La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sant Pere i els pescadors de canya de Manlleu

Els pescadors de canya de Manlleu tenien sant Pere com a patró. Tant se’n feia que l’apòstol hagués fet servir altres estris per a recollir la fauna aquàtica del llac de Tiberíades. El 29 de juny, i el dia abans, aquest col·lectiu celebrava amb tota magnificència la festa del seu sant preferit.
Pel fet de ser un municipi situat a la riba del Ter, a Manlleu, sempre hi ha hagut qui n’ha fet passatemps o, antigament, ofici de llençar l’ham lligat a una canya a les seves aigües. Una de les primeres anotacions que fan referència a aquesta ocupació és del 1746 quan en el document de venda d’un hort, a les clàusules de l’escriptura de la qual és venedor Jacint Cortada, consta la prohibició dirigida al comprador, Rafael Roura, de treure pedres i sorra i pescar. Més endavant, el 1782, Segimon Trias del Call del Ter (actual carrer d’Enric Delaris) fa constar que és artesà dedicat a la confecció de xarxes i filats per a pescar i caçar (1).
En algun moment del segle XIX, uns manlleuencs van construir una capelleta al carrer Horta de Font dedicada a sant Pere. Es va salvar de la destrucció de símbols religiosos a la via pública, decretada per les autoritats locals el novembre de 1936. La paret on es troba, aleshores era la façana posterior d’un forn de pa que atenia als compradors per la plaça de Fra Bernadí. El propietari de l’edifici, sense fer cas de les ordres governamentals, treure la imatge de la fornícula i la va situar a la rebotiga tot voltant-la de sacs de farina; només es va malmetre un gall –símbol propi del seguidor de Jesús que el va negar tres vegades- que mai més va retornar al lloc original. Després de la guerra civil, el Sant va retornar a la façana, sense el gall, on encara es pot veure mostrant, a la mà dreta, les seves claus.
La devoció dels manlleuencs per Sant Pere, va dur a un grup d’amics, pescadors i excursionistes, a aixecar un pedró o petit oratori dedicat al Sant a la zona de les Gorgues, prop de la confluència de la riera de les Gorgues i la riera de Sant Martí, a tocar del riu Ter. Era l’any 1876 (2). 
Anys després, el 1891, es va constituir la Societat de Pescadors de Manlleu tot formalitzant l’activitat que, ja més per afició per altra raó, practicaven molts manlleuencs. Aquesta entitat va prendre, com ja s’ha esmentat, Sant Pere com a patró i, molt aviat, va prendre cos la idea de construir una capella on ja hi havia el pedró inaugurat uns anys abans; d’aquesta manera podrien retre devoció al patró en lloc proper al riu i on els agradava pescar. Així, diu Àlex Roca, “l’any 1897, el quart diumenge del mes de setembre, amb nombrosa assistència, és beneïda i inaugurada la capella que presideix una petita imatge de l’apòstol (3)”. Aquesta imatge, segons el mateix Roca, un anys després va ser beneïda una nova imatge més gran. 
Joan Amades recull en el seu Costumari Català que el dia 28 de juny, vigília de la festivitat de Sant Pere, els pescadors de canya manlleuencs “fan una solemne funció religiosa, després de la qual celebren una processó, presidida per una imatge del sant; darrera va la bandera del gremi, seguida de tots els pescadors amb la seva canya”. L’endemà, el dia 29, segueix Amades, “s’apleguen a L’Esquirol, on hi han fet erigir un templet i celebren un concurs de pesca”. També remarca que “antigament havien fet ball com un complement de la festa (4)” i que a d’altres poblacions properes, com Torelló i Roda de Ter també celebraven la diada. 
Actualment, la Societat de Pescadors Esportius de Manlleu segueix ben viva malgrat no se celebri, amb la devoció d’abans, la diada de Sant Pere. 

La desapareguda ermita de Sant Pere Pescador a les Gorgues

Els pescadors de canya manlleuencs del darrer terç del segle XIX, segurament des de molt temps abans, tenien l’hàbit d’anar a pescar a les Gorgues prop del lloc conegut com la font tosca. Just allà on s’unien les rieres de Sant Martí i de l’Esquirol, feien parada. Seguint un camí rural, entre les actual carreteres de Roda de Ter i Olot, feien camí fins trobar, prop del Salt del Cabrit, el lloc desitjat. El 19 de novembre de 1876 un grup de manlleuencs van aixecar-hi un pedró dedicat al seu patró predilecte (5) i, més endavant, a final de segle, van aixecar-hi tota un ermita.

Constituïts en societat, juntament amb aficionats ocellaires, solien  fer una processó pels carrers de Manlleu la vigília de la festivitat de Sant Pere (28 de juny). No faltava el pas per l’Horta de Font on, encara ara, hi ha l’antiga capelleta dedicada al sant. La festivitat de sant Pere oferia una dificultat als pescadors de canya: sinó volien perdre’s la missa al seu patró, havien d’estalviar-se la seva afició més destacada. La solució va ser prodigiosa: unir les dues necessitats en un mateix lloc. Aleshores van decidir erigir una ermita a sant Pere just al lloc on solien estar presents fent la seva activitat de pesca (6). L’edifici es va construir en l’anomenat Serrat de la Creu (dins la parròquia de Sant Bartomeu Sesgorgues) que, aleshores, era propietat dels manlleuencs Pere Mas i Josep Sellés

El 26 de setembre de 1897, el bisbe Josep Morgades va  concedir llicència per poder celebrar missa a l’ermita (7). Un any després, el 25 de setembre de 1898, se celebrava un altre esdeveniment remarcable. La crònica periodística de l’època indica que el matí d’aquell dia “es notava un desacostumat trànsit de carruatges a la carretera d’Olot i molt afluència de gent pels diferents camins que condueixen a la[font]tosca”. El canonge de Vic, Josep Pujol, beneïa la campana que havia de situar-se al senzill campanar d’espadanya. Seguidament, mossèn Pere Comas va oficiar una missa solemne. Posteriorment es va celebrar un multitudinari dinar, afectat per un sobtat temporal. A la tarda, dos dels sobrevinents del grup que havia aixecat el pedró dedicat a sant Pere el 1876, Bartomeu Roca i Josep Sellés van fer la lectura d’una memòria de la benedicció d’aquell primer monument. Finalment, ja en plena tarda, es va resar el Sant Rosari i es van cantar els goigs dedicats a sant Pere (8).

D’aquests goigs, precisament, no se’n tenia cap més constància que una carta manuscrita pel gran poeta Jacint Verdaguer, on s’adreçava a l’autor del text, el poeta manlleuenc Joan Baptista Güell. Aquest darrer, havia demanat opinió a mossèn Cinto i rebia resposta positiva i elogiosa: “Jesús, Joseph y Maria siau nostra companyia. Molt Sr. meu: Ab molt gust he llegit los Goigs de Sant Pere que V. ‘ns envia. Los trobo sencills y substanciosos com han de ser y mirant mes à la gloria del Sant y al bé de sos devots, que a la vanitat retòrica. Que’l gloriós Sant Pere beneesca á V. Desde sa capella à aqueix Centre Aucellista y Pescador y à aquest inutil sacerdot S. de V. Jacinto Verdaguer, Pvre. 20 de novembre de 1896” (9). Aquest document, prou valuós per si mateix, indica que els goigs haurien estat escrits molts mesos abans de la construcció de l’església i que, en qualsevol cas, serien dedicats a la imatge del pedró inaugurat el 1876.
Després d’una recerca per diferents arxius de goigs antics, i de fer una crida mitjançant el butlletí digital de l’associació Amics dels Goigs de Barcelona, ha estat retrobat un exemplar dels Goigs en honor de Sant Pere Pescador pera cantarse en la Capella que, en honor del Sant, han aixecat los pescadors de Manlleu en la parroquia de Sant Bartomeu Sasgorgas.

Per les dates, de la carta de Mn, Cinto Verdaguer, es dedueix que Joan Bta. Güell era bon coneixedor dels progressos dels pescadors manlleuencs en el seu propòsit d’edificar l’ermita al seu patró. Mesos abans ser inaugurada ja els havia escrit, almenys en un esborrany, els goigs que podem llegir. Posteriorment serien impresos a la Tipografia Catòlica de Sant Josep de Vic.

Malgrat aquest fet, no hi ha dubte de la dedicatòria ni del destí de les poètiques lletres de Güell com es desprèn de les seves estrofes:

 

Los pescadors de Manlleu

que de viu afecte en proba

os dedican, com sabéu,

aqueixa Capella nova,

confían que vos seréu

sòn Patró y sòn Protector:

Acudim sempre ab confiansa

à Sant Pere Pescador.

 

Les restes de l’ermita de Sant Pere Pescador

L’any 1962 s’inaugurava el pantà de Sau que, amb poc temps, submergiria una part de la comarca d’Osona. La seva llera, seguint la que fins aleshores tenia el riu Ter, s’eixamplaria considerablement. El poble de Sant Romà i moltes d’altres construccions, es veurien afectades per l’augment del nivell de les aigües. Prop de 17 quilòmetres, riu amunt de la presa, gairebé en el seu origen, l’embassament cobria, també, la modesta ermita de Sant Pere Pescador. Situada just en la confluència de la riera de Sant Martí (després del Salt del Cabrit) i de la riera de les Gorgues i el torrent de les Paganes, es forma un istme que, generalment, es manté sota el nivell de l’aigua. Allà, sobre el terra nu, s’alcen unes runes que marquen l’existència d’una construcció de planta quadrada. 
La destrucció sistemàtica dels elements i símbols religiosos, en començar la Guerra Civil Espanyola, va afectar l’edifici modest de Sant Pere Pescador. Ramon Vinyeta afirma que va ser incendiada el 1936 (10). Després de la guerra, l’edifici no es va reconstruir. El novembre de 1951, en una excursió per la zona, Josep. M. Raich Vergadà, esmenta que es troba“ en un pequeño rellano las ruinas de una ermita de construcción relativamente moderna: Sant Pere Pescador” (11) i el mateix Vinyeta deia que “han transcorregut molts anys i no s’ha parlat mai eficaçment de reconstruir-la”. Les restes devien perdurar dempeus durant uns anys fins que les aigües del pantà de Sau van créixer suficientment per omplir el braç del riu que aplegava el curs de les dues rieres i el torrent. 

El 1956, amb previsió de la futura inundació del paratge de Sant Pere Pescador, el butlletí de la Sociedad de Pescadores Deportivos de Manlleu la titulava un escrit amb els mots: “Elegia anticipada de Les Gorgues”. Joan Castell i Masallera descrivia poèticament, en aquest text, “aquell itinerari ancestral, clàssic, que ha vist desfilar pacíficament generacions darrera generacions, amb milers de petjades que han gastat i esmolat els seus camins de cabres amb escalons, típics trencacolls de les fragoroses fondalades que han fet esdevenir famosa en l’excursionisme regional la nostra comarca...” i concloïa dient que “sofrirà una modificació radical, encara ara imprevista”. Entre els indrets que detallava hi havia “l’ermita de Sant Pere pescador, testimoni votiu de la fe dels èmuls de l’apòstol Simó Pere, restarà submergida com aquella llegendària catedral nòrdica que inspirà a Debussy un dels seus més famosos preludis” (12). L’entitat tardaria, però, set anys a acomiadar-se del paratges de les Gorgues. El 16 de juny de 1963 va tenir lloc el concurs de pesca d’acomiadament que s’acompanyava amb aquestes paraules: “Desapareixeran aquells racons tan propis, tan nostres, tan genuïns de cada aficionat. S’esborrarà, per sempre, aquell i aquell lloc, que tanta confiança ens donava en la captura del més gran o del major dels peixos”(13). Els participants al concurs van ser de 275 pescadors i se’n van classificar 186 en el procés de pesatge del peix. Eren de poblacions com Manlleu, Torelló, Vic, Roda de Ter, Sant Vicenç de Castellet o Barcelona (14). Es va aprofitar l’ocasió per organitzar un concurs fotogràfic, impulsat pel Grup Excursionista de Manlleu, en el qual es van presentar més de setanta fotografies (15).

Amb la previsió certa d’una inundació de les restes de Sant Pere Pescador, es va promoure una reconstrucció en un lloc proper o, almenys, establir un monument que en fes memòria. L’esmentat Ramon Vinyeta, considerant que el nou nivell de les aigües aportarien un paisatge diferent que no estaria mancat d’atractiu, deia que “l’ermita de Sant Pere desapareixeria però que “arran de l’embassament de Sau que de segur redoblarà la bellesa d’aquests indrets, s’esdevindran unes circumstàncies molt favorables per a fer renéixer la devoció popular vers el Sant Patró dels pescadors, fent-li reedificar l’ermita en el lloc més a propòsit” (16). De fet, a mitjan de la dècada de 1960, la Societat de Pescadors Esportius de Manlleu i el Grup Excursionista de Manlleu havien fet gestions amb el rector de Sant Martí Sescorts, amb l’Ajuntament de Santa Maria de Corcó i l’associació de pescadors de Roda de Ter per perpetuar la memòria de la desapareguda ermita. Es preveia construir un edicle en el lloc conegut amb el nom de Morro de l’Esparver, proper a la confluència de la riera de les Gorgues i el Salt del Cabrit. Es preveia promoure una subscripció popular, que en un principi constava de 5.000 pessetes (17). Aquest propòsit no es va dur mai a terme.

L’any 1985, Quirze Parés ja descrivia el record material de Sant Pere Pescador de la següent manera: “Fins fa poc quedaven les parets, visibles quan el pantà estava baix, però ara estan completament aterrades”(18).

En moments de forta sequera, quan el nivell de les aigües baixa considerablement, són visibles les runes i, no sense dificultat, és possible apropar-s’hi. Mitjançant un camí, primerament de molt bon caminar però difícil en el seu tram final, s’arriba a la petita península on hi ha les restes de Sant Pere Pescador. Es pren a la carretera de Sant Bartomeu Sesgorgues (des de la carretera que va de l’Esquirol – Santa Maria de Corcó a Tavertet). Després d’aquesta antiga parròquia, a mà dret i resseguint la riera de les Gorgues en direcció a ponent, s’arriba a les proximitats de la confluència amb el torrent de les Paganes i la riera de Sant Martí (després del Salt del Cabrit). Des d’aquest punt, i degut al fet que el camí no es freqüenta d’ençà de l’existència del pantà de Sau (que fa aturar les aigües de la contrada) s’emprèn un tram de camí que fa ziga-zaga. Just aleshores, s’albira, a migdia, l’edifici del monestir e Sant Pere de Casserres. Unes lloses verticals i unes escales marcades a la pedra semblen indicar que, la via, havia tingut temps millors i de més ús. Baixant, entre boixos, arços i romegueres, s’arriba a la petita península que, de tant en tant, queda al descobert. La terra nua, amb brutícia d’origen humà i de diversa mena, explica com el més usual és que es trobi submergida. En un punt, més o menys central, despullades, hi ha les poques restes de l’ermita de Sant Pere Pescador.

La construcció era de planta rectangular, de 8,45 m. per 5,33 m. aproximadament, amb l’altar encarat a llevant (sensiblement tombant al nord-est). La porta, a ponent, oferia una obertura d’1,30 m. Els seus murs, però, expliquen que era una estructura massissa ja que tenen d’entre 0,44 i 0,62 m. L’alçada màxima d’aquests no arriba al metre. La pedra amb la qual va ser aixecada és nua, sense gaire treball; només als escaires i al marc de la porta es pot veure un repicat i un contorn més marcat. Precisament, es poden veure diverses d’aquestes pedres quadrades treballades, de 0,40 m de banda, disperses pel voltant.

No es pot dir gaire més cosa d’una estructura que, lentament, es va esfondrant per la força de l’aigua. Les pedres s’acumulen al voltant de la plata rectangular, a dins i a fora, formant una minsa protecció als murs que encara restes drets.

Són el testimoni d’una capella construïda a finals del segle XIX gràcies a l’esforç dels pescadors de canya manlleuencs i, també, de Roda de Ter.

A l’altra banda del braç d’aigua, encara s’atreveix algun pescador actual a llençar l’ham a l’aigua somorta. Segurament, ara, tres quarts de segle després de ser incendiada, es pregunta què devia ser aquell munt de pedres. La resposta és clara: Sant Pere Pescador, en honor del patró dels pescadors de canya.

 

Notes:

1 Pujol, Francesc, d’A. “Precedentes de la Pesca en Manlleu“ Dins Butlletí informatiu de la Societat de Pescadors Esportius de Manlleu, any 1952, que es va recollir a: “La pesca fluvial a Manlleu”. Dins Manlleu, Ediciones y Publicaciones Populares, núm. 420 – 421, agost de 1972 
2 Roca, Alexandre. “Noves notícies de l’ermita de Sant Pere Pescador”. Dins Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 236 - 237
3 Roca, Alexandre. “L’ermita de Sant Pere Pescador”. Dins Manlleu, episodis d’ahir. El Papiol: Efadós, 2003, p. 233
4 Amades, Joan. Costumari Català, el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1984, v. 4, p. 303

5 Roca, Àlex. “Noves notícies de...”  [op. cit.], p. 236-238

6 Roca, Àlex. “L’ermita de Sant...” [op. cit.]p. 233- 235

7 “San Pedro Pescador, una ermita inundada”, Comarca, 23 de maig de 1964, núm. 208, p. 1

8 Ezequiel. “La bendición de la campanya”, El Ter, 8 d’octubre de 1898, núm. 22, p. 1-2

9 Pujol, Francesc d’A. “Mossèn Cinto i els pescadors de Manlleu”, Sociedad de pescadores deportivos. Manlleu. 1972 [s.p.]

10 Vinyeta, Ramon. Les Gorgues: Collsacabra Occidental. Granollers: Montblanc, 1961, p. 66

11 Raich,  Josep. M. “De las Guillerías: notas de una excursión”, Agrupación Excursionista Montaña, febrer de 1952, núm. 105, p. 1

12 Castell, Joan “Castestel”. “Elegia anticipada a Les Gorgues”, Manlleu Sociedad de Pescadores Deportivos, 1956 [s.p.]

13 Junta, La. “Saludo”. Manlleu Sociedad de Pescadores Deportivos, 1963 [s.p.]

14 “La despedida de Les Gorgues constituyó un acontecimiento sin precedentes”. Comarca, núm. 184, 29 de juny de 1963, p. 8

15 Comarca, núm. 187-188, 10-24 d’agost de 1963 [s.p.]

16 Vinyeta, Ramon. Les Gorgues: Collsacabra... [op. cit.]

17 “San Pedro Pescador, una ermita inundada”, Comarca, 23 de maig de 1964, núm. 208, p. 1

18 Parés, Quirze. La despoblació rural i les masies del Collsacabra. Barcelona: Rafael Dalmau, 1985, p. 180

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?