La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Accediu a les diferents plantes del Museu hagiogràfic

 

La devoció a les relíquies de sants

Del primitiu culte als màrtirs en va sorgir una veneració de les seves restes físiques, les relíquies. Precisament, la definició de relíquia assenyala que és “allò que resta del cos d’un sant, dels instruments de martiri, del seu vestit, etc., i que hom venera”(1). Aquestes, es van convertir en elements imprescindibles, segons Peter Occhiogrosso (2), que es posaven sota l’altar de les noves esglésies –per decret del segon concili de Nicea el 767-, i les peregrinacions als llocs on els màrtirs estaven enterrats o on es trobava alguna de les seves relíquies eren obligades com expressió de devoció cristiana. A partir de la segona meitat del segle IV dC es va estendre el culte a les relíquies generalitzant-se el trasllat d’una ciutat a l’altra. Sovint, un somni o una visió indicaven, segons Blázquez, el lloc on es trobaven dipositades les relíquies i aviat es va organitzar així un gran comerç i negoci de relíquies que les autoritats civils i religioses van intentar frenar sense èxit (3). A més, aquesta veneració va ser tergiversada, segons paraules del mateix Occhiogrosso, “en una superstició, una forma de contrarestar els mals esperits apel·lant als poders sobrenaturals i a l’energia dels sants, una pràctica que recorda l’ús taoista dels talismans”(4). Durant l’edat mitjana, en època de les croades, es va generalitzar l’interès per la visita als llocs sagrats de Terra Santa i la visita als sepulcres dels apòstols, com relata Antoni Bach (5). En aquesta època i en els segles posteriors, el culte a les relíquies va comportar notables excessos. Demetrio E. Brisset diu que van ser tant evidents que Calvino i els seus seguidors reformistes el van convertir en un dels seus objectius preferits”(6). L’església catòlica va reaccionar molt aviat. I, com segueix Brisset: “en resposta, l’òrgan executiu de la Contrareforma, el Concili de Trento. Així, aquest concili, celebrat entre 1545 i 1563, va reafirmar la veneració als sants i a les relíquies –sessió novena i darrera de Pius IV, del el 3 i 45 de desembre de 1563 (7). Gelabertó, per la seva banda, indica que aquest control va representar una època d’intensificació del culte a les relíquies i que, a partir d’aleshores “l’església catòlica estimula el contacte directe de les persones amb les restes sagrades com a recurs pràctic a què s’ha de recórrer en cas de malaltia o desgràcia, i com a mitjà de propaganda i lloança per difondre la doctrina cristiana i afermar la fe en Déu i els sants”(8). En els anys posteriors a aquest concili, diu més endavant, “Roma reprèn el ritme de canonitzacions; tot i així, davant de la necessitat de trobar noves restes sagrades per al seu projecte evangelitzador, explora les catacumbes i es troba amb una gran quantitat d’ossos que posteriorment es difondran per tot l’orbe cristià”(9). D’aquests, un bon nombre arriben a Catalunya.

 

Bibliografia:

1 “Relíquia”, dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1988, v. 19, p. 212

2 Occhiogrosso, Peter. Las religiones: una guía ecuménica. Flor del viento ediciones, SA : Barcelona, 1996, p. 312

3 Blázquez, José M. El nacimiento del cristianismo. Síntesis : Madrid, 1990, p. 154 62

4 Occhiogrosso, Peter. Las religiones... [op. cit.]. p. 313

5 Bach, Antoni. Pelegrins als grans santuaris medievals. Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 2002, v. 48, pàgs. 547-562.

6 Brisset, Demetrio E. “Los fieles difuntos”, Historia 16, n. 259, novembre de 1997, p. 106

7 Pot llegir-se a: La invocación, veneración y reliquias de los santos,y de las sagradas imágenes [en línia] Concilio de Trento. Documentos del Concilio de Trento Disponible a: http://www.multimedios.org/docs2/d000436/p000013.htm#h4 [Consulta: 28 de març de 2007]

8 Gelabertó, Martí. La palabra del predicador. Contrarreforma y superstición en Cataluña (siglos XVII-XVIII) Lleida: Milenio, 2005, p. 181.

9 Gelabertó, Martí. “L'església i les santes relíquies durant el segle XVIII, L'Avenç, maig 1990, núm. 137, p. 40

 

Relíquies de sants i la seva veneració

L’obtenció d’una relíquia podia fer-se per diferents vies. Generalment, destacats prohoms d’ordes religiosos podien fer-se propietaris, i transmissors, de restes sacres. Altra cosa era poder posar aquestes relíquies en oratoris públics o, especialment, particulars.  

Per una banda, la relíquia havia d’estar acompanyada del document que la certificava, conegut com l’autèntica. Posteriorment, segons el Concili de Trento, l’autorització per posar-la a veneració havia de de sorgir del prelat i bisbe de la diòcesi.  

En aquets cas, presentem l’autèntica de la beata Rita de Càssia que és admesa, en  la seva condició errònia de santa, per posar-la en veneració publica atorgada a Caterina Garcia l’11 de maig de 1784.