La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

El concepte de santedat

El cristianisme, i més especialment l’Església Catòlica, ha contemplat l’existència d’un selecte grup dels seus fidels difunts: les santes i els sants. Són, en veu d’Antoni Pladevall, “[...] persones que han excel·lit per les seves virtuts i assimilació a Crist. Això els ha merescut l’honor d’ésser considerats com a gaudidores del premi de la salvació prop de Déu, i el d’ésser proposats com a exemple i model dels qui encara ens trobem en aquest món”. I afegeix que: “[...] són, per tant, exemples de virtuts i a la vegada un estímul  i uns intercessors per als creients” (1). Mònica Miró explica tot parlant de “déus humanitzats i homes divinitzats” que aquesta paradoxa es verifica quan en un individu es barregen la idea de profà i sagrat, i quan es mostra dotat de capacitats que poden influir al seu voltant com si es tractés d’una divinitat (2).

La santedat, però, a més de paradoxal no deixa de ser un concepte ambivalent que provoca, per una banda, reconeixement i devoció i, per altra banda, respecte, recel i prevenció. L’antropòleg James G. Frazer, analitzava aquest fet a partir de l’estudi dels estadis primitius de la religió en dir que: “La  persona divina és tan una font de perills com de benediccions; no només ha de ser guardada, sinó també cal protegir-se’n”(3).

En aquest sentit, el cristianisme va beure de la idea de santedat del judaisme, en què la divinitat assumia un poder omnipotent però temut. Déu no es mostrava mai si no era de forma indirecta i que sovint demanava sacrificis. El Levític, tercer llibre de la Bíblia, recull diverses mostres de la santedat de Déu i de la santedat del poble d’Israel pel fet de ser el poble elegit: “Perquè jo, el Senyor, sóc el vostre Déu. Manteniu-vos sants i sereu sants, perquè jo sóc sant...”(4). En aquesta línia els cristians van continuar qualificant-se de sants, per la triple via de ser fidels a Déu, a Jesucrist i a l’Esperit Sant. Els apòstols, també sovint, es van referir al “poble sant” quan es esmentaven la comunitat seguidora de Crist. Però ara no es tractarà, com en la religió jueva, d’una pertinença per naixement, sinó que serà una participació voluntària o desitjada mitjançant el sagrament del baptisme.

I és que l’Església s’ha seguit definint com a “comunió dels sants” en dos sentits: unió de coses santes i unió de persones santes. De fet, la fe catòlica recull, en la seva darrera edició del Catecisme (5) i en la seva interpretació “del Nou Testament i de la Tradició”, com Adam i Eva van ser creats en estat de “santedat” pel fet de ser fruit directe de Déu. Aquesta santedat la van perdre arran del pecat original. La pèrdua, però, no va ser absoluta i “la naturalesa humana no va resultar corrompuda totalment”.

La redempció prové del baptisme, segons l’obra esmentada, que “esborra el pecat original i torna a decantar l’home cap a Déu” però “les conseqüències per a la naturalesa humana, afeblida i inclinada al mal, persisteixen en l’home i el criden a una lluita espiritual”. És per això que s’interpreta que “damunt la terra, l’església està dotada d’una santedat autèntica, però imperfecta. Els cristians, com a membres de l’església que són, la santedat perfecta encara han d’adquirir-la. Precisament la victòria assolida per part dels sants en aquesta lluita, és allò que els permet recuperar la completa santedat.

 

La proclamació de sants

Els màrtirs, cristians que havien lliurat la seva vida en defensa de la fe, van ser considerats els primers sants. Posteriorment, en acabar-se les persecucions promogudes per les autoritats romanes, van ser considerats dignes de santedat els ascetes i altres personatges de vida virtuosa, amb la denominació de ‘confessors’; les dones eren designades com a ‘verges’ o, en cas d’haver estat casades, ‘vídues’. Aquest costum arriba a l’edat mitjana moment en el qual, les diòcesis i els monestirs promouen els més destacats prelats o els seus fundadors cap a la veneració pública. Fins aleshores, era la devoció popular la que indicava qui era santa o sant per la forma com se’l tenia en compte en les oracions. A partir del segle XII, el papa de Roma va agafant protagonisme en la designació de sants i acaba, amb la seva cúria, per tenir l’exclusivitat en aquest procés. Des de la institució de la Congregació dels Ritus i de la Instrucció Causarum canonizationis, establerta el 1588 per Sixt V, fins a la definició de la normativa Divinus perfectionis Magister de 1983, per Joan Pau II i en mans de la ‘Sacra Congregació de les Causes dels Sants’ s’estipulen els procediments concrets per confirmar els processos de beatificació i canonització.

El procés ha quedat definit, a grans trets, de la manera següent: quan un membre difunt de l’església se suposava digne de ser considerat sant o santa, a instància de la diòcesi a la qual pertanyia, entra en una causa que consta de tres grans fases. El primer pas indica que la Congregació del Ritus o de les Causes dels Sants i el mateix Papa, estan segurs de la dignitat del Servent de Déu i el nomenen Venerable. L’expedient pot seguir amb el procés de beatificació pel qual cal comprovar la intercessió del servent de Déu en un miracle (que no és necessari en el cas d’haver mort en martiri), en el qual es reconeix la possibilitat de la veneració pública –circumscrita a la seva diòcesi- de la persona qui passa a ser reconeguda com beat o beata. Finalment, superades unes intenses investigacions i, generalment, molt de temps, s’arriba a la canonització per a la qual cosa es constata l’autenticitat d’un altre miracle; aleshores ja pot ser considerat sant o santa i objecte de culte universal.

El ritus de la canonització, segons el Catecisme de l’Església catòlica (5) esdevé quan es fa la proclamació solemne de la virtut “en grau heroic” i la vida fidel a la gràcia divina, i quan es reconeix la santedat que existeix en aquesta gràcia. És a dir, l’Església no fa sants sinó que reconeix aquelles persones que Déu ha triat com exemples per a la resta de fidels.

És en aquest punt que arrenca una devoció acollida pels cristians i que, ha estat transformada en el decurs dels segles. Aquest procés és definit amb precisió per Joan Soler quan aclareix que: “Es passa de pregar Déu ‘per ells’, a pregar Déu ‘a través d’ells’ i a pregar-los ‘a ells’, ja sense referència a Déu, com a éssers poderosos –bé que sovint ‘per la virtut que Déu t’ha dat’”(6).

 

Textos sobre sants: l’hagiografia

Els martirologis, que són pròpiament llistes dels màrtirs amb les dades principals i amb utilització litúrgica, es van difondre a partir del segle IV. El primer que es coneix documentalment és el Martyrologium hieronymianum del segle següent. Més endavant, ja se’n van fer de més complerts. Al primer quart del segle VIII i, especialment durant el IX, apareixen les edicions escrites de Beda el Venerable, les de Florus de Lió i d’Adó de Vienne i les d’Usuard. Totes aquestes relacions es van aplegar en el Martyrologium romà de finals del segle XVI que, amb modificacions, ha arribat als nostre dies. Aquests martirologis recollien els fets que manifestaven les poques actes originals existents, que constataven i descrivien els fets; però també van beure de Passioners d’ús litúrgic, especialment a l’Església de tradició visigòtica, i de Llegendaris, amb caràcter més aviat fabulós i destinats a la lectura devota. Moltes vegades, l’objectiu era procurar donar carta de naturalesa a personatges imaginaris i convertir-los en sants locals prenent elements d’altres, i de major autenticitat.

La literatura pròpiament hagiogràfica referida a les biografies dels sants, va ser una de les produccions més populars en els segles passats. D’entre les primeres hagiografies de referència a l’àmbit català, caldria esmentar El llibre de les corones o Peristephanon del poeta Aureli Climent Prudenci, escrita a finals del segle IV o principi del V, que recull la devoció als principals màrtirs reconeguts a l’època, entre els quals n’esmenta del territori català. No seria però, fins que es va redactar la Llegenda Àuria de Iacopo da Varazze, a mitjan segle XIII, que les hagiografies es convertirien en textos de gran difusió. Igualment, van començar a aparèixer versions i traduccions locals entre les que cal destacar les Vides de sants rosselloneses, escrita poques dècades després, o més endavant una còpia manuscrita realitzada al segle XV, entre d’altres.

L’hagiografia, ha gaudit generalment durant totes les èpoques d’una gran creativitat. Els elements estrictament biogràfics es barregen sovint amb els fets imaginats, gairebé, fantàstics, amb la voluntat d’incrementar la fama miraculosa del personatge.

Entre la gran quantitat de monografies hagiogràfiques que han aparegut sobre les vides de sants, poques són les que ofereixen l’aplec de les diverses personalitats que han tingut un origen o, almenys, una adscripció territorial catalana. I moltes menys són les que fan indicació d’aquesta condició al seu propi títol.

Per citar-ne algunes de les referències més destacades, cal recordar un precedent de primeries del segle XVII, el manuscrit del jesuïta Pere Gil (1551-1622). Tot i figurar dins d’un volum titulat Geografia de Catalunya, inclou un apartat que va anomenar “Vidas dels sants de Catalunha que foren naturals o visqueren o moriren en ella, o las reliquias principals dels quals se troban en Cathaluña, extensament referidas”; un altre després encapçalat com a “Segona part dels homens illustres de Catalunya en sanctedat de vida y glória de myracles los quals no són sants canonitzats per la Iglesia, ni escrits en los Martyrologis, però són tinguts y reverenciats com a sants en molts llochs de Cathalunya” i, finalment, un tercer que completa els anteriors amb sants de fora del principat de Catalunya.

Una altra referència que cal recordar és la primera edició impresa, contemporània al manuscrit de Gil, del dominicà Antoni Vicent Domènec (1553-1607) que porta el nom d’Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña, on diferencia, com en el cas anterior, els sants canonitzats i d’aquells que no ho havien estat.

No serà, però, fins a l’època noucentista que el sacerdot i escriptor Llorenç Riber (1881-1958) publicarà Els sants de Catalunya, amb un enfocament tant hagiogràfic com literari. Des d’aleshores, d’altres edicions han aparegut tot combinant l’aspecte conceptual de santedat i la demarcació territorial catalana, tot aprofitant l’ocasió per incorporar també devocions i manifestacions de religiositat nascudes fora del país.

 

Bibliografia:

1 Pladevall, Antoni. Història de l’Església a Catalunya. Barcelona: Claret, 2007, p. 251

2 Miró, Mònica. “Agua: emociones, sentimentos, experiencias y procesos religiosos”, dins Antropología de la religión. Barcelona: Fundació per a la Universitat Oberta de Catalunya, 2003, p.382

3 Frazer, James G. La rama dorada: magia y religión. México D.F.: Fondo de Cultura Económica, 1951, p. 245

4 Bíblia, la. Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya; Claret; Societats Bíbliques Unides, 2001; vegeu Lv. 11,14

5 Catecisme de l’Església Catòlica. Badalona: Coeditors Catalans del Catecisme, 1993; vegeu apartats núm. 375, 379, 405, 825, 828, 948

6 Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 666