La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Santa Helena, la ‘descobridora’ de la Santa Creu

Segons la tradició, Helena (Bitínia ~255 – Nicomèdia ~330), mare de l’emperador romà Constantí I el Gran va ser qui va localitzar la Creu en la qual va ser mort Jesús. La seva biografia, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, sembla més pròpia d’un ‘culebrot’ televisiu. Segons aquesta font, Helena “era criada d’una fonda quan Constantí I Clor la prengué com a concubina; d’ella tingué un fill, Constantí I el Gran, el qual, arribat al poder, conferí a la seva mare el títol d’Augusta”. Es va convertir al cristianisme l’any 313 “va fer construir basíliques a Roma, Constantinoble i a Terra Santa”.[1] La seva acció més rellevant, sempre segons la historiografia més pietosa, la va fer quan, ja gran, va emprendre la recerca de la Creu. Aleshores, va viatjar fins a Jerusalem on, segons Iacopo da Varazze[2], es va reunir amb els jueus més savis del país.
En un primer moment, els jueus no van donar resposta. Un d’ells, que s’anomenava Judes, coneixedor per herència dels seus avantpassats del lloc on es trobava la creu va respondre-li després de ser amenaçat de mort. Li va indicar un lloc, al cim del Gòlgota o puig del Calvari on s’havia edificat un temple de Venus. Helena va fer destruir l’edifici i, amb el terreny descobert, el jueu va cavar fins a trobar tres creus, la de Jesucrist i la dels dos lladres. L’emperadriu les va exposar en lloc públic esperant algun senyal diví que li permetés identificar la del Fill de Déu. Poc després, va passar per aquell allà seguici fúnebre amb el cos d’un jove mort. El van agafar i el van posar, successivament, sobre cada creu fins que, després de posar-lo en la tercera, aquest va ressuscitar. L’autor explica que una part de la Creu es va enviar a Constantí i que l’altra part es va deixar a Jerusalem convenientment guardat en un estoig de plata.
La seva troballa la va fer mereixedora de la dignitat de santa i és recordada, per l’Església Ortodoxa, el 21 de maig, i per l’Església Catòlica, el 18 d’agost.

Dedicació d’esglésies a la Santa Creu i a Santa Helena

La devoció a la Santa Creu és present a Catalunya des de temps antics tal com ho demostren les dedicatòries de vells edificis eclesiàstics arreu del territori. L’advocació a la Santa Creu és la primera, molt abans de la de santa Eulàlia, de la catedral de Barcelona. L’obra Catalunya romànica, diu que “la primera catedral de Barcelona de què es tenen notícies documentades es troba dedicada a la Santa Creu, almenys des del 599, i també a santa Eulàlia, des del 877”.[3] Aquesta referència es troba en les actes d’un concili que va tenir lloc a Barcelona l’1 de novembre del 599.

Tot i aquesta referència documental, la tradició es va encarregar d’embellir i envellir el motiu d’aquesta advocació de la seu barcelonina. Xavier Barral explica que “segons la tradició popular, en el lloc on hi ha la seu actual hi havia un pinar on sant Jaume va predicar la nova llei de Crist per primera vegada a la ciutat” i segueixi dient que “com a testimoni d’aquest fet va agafar dues branques de pins joves, propers l’un de l’altre, i en va fer una creu. En record d’aquest primer símbol religiós, es diu que se’n va aixecar una pedra que encara es conserva al terrat de la catedral” i conclou que “d’aquí també es conta que ve la dedicació de la catedral a la Santa Creu”.[4]
D’una antiga advocació o dedicació a la santa Creu i, a més, de la vinculació d’aquesta amb l’advocació a santa Helena hi ha un exemple a l’Alt Empordà. Es tracta d’un poblet, en ruïnes, i l’església que li devia servir de centre religiós, no gaire lluny del monestir de Sant Pere de Rodes. L’antiguitat de poble i església és indubtable i, almenys, es considera la seva existència almenys de l’alta edat mitjana.[5]



 

Il·lustracions:

Superior: Estampa dels Goigs de Santa Elena patrona de la Iglesia del Hospital de la Santa Creu de Barcelona. [Sant Feliu de Guíxols]: Viader de Sant Feliu [s.d.]. Representa el moment de la descoberta de la Santa Creu davant la presència de la mateixa santa Helena

Mitjana 1:  Imatge de santa Helena situada a la Capella de Sant Gabriel arcàngel i santa Helena de la girola de la catedral de Barcelona

Mitjana 2: Imatge escultòrica de santa Helena, quan estava en procés de restauració, abans de retornar-la al pinacle del cimbori de la catedral de Barcelona des de l’any 1913

Inferior: Església de Santa Creu de Rodes, també de Santa Helena, al municipi de Port de la Selva de l’Alt Empordà



[1] “Helena”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol.12. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 364

[2] Varazze, Iacopo da. La leyenda dorada, vol. 1, cap. LXVIII P.287 – 294

[3] “Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona. Barcelona”. Dins: Catalunya romànica, volum 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 155

[4] Barral, Xavier. Les catedrals de Catalunya. Barcelona : Edicions 62, p. 31

[5] “Poble de Santa Creu de Rodes” i “Santa Creu (o Santa Helena) de Rodes”. Dins: Catalunya romànica, volum 9. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 649 - 657

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?