1316.
La celebració semblava venir a l’auxili i defensa de la idea de la transsubstanciació, que segons la Viquipèdia és “la doctrina teològica que afirma que les espècies de l'eucaristia, el pa i el vi, prenen la substància del cos i la sang de Crist, respectivament. D'aquesta manera, els fidels, quan combreguen, no prenen pa i vi, sinó, literalment, el cos i la sang de Crist (4). Berengari de Tours (~1000 – 1088) havia posat en dubte aquesta transformació i recalcava el caràcter simbòlic del pa i el vi. Per la mateixa època havien ocorregut fets com el ‘Sant Dubte d’Ivorra’. Seria, precisament, a partir del concili de Laterà, l’any 1215, que es va començar a fixar i definir aquest misteri.
La festa del Corpus, però, adoptava formes i motius ben diversos. Josefina Roma (5) en proporciona tres: per una banda, elements relacionats amb la plenitud de la primavera, especialment les enramades i els guarniments florals; per altra banda, elements repetitius del Dijous Sant i Pasqua, del qual destaca l’”Ou com ball”; i per darrera banda, elements de les festivitats dedicades a les altes personalitats de la societat, com seria el seguici en forma de processó. Finalment, Roma en destaca l’aspecte pedagògic: “calia instruir la massa de la població sobre les veritats cristianes i el significat profund de la festa i, per això, es fan representacions de la història sagrada i s’aprofiten unes altres representacions de nivell europeu de sant Miquel i el dimoni o de sant Jordi i el drac, o bé encara la popular representació del Mal en forma de turc”.

Catalunya i el Corpus
La institució de la festivitat del Corpus va ser molt ben acollida a les terres catalanes. A Vic ja es va celebrar el 1318, només dos anys després de la confirmació de Joan XXII; Girona i Barcelona ho van fer el 1320 i poc temps la van acollir Lleida, Tortosa, València i Perpinyà. Al voltant de 1370, el Corpus era festejat a la majoria de parròquies catalanes. A Barcelona va ser una de les primeres ciutats, concretament la segons després de la francesa de Tours, en fer-se la processó; aquesta manifestació multitudinària va esdevenir associada al Corpus; aquest seguici va assolir una gran capacitat per generar elements que es van introduir progressivament en la cultura popular.
La processó, la de Barcelona i la d’altres ciutats catalanes, va adquirir una vistositat remarcable. Segons Joan Soler, aquest tipus de manifestació de la qual la de Corpus era el gran exponent, la processó “prové de procedir, desfilar ordenadament o en corrua pels carrers, pels camins, pels camps, per mar, o per un temple, al voltant dels claustres” i que esdevé “una forma de manifestar-se, d’expressar públicament adhesió, reconeixement, alegria, dol,...” amb un component d’acció “propagandística, d’ostentació pública d’idees o creences, d’exaltació del sentiment religiós o social, d’un grup humà, sovint revestides de gran solemnitat (6)”.
El mateix autor, en parlar de la processó de Corpus en concret diu que incorpora, com ha fet Roma més amunt, “elements pagans anteriors: figures mítiques o al•legòriques, com dracs, unicorns, óssos, víbries, tarasques, lleons, bous, gegants...” i afirma que “treure-les en processó significa el triomf de l’Eucaristia sobre d’elles, la seva submissió, vençudes per una divinitat superior (7)”.
Paràgraf a part mereixen dues representacions associades al Corpus català: la Patum de Berga i l’Ou com balla.
Evidentment, cal una referència a la Patum, que perdura en el mateix dia de Corpus. A Berga (Berguedà) els protagonistes de la processó perd el seu ordre lineal i esdevé un conjunt d’entremesos i balls, que antigament se celebraven dins el temple parroquial, i omplen l’espai exterior: la plaça.
També és necessari d’esmentar l’Ou com balla, de vinculació catedralícia; es tracta d’un ou buit posat en sobre el raig d’un sortidor de la font del claustre que el fa rodar i que Soler vincula als països eslaus i la celebració de l’equinocci de primavera però que, a casa nostra, esdevé “la figuració de l’ou enlairat com una Hòstia eucarística en l’acte d’elevació (8)”. Jan Grau, per la seva banda, li treu sacralitat i afirma que “personalment, penso que és només un espectacle, com tants d’altres fets amb aigua a l’Edat Mitjana” i afegeix que “és com un autòmat que funciona permanentment, però sense mecanismes ni circuits integrats (9)”.
Tot i només destacar aquestes dues, es podria fer una relació de moltes altres activitats ben presents al Corpus català com les enramades d’Arbúcies o Sallent o les catifes de flors de Sitges. Podeu llegir-ne sobre totes al web de festes.org.

El Corpus i la religiositat popular
La diversitat i empenta que encara té el Corpus a molts llocs de Catalunya no treu arguments a la transformació que ha viscut la festa en els darrers temps. La dita popular, generalment expressada en castellà, deia que el dia de Corpus era un dels tres dijous de l’any –juntament amb el Dijous Sant, i l’Ascensió- que lluïen més que el sol. La conversió en dia feiner i el traspàs de la celebració religiosa al diumenge següent van desmantellar molts dels al·licients de la festa del Corpus i van treure de moltes poblacions les seves expressions tradicionals.
A l’enciclopèdia de cultura popular Tradicionari constaten aquesta progressiva desaparició del Corpus: “va començar Pius XII eliminant l’octava de Corpus; a mitjan dècada de 1960, a conseqüència d’un canvi en la sensibilitat religiosa, que rebutjava la processó per l’ostentós barroquisme formal que havia anat adoptant, i la reforma litúrgica empresa pel concicli II del Vaticà va decidir de suprimir-la pel seu caràcter ostentós i d’exhibició de poder. Després, l’any 1980 va deixar de ser festa “de precepte” i fou esborrada, doncs, del calendari laboral: Corpus va passar a ser un dia feiner, un dijous com un altre (10)”. Després de la supressió, especialment de la processó, molts dels elements –especialment el bestiari- van seguir el mateix procés que temps abans havien fet els gegants: cercar una nova utilitat social i aparèixer en diversitat de noves manifestacions al voltant del foc o en diferents moments del calendari festiu.
És curiós constatar com l’origen d’aquesta festa, estrictament litúrgic, al voltant d’un misteri dogmàtic que la majoria del poble poc podia entendre, va traspassar a l’àmbit ciutadà amb una gran força. Més sorprenent és el fet que des del concili Vaticà II el camí ha estat l’invers. Aureli Capmany, al seu Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes ho explicava encertadament: “L’Església actual, amb la seva tendència a laïcitzar les celebracions religioses, ha fet que el Corpus, com altres diades festivo-religioses, quedi reduït a un migrat ritus intern. De mica en mica, primer van ser foragitats els “balls”, després les “bèsties del comú”, per acabar amb els “gegants”, va anar despullant aquesta gran manifestació popular de goig, color i imaginació que era la Processó de Corpus, per acabar retirant-la del carrer i recloure-la dins dels temples (11)”.
Algunes poblacions, però, han conservat –amb el beneplàcit de l’Església- alguna mostra de l’antiga festa del Corpus i d’altres, sortosament o no –nosaltres creiem que sí- anat fent marxa enrere en la laïcitat d’algunes de les manifestacions litúrgiques que anteriorment havien tingut una exteriorització. És el cas de Vic, que cal recordar que va ser el primer lloc català en celebrar el Corpus, i que des de fa uns anys ha recuperat la processó pels carrers del cas antic.

 

Imatges de la processó de Corpus de l'any 2009 a Vic (Osona)


Bibliografia:
1 “Corpus”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 179
2 Roma, Josefina “Corpus Christi”. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 331
3 Duran, Agustí [et. al.] 2Corpus”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 8, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 224
4 “Berengario de Tours” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. [Consulta: 8 de juny de 2009] Disponible a: http://es.wikipedia.org/wiki/Berengario_de_Tours
5 Roma, Josefina “Corpus Christi”. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 331
6 “Processó”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 599
7 “Processó de Corpus”. Dins: Soler i Amigó, Joan.Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 601
8 “L’ou com balla”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 525
9 Grau, Jan, “L’ou com balla”. Podeu llegir aquest document al web de festes.org. Disponible a: http://www.festes.org/arxius/oucomballa.pdf
10 Carrera, Menal [et al.] “De maig a Sant Joan. La Diada de Corpus”. Dins: Tradicionari. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, vol. 5: El calendari festiu p. 226
11 Capmany, Aureli. Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (juny-juliol-agost). Barcelona : Laia, 1978, p. 22

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?