La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Els Cossos Sants de Manresa

A la ciutat de Manresa, el 30 d’agost, se celebra la translació de les relíquies se santa Agnès, sant Maurici i sant Fruitós; formen els anomenats Cossos Sants. La translació va tenir lloc l’any 1372 quan, just era acabat l’edifici de la Seu, es va concloure que calia dotar-lo d’unes relíquies importants tot tenint coneixement de la bona provisió que en tenia la propera parròquia de Sant Fruitós. No sense oposició, els manresans es van endur les restes sagrades esmentades.

 

Agnès (s. III – IV) va néixer a Roma, Agnès era família de d’una família noble. La seva gran bellesa, quan encara no havia complert tretze anys, va comportar que fos pretesa per Procopi, fill del prefecte de la ciutat. Repetidament, la jove va rebutjar la proposta i les amenaces del pare tot manifestant estar promesa amb Nostre Senyor,  la fe que representava, i especialment amb la castedat com a símbol de la virginitat de la Mare de Déu.

La primera condemna la va dur a viure en un prostíbul, però un àngel la defensà de tot assetjament. Posteriorment va ser sotmesa a una foguera però les flames la van respectar. Finalment, una espasa la va degollar.

És representada com una adolescent, vestida amb mantell i túnica llarga. Pot dur una corona de princesa o dues corones; una com a símbol de la castedat i l’altra com a símbol del martiri. El seu principal atribut és un anyell als seus braços, com a símbol de puresa i per similitud del seu nom amb el de l’animal agnus., i la palma martirial. Pot estar envoltada de flames que s’aparten tot respectant-la.

La seva festivitat és el 21 de gener en memòria de la seva passió i mort; també s’havia celebrat el 28 del mateix mes en commemoració del la seva entrada al cel. 

Sant Agnès, antigament, era tinguda per patrona de les dones que filaven i dels enamorats i era venerada pels jardiners i floristes que la consideren protectora de les flors; també era invocada per tenir un bon part.

 

Fructuós (finals s. II o principi s. III, possiblement a Tarragona - † 21 de gener del 259, Tarragona), amb els seus diaques, sant Auguri i sant Eulogi, són els primers sants catalans, històricament parlant, i els primers als quals se'ls va retre devoció.

Les actes del seu martiri, on apareixen els tres sants, són el primer testimoni històric que evidencia la implantació del cristianisme a Tarragona. Van patir martiri a l’amfiteatre de la ciutat romana Tàrraco, el dia 21 de gener de l’any 259, sota l’imperi de Valerià i Gal·liè i per ordre dels cònsols Emilià i Basso. La detenció havia sorgit d’un decret que ordenava l’arrest dels principals càrrecs de l’església cristiana. La passió explica com, després de ser retinguts, Emilià va reclamar a Fructuós l’adoració dels déus pagans però el bisbe s’hi va negar. Posteriorment, lligats a uns pals clavats a l’arena van ser cremats enmig d’una foguera. En tot moment, van estar acompanyats pels cristians de la comunitat.

El poeta Prudenci va dedicar un himne als tres màrtirs tarragonins. Un vers d’aquesta composició diu: “És una sort d’enorgullir-nos per aquests tres patrons, la protecció dels quals s’estén sobre tots nosaltres, pobles de les terres dels Pirineus”.

És presentat com a bisbe, amb la mitra i el bàcul pastoral a la mà esquerra mentre que amb la dreta fa senyal de benedicció. Pot tenir, als peus, una foguera, en record de la seva forma de martiri. Sol estar acompanyat, un a cada costat, pels diaques sant Auguri i sant Eulogi que van patir martiri amb ell; tot i això, hi ha llocs on la seva devoció està deslligada d’aquests companys i se’l troba tot sol o amb d’altres sants.

La seva festa pròpia és el 21 de gener. El seu culte prové de l’antiguitat tardana, per la seva condició de màrtir durant les persecucions romanes i és de caràcter tradicional.

 

Maurici (s. III, Tebes - Egipte) – † 303/304, Agaune - Suïssa) era el cap de l’anomenada legió tebana, a la qual s’associen d’altres sants màrtirs, formada per cristians reclutats a Egipte que, en època dels emperadors Dioclecià i Maximià, fou enviat a combatre al nord dels Alps. Es va establir a Agaunum, a l’actual cantó suís de Valais, després de rebutjar l­’ordre de veneració dels ídols pagans. Un nombrós exèrcit va ser enviat contra la seva legió que els va combatre decapitant-los a tots i convertint-los en màrtirs. La devoció a aquest sant es va escampar des de la ciutat de Saint-Maurice-en-Valais on el rei Segimon va edificar una església amb les seves relíquies esdevenint un important centre de pelegrinatge.

Se’l representa vestit de centurió romà, amb túnica curta sota armadura, casc o sense i una capa a l’esquera. A una mà pot dur una creu, una espasa o un estendard de la legió tebana que comandava; a l’altra porta la palma del martiri

La seva festa particular és el 22 de setembre, com la resta dels seus companys de la legió tebana.

 

Els Cossos Sants

La cripta de la Col·legiata Basílica de Santa Maria de Manresa és decorada amb representacions, entre d’altres motius, amb escenes de la vida de sant Agnès. Resguarda, en les grans celebracions, els reliquiaris dels anomenats Cossos Sants. Són dues arquetes, del segle XVII, la primera de les quals conté les relíquies de santa Agnès i sant Fruitós. Aquesta fou un encàrrec a l’argenter manresà Anton Lloreda. Les mides són: 92 cm de llargada, 53,5 cm d’amplada i 84 cm d’alçada. Les dues cares majors contenen les figures de sant Fruitós i santa Agnès al centre, acompanyats pels diaques Auguri i Eulogi. La coberta, també profusament decorada, conté els escuts de Catalunya i de Manresa en les dues cares més grans de forma trapezoïdal i un querubí repussat a les cares triangulars de menors dimensions. El conjunt és coronat per una elaborada cresteria amb poms distribuïts pel carener. Finalment, els quatre peus que sostenen la peça tenen forma de grius de fosa amb els escuts de Manresa i Catalunya.

L’arribada de les relíquies dels tres sants a Manresa, arrenca quan es va acabar l’edifici de la seu, el 1372. Aleshores es va considerar necessari que la nova construcció religiosa havia d’acollir, com era habitual, algunes relíquies sagrades d‘algun sant o santa de renom. El Dr. Josep M. Gasol[i] explica que “tenint notícia que al veí poble de Sant Fruitós de Bages eren tingudes amb poca reverència les restes de diversos màrtirs –entre els quals, el titular de la parròquia- acordaren demanar que aquestes relíquies fossin traslladades a la Seu”. Una comissions de prohoms manresans va acudir al legat pontifici a les terres de la Corona d’Aragó amb la petició i aquest els va concedir els seus desitjos i els va lliurar una carta per al bisbe de la diòcesi. Sant Fruitós depenia, en aquelles dates, del monestir de Sant Benet i els monjos es van oposar a lliurar les relíquies. “No obstant l’amenaça de penes canòniques als santfuitosencs o altres que s’hi oposessin –continua el Dr. Gasol-, el delegat episcopal va veure’s obligat a forçar les portes de l’església de Sant Fruitós”. A dins, i amb l’objectiu de fer inventari de les restes santes que hi havia, es va localitzar les cendres de Sant Fruitós i altres restes de Sant Maurici Santa Agnès. Amb una imponent processó es van dur, el 30 d’agost, al nou temple manresà.
Com a conseqüència d’aquest fet, i això demostra la importància de les relíquies en l’ambient social de l’edat mitjana, la Festa major de Manresa es va deixar de celebrar el dia de l’Assumpció i va passar a fer-se en commemoració de l’arribada de les restes, que van ser anomenats Cossos Sants i dipositats a la cripta on són venerats des d’aleshores.
D’aquest fet, però, va sorgir certa rivalitat entre els municipis del Bages que va prendre forma en una corranda que recorden els més vells. Els de Sant Fruitós solien cantar:

“Manresans, lladres, pillos i gormands,

que heu robat els Cossos Sants;

Santa Agnès, San Fruitós,

Sant Maurici gloriós"

I, com a resposta, els de Manresa contestaven:

"Foraster, potiners...

que els teníeu guardats en galliners..."



[i] Gasol, Josep M. La Seu de Manresa: monografia històrica i guia descriptiva. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, 1978, p. 225 - 226

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?