La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Raons de la tardana devoció a sant Josep

El paper que els evangelis reserven a sant Josep és pràcticament anecdòtic. Fora dels episodis del naixement de Jesús i la fugida i tornada d’Egipte, la figura del pare humà de Jesucrist desapareix completament. Els evangelis canònics van obviar el paper que, durant la infància de Jesús, devia exercir Josep; quedaria en mans d’alguns dels anomenats evangelis apòcrifs enfilar la seva biografia.
D’aquest petit protagonisme, Joan Amades en parla diu clarament: “el sant patriarca, pare putatiu de Jesús, durant molt de temps va restar semioblidat per l’Església occidental, que no li va concedir la importància que mereix la seva categoria (1)”. Aquesta poca importància de Josep es pot deure, com apunten alguns estudiosos, a confusa funció de Josep en el seu matrimoni amb Maria; de la manca d’explicació simple i entenedora en va sorgir una devoció molt feble. Aquesta debilitat destaca, especialment, si es compara amb el culte a la figura de la seva esposa, Mare de Déu. Louis Réau afirma que “a l’edat mitjana, sant Josep ha estat sistemàticament al mateix temps que s’exaltava la figura de la Verge. En veritat, es tractava de provar la divinitat de Crist, nascut d’una Verge i de l’Esperit Sant, i de no permetre que es cregués que Josep pogués ser el seu veritable pare” i acaba sentenciant que “d’aquí la tendència afavorida per l’Església de reduir-lo a la condició de simple figurant (2)”. Possiblement, per aquets motiu, Iacopo da Varazze, que tant es va encarregar de florir les vides dels sants, a la seva Llegenda àuria pràcticament s’oblida de sant Josep i més que glorificar-ne la seva vida es dedica a destacar la importància del culte als sants i a donar diverses justificacions per no oblidar la figura de Josep (3).
La devoció a sant Josep, però, va despertar amb força i, potser, per compensar els segles d’oblit. La Gran Enciclopèdia Catalana ho explica dient que “el seu culte, antic a Orient, no es difongué a Occident fins a la baixa edat mitjana, i aconseguí posteriorment una gran devoció popular (4)”. Les primeres manifestacions d’aquest culte, segons José Sendín, “les trobem a partir del Concili de Constança (1414 – 1418), quan els pares conciliars escriuen diverses cartes “per tal que se celebri amb la major solemnitat la festa de Sant Josep”” i detalla que “Gregori XV, l’any 1621, va ser qui va trobar el 19 de març per a la seva festa; Urbà VIII va permetre que el seu ofici es resés arreu; Gregori X el va imposar a tota l’Església (5)”. Entre els impulsors de la popularització de la devoció a sant Josep cal destacar als carmelites descalços, als quals es va arribar a anomenat ‘josepets’ (6) i, singularment, la figura de Santa Teresa de Jesús.
La figura de sant josep, però, va ser recuperada per l’Església oficial durant el segle XIX quan el 1870 Pius IX el va declarar ‘patró de l’Església Universal’ (llegiu el decret) i Benet XV, el 1920, el va instituir, en clara voluntat alliçonadora i missatge polític, com a patró contra el relaxament moral i el comunisme (llegiu el decret); i finalment, el 1989, Joan Pau II li va dedicar una exhortació apostòlica.

Patronatges
L’ofici de sant Josep, d’això no hi ha dubte, era el de fuster. Per aquest motiu els professionals d’aquest gremi el van tenir, arreu, com a patró. Amades situa aquesta adopció en el segle XVI (7).

Per altra banda, un altre patronatge de sant Josep és relacionat amb un episodi que la tradició s’ha encarregat d’embellir; degut a la manca d’informacions concretes, el moment i circumstàncies de la seva mort, va prendre una lectura especial. Tot i que s’ignora quan va esdevenir el traspàs, aquest se situa en els anys de joventut de Jesús ja que no apareix en els relats relacionats amb període de la Passió. Aleshores, com diu Josefina Roma, esdevé “el patró de la bona mort, ja que es considera que, havent expirat amb l’assistència de Jesús i Maria, és l’exemple de la mort més desitjable”; per això, continua l’0antropòloga, “aviat començaren a estendre’s les devocions, novenes i els goigs dedicats a demanar-li un traspàs semblant al seu (8)”.

“Joseps, Joans i ases..." i Pepes
Un exemple de l’empenta assolida per la devoció popular a sant Josep és la dita: “De joseps, joans i ases, n’hi ha per totes les cases”. Efectivament, el nom de Josep ha estat, des de fa temps, un dels més posats per a designar persones. Josep, però, s’ha tingut com un nom dels que es qualifiquen com a tradicionals. La seva assignació a persones ha disminuït en les darreres dècades.


El fet que, en castellà, el nom de Josep sigui, popularment, transformat en el de Pepe té una explicació ben curiosa, almenys per a José Sendín Blazquez. Aquest autor ho explica de la següent manera: “Quan parlaven d’ell [sant Josep] sempre afegien ‘pare putatiu’ (9), de Jesús. Afirmació que per coneguda es va arribar a escriure abreviadament només amb les inicials: sant Josep P.P. Quan es va deixar d’entendre el significat, la gent es limitava a dir les lletres. D’aquí que va passar a dir-se ‘sant Josep pepe’. Aquest és el motiu que explica que a tots els Joseps se’ls anomeni, també ‘Pepes’ (10)”.

Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 1, p. 904
2 Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, , t. 2, v. 4, p. 164
3 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, 2005, v. 2, p. 962 - 963
4 “Josep”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 13, p. 273
5 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda, leyendas de santos. Madrid : Biblioteca de autores cristianos, 2000, p. 65
6 “Sant Josep”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 684
7 Amades, Joan. Costumari català... [op. cit.], p. 905
8 Roma, Josefina. “Sant Josep”. Calendari de festes de Catalunya, Andorra i la Franja. Barcelona: Fundació Serveis de Cultura Popular: Alta Fulla, 1989, p. 181
9 “Putatiu”: 'Dit del pare, del germà, etc, que no ho és o del qual existeixen dubtes que ho sigui'. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1987, v. 18, p. 273
10 Sendín Blázquez, José. Santos de leyenda... [op. cit.], p. 470