La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Fa 85 anys que uns manlleuencs van col·locar la primera barana al santuari del Far

L’atalaia natural que suposa el santuari del Far, al municipi de Susqueda (comarca de la Selva)  a 1.123 m d’altitud, ofereix unes vistes panoràmiques sobre una bona part del territori de la Catalunya nord-oriental. Fins ben entrat el segle XX la visita de devots a la imatge mariana devia combinar la seva pietat cristiana amb el risc de la seva curiositat paisatgística. A partir del setembre de 1930, aquest interès es va veure més protegit gràcies a una aportació manlleuenca. La barana protectora que ressegueix la línia vertical del cingle va tenir, possiblement, l’origen en una iniciativa local de la qual ara se celebra l’aniversari.

A mitjan any 1930 es va obrir, definitivament, la carretera que comunicava Manlleu amb Olot, passant per l’Esquirol, Cantonigròs, la Devesa i des de coll de Condreu baixava serpentejant propera al Santuari de la Salut (que li donava nom) fins a Hostalets d’en Bas passant per Coll d’Uria. El programa editat per la Festa Major d’aquell any, en la seva crònica dels dotze mesos anteriors, en el de juliol feia constar: “És oberta al trànsit la carretera que definitivament uneix Manlleu amb Olot”.[1]

El maig de l’any següent, Autos Collsacabra i Autos Pous van inaugurar el servei regular de transport de viatgers entre Manlleu i Olot.[2] Aquestes dues estrenes posaven ben a l’abast de la gent de Manlleu un espai natural que, de sempre, havia considerat una mica propi. Fins aleshores, però, l’esforç i els temps per arribar-hi eren considerables i per anar al Santuari del Far calien més de dues hores de bon caminar. 

En el Manlleu de mitjan agost de 1930 es donava una primera notícia: “Se’ns diu si amb motiu d’una llarga estada al Santuari del Far, els senyors Ramon Pratdesaba i Eudald Carandell tenen el propòsit de regalar al Santuari una barana de ferro per col·locar-la al mirador perillós que existeix allí. De confirmar-se aquesta cristiana obra, ens plau felicitar els generosos donants”.[3]

I és que, fins aleshores, vorejar pel santuari era un risc. Un article[4]  del manlleuenc Lluís Coll i Espadaler, il·lustrat amb fotografies pròpies, ja ho avisava: “Mai us hauríeu atrevit a atansar-vos a aquesta característica i atrevida cinglera per por del vertigen. Per contemplar aquelles Guilleries tan boniques de verdor i de vegetació exuberant, gairebé salvatge, aquell Gironès amb el mar de fons i la plana de Vic, vulgues o no vulgues us era forçós apartar-vos uns quants metres d’aquell penya-segat”.  Sortosament, el mateix Coll donava la notícia esperada: “Avui, gràcies a dos bons manlleuencs, en Ramon Pratdesaba i l’ Eudald Carandell podreu acostar-vos al peu del cingle on trobareu una ben revinguda barana de ferro i bronze de cara a Sant Martí Sacalm que us deixa gaudir d’una grandiositat de paisatge sense que us vingui el mareig del vertigen”.

I és que el 14 de setembre d’aquell 1930, s’havia fet realitat la promesa i la barana era beneïda pel rector de Sant Martí Sacalm, Mn. Josep Serrat, amb la col·laboració del sacerdot custodi del santuari, Mn. Pere Casellas. Mn. Serrat, posteriorment a la benedicció, va agrair l’ofrena dels manlleuencs i va expressar el desig que fos continuada per altres en l’esdevenir.

El minuciós Lluís Coll descrivia detalladament la barana en qüestió en el disseny de la qual, probablement, havia participat directament: “La barana de referència té 14 metres de llarg i 1,15 metres d’alt. Els muntants tenen 9 centímetres de guix i els passamans són de 3 centímetres de diàmetre. Aquests passamans queden fortament lligats als muntants havent-hi a cada extrem un pom de ferro soldat i clivellat. Els muntants porten uns tornapunts aferrats a la roca sota la vorera. El pes del ferro és de 350 quilos. Sobre els muntants hi ha una bola de bronze de 135 mil·límetres de diàmetre i 140 mil·límetres d’altura. Entre dos passamans hi va col·locada una placa de bronze amb el nom dels donants. Tot el bronze pesa 32 quilos”.

Aquesta aportació manlleuenca, segons es dedueix de l’article, devia ser la primera peça de la llarga instal·lació que es veu avui dia i que va ser prosseguida per altres benefactors, a títol individual o col·lectiu. Mossèn Josep Serrat, de fet, deixava clar que havia de ser un primer pas ja que demanava que hi haguessin continuadors. I el mateix text donava coneixement de les futures i probables noves baranes: “Segons se’ns diu, hi ha un vigatà que vol pagar altre tros de barana, havent ja fet pujar-hi un operari per prendre les mides i anar continuant l’obra començada pels manlleuencs; com també altre senyor emparentat amb honorables famílies de Manlleu té intenció de construir a les seves soles despeses, una torre d’uns 20 metres d’alt amb una grossa miranda a sobre per  contemplar millor el paisatge per tots els quatre costats, que en veritat podrà esser d’una visualitat esplèndida”.

Tot i que de la torre que esmenta Lluís Coll no n’hi ha indicis, sí que queda ben clara la tasca pionera dels manlleuencs Ramon Pratdesaba i Eudald Carandell. Actualment, el santuari és voltat de baranes col·locades gràcies a l’aportació de diverses persones i grups de l’entorn.

I s’acaba aquest article amb la mateixa frase amb la qual Lluís Coll va acabar el seu i que esdevé ben vigent: “Aneu-hi, doncs, al Far, que estic segur que no us ha de recar”.

 

Article publicat a: Full dominical Parròquies de Manlleu, n. 4315, 12 de setembre de 2015



[1] “Crònica”, Festa Major de 1930,  [s.p.]

[2] “Crònica”, Festa Major. Manlleu, 1931 [s.p.]

[3] “Crònica”, Manlleu, núm. 43, 14 d’agost de 1930, p. 18-19

[4] Coll, Lluís. “El santuari del Far ja té balconada”, Manlleu: pàgines manlleuenques, n. 49, 8 de novembre de 1930 [suplement n. 2] 

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?