La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

La mida o mesura del peu de la Mare de Déu

Els Evangelis canònics no proporcionen gaire informació de l’aspecte físic de Maria, la Mare de Déu, ni de la seva edat en els moments clau de la seva vida. Precisament, Evangelista Vilanova afirma que Maria és “esmentada només d’una forma discreta i episòdica (anunciació, visitació, Betlem, purificació, fugida a Egipte, visita al temple, noces de Canà, crucifixió, Pentecosta, en el conjunt de la literatura neotestamentària”.[1] Cal anar als evangelis apòcrifs per trobar informació personal de la Mare de Déu, especialment en el període anterior al naixement de Jesucrist. El protoevangeli de Jaume relata la vida de Maria fins al naixement de Jesús però no ofereix dades relacionades amb l’edat i aspecte de Maria en relació als fets concrets de la seva biografia.[2]

Per aquesta raó esdevé especialment curiosa i interessant una relíquia sobre paper on hi ha impresa la suposada planta de la sabata de la Mare de Déu. A l’interior del perímetre d’aquesta planta hi ha un escrit, en italià, que ens aproxima a la seva procedència sense, però, determinar-la: “Justa mesura del peu de la Santíssima Verge Mare de Déu, treta del seva veritable sabata, que es conserva amb molta devoció en el un convent d’Espanya. El Papa Joan XXII va concedir 300 anys d'indulgència a qui besi tres vegades aquesta mesura i resi tres Avemaries, les que van ser confirmades pel papa Climent VIII, l'any de la nostra redempció de 1603. Aquestes indulgències no tenint prescripció de nombre es poden guanyar totes les vegades al dia que desitgin els devots de la Santíssima Mare de Déu. Es pot també aplicar per les ànimes del Purgatori. És permès per a major glòria de la Reina del Cel i de la terra, treure d'aquesta mesura altres semblants a ella les quals totes tenen les mateixes indulgències. Maria Mare de la Gràcia, prega per nosaltres”.

L’aspecte que, d’entrada, desperta la curiositat és la seva dimensió. La seva llargada màxima és d’uns 18,5 centímetres. Això indicaria, en les mides actuals, que seria una sabata amb número 29-30, que estaria relacionat amb una edat de 5 anys. Per altra banda, és interessant el fet que, tot i indicar que es tracta d’una relíquia en possessió d’un “convent d’Espanya” estigui escrit en un text redactat en italià. En qualsevol cas, assenyala l’interès internacional de la relíquia.

Pot donar-se el cas, malgrat no ho indiqui l’escrit de la relíquia, que estigui relacionada amb la planta del peu d’una imatge mariana venerada, com sí diu, en “un monestir espanyol”. Curiosament és molt semblant a una reproducció que recull el folklorista Joan Amades al seu Costumari Català i que fa referència a la relíquia que es venerava al santuari de la Mare de Déu de Bellpuig, al monestir de Bellpuig de les Avellanes i que fa referència a la sabata de la Mare de Déu “que es venera amb gran devoció en un convent de Loreto, al regne d’Itàlia”. 

D’aquesta imatge mariana, Amades en diu que el 15 d’agost ”els devots anaven a visitar, especialment avui, la Mare de Déu de Bellpuig, venerada al poble del mateix nom, on va ésser trobada junt amb una de les sabates de la Mare de Déu, que es guardava en un reliquiari d’argent” D’aquesta relíquia en detalla que “era com de cordovà vermell, amb dues soles i mig feta malbé de l’empenya” per acabar afirmant que “la comunitat venia una estampa amb la mida i la forma de la sola, la qual tenia gran virtut i feia molts miracles”.[3]

Tot i que són més habituals les mesures d’imatges escultòriques ja sigui amb unes cintes, que indiquen llargada o perímetre, o d’altres que, com l’exposada en aquest text, fa referència al peu. De casos propers n’hi ha Rocaprevera (Torelló), o el referenciat per Amades, ja més llunyà, a Loreto (Itàlia). D’aquests darrers, podeu llegir un interessantíssim apunt del blog & Piscolabis Librorum del 2 de març de 2009.


[1] Vilanova, Evangelista. “Maria” dins Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, vol. 14, p. 394

[2] Santos, Aurelio de. Los evangelios apócrifos: edición crítica y bilingüe. Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos, 1985, p. 136-176

[3] Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1953, vol. 4, pàg. 843 i 844

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?