La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Les relíquies venerades al Bisbat de Vic

Les primeres referències documentals i presència física de les relíquies de sants al Bisbat de Vic es troben en el seu ús en la consagració d’altars i d’esglésies en època medieval seguint la normativa de la litúrgica de l’ordo dedicationis ecclesiae et altaris. Estaven col·locades a les lipsanoteques, ubicades als reconditoris de les ares dels altars dels temples eclesiàstics romànics i ocasionalment, també, dins d’algunes imatges escultòriques. Se’n conserven un bon nombre –especialment al Museu Episcopal de Vic- i algunes també contenien petits pergamins amb inscripcions sobre els sants als quals pertanyien les restes sacres. Del mateix moment històric, tenim constància d’un bon nombre de relíquies en els sermons de dedicació –o d’aniversari d’aquest fet- com el document del monestir de Ripoll de 1032 protagonitzat pel bisbe-abat Oliba.

Precisament, Oliba fou un gran promotor de la presència de relíquies als temples que consagrava o impulsava construir. Ell mateix en va obtenir a la ciutat llombarda de Lodi i va en rebre de l’abat Gauzlí de Fleury després de sol·licitar-li relíquies de sant Benet.

Igualment, en aquells edificis més notables, Oliba procurava que hi fos present una cripta sota mateix de l’altar major i presbiteri, on se situaven els sepulcres de sants o els reliquiaris importants per a la seva veneració per la comunitat de religiosos. És el cas del monestir de Ripoll o de la catedral de Sant Pere de Vic, esmentada com  Sancti Petri de confessione en referència a la seva funció de reliquiari arquitectònic. De criptes se’n troben en edificis construïts en diverses èpoques com Sant Benet de Bages, Santa Maria de la Seu de Manresa o Sant Jaume de Calaf, per citar alguns exemples, amb idèntica finalitat.

Els deambulatoris o giroles presenten un ús semblant a les criptes en tant que, per la seva concepció arquitectònica, permetien la circulació de pelegrins al voltant de l’altar major que acudien al retre culte als sants i a les seves relíquies. És el cas de , com la Sant Joan de les Abadesses on, són reverenciats sant Ambròs i sant Simplici.

Des del segle X, esdevé habitual procurar cossos sants (entesos com a restes sacres i no necessàriament un cos sencer) per a les fundacions monàstiques i esdevenir punts d’atracció de fidels. El noble Sal·la i la seva esposa Ricarda, quan funden Sant Benet de Bages, hi van situar relíquies de sant Valentí; la tradició indica l’arribada de sant Eudald a Santa Maria de Ripoll en època de l’abat Guidiscle després de reformar l’església;  Sant Pere de Camprodon acollia les de sant Patllari; i Sant Pere de Casserres conservava el ‘Cos Sant’ o Sant Infant, entre d’altres relíquies.

De forma semblant, per reforçar el seu caràcter sagrat i reforçar la seva autoritat, les catedrals i grans temples ciutadans acullen relíquies de sants i santes especialment reverenciats. Així, el capítol de canonges de la Seu de Vic promou la devoció a sant Just, que arriba a competir-se el patronatge de la ciutat amb sant Llucià i sant Marcià, les restes dels quals se suposen trobades, a mitjan segle XI, a l’església de Sant Sadurní (ara, la Pietat); els tres comparteixen veneració vigatana amb un peu de santa Escolàstica i amb una bona quantitat de relíquies contingudes i citades a les portes de l’armari reliquiari que estava situat rere el retaule major de Sant Pere.

Santa Maria de Manresa obté, el 1372, les de santa Agnès, sant Maurici i sant Fruitós després d’un llarg litigi amb Sant Fruitós de Bages; des d’aleshores, la Festa Major és celebrada en memòria de l’arribada de les relíquies a la ciutat.

De les primeres referències a un receptacle construït expressament per a contenir relíquies es troba a l’inventari del tresor del monestir de Ripoll de l’any 1008 on s’esmenta que es destinen diverses monedes d’or per a cobrir el cap de sant Eudald. Posteriorment, el concili de Laterà de 1215 ja recomana exposar les relíquies degudament protegides i autentificades i comencen a sovintejar els reliquiaris, en diferents formes i formats, resultat de veritables obres artesanals i d’orfebreria. Torelló ho fa amb les relíquies de sant Fortià, un dels “innocents” mort per Herodes amb una preciosa arqueta.

El concili de Trento (1545 – 1563) impulsa la veneració a les relíquies. Els segles posteriors esdevenen moment de gran devoció popular. Les inclemències meteorològiques són combatudes, des de la pietat més fervorosa. En èpoques de sequera, sovintegen les multitudinàries manifestacions en forma de processó conduint les relíquies de sant Llucià i sant Marcià de Vic fins a la Gleva o les de santa Calamanda de Sant Jaume de Calaf al Soler Lladrús; en moments de tempesta, la relíquia que es mostra des dels comunidors és la Veracreu de la qual tota parròquia, especialment les de territori agrícola n’ha de preservar una estella en preciós joiell cruciforme.

En la mateixa època, es redescobreixen les catacumbes de Roma i s’atribueix a la majoria de les despulles humanes que hi estan enterrades la seva condició d’abnegats màrtirs cristians. D’aquesta ciutat en parteixen, amb autèntica o sense, nombroses relíquies que arriben fins a la més petita de les capelles i oratoris privats,  esdevenen nous patrons i protectors de poblacions i són reconeguts, generalment, amb el nom genèric dels Sants Màrtirs. Santa Maria de Manlleu rep amb devoció les restes de quatre suposats màrtirs als quals dedica una preciosa arqueta d’argent i Sant Martí de Mura els dedica una urna de fusta policromada.

Des del període medieval es veneren, especialment, les santes i els sants d’origen indubtablement català, enterrats cristianament en sepulcres situats en temples eclesials: sant Bernat Calbó, a la catedral vigatana, és el darrer dels sants canonitzats per aclamació popular, i les restes del beat Miró de Tagamanent, han rebut continuada veneració a Sant Joan de les Abadesses. En època contemporània, els fundadors de congregacions són objecte de merescut respecte a les “cases mare” de la seva institució. Santa Joaquima de Vedruna, sant Antoni Maria Claret o sant Francesc Coll són els exponents d’aquest model més actual.

I cal tenir ben present aquells espais que, per la seva significació històrica, és associada als sants. La cova de sant Ignasi de Manresa o la casa natalícia de sant Miquel dels Sants d’on parteix la relíquia que concentra la missa de la festa Major de Vic.

 

Text que va acompanyar l'exposició Reliquiaris organitzada per L'albergueria: centre de difució cultural del Bisbat de Vic, del 17 d'abril al 21 de juny de 2015