La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sant Bernat Calbó, el darrer sant català per aclamació popular

El nomenament d’una santa o un sant, després del corresponent procés de canonització, està en mans del papa de Roma des de fa força segles. Anteriorment, però, era el mateix poble fidel qui avaluava la consideració que mereixia el personatge en qüestió. Les seves obres en vida i sobretot pels seus miracles assolits per la seva intercessió després de morir indicaven al poble que les portes del cel se li havien obert i que es trobava en comunió amb Déu.

Antoni Pladevall i Joan Soler incorporen la seva figura entre la dels confessors  i declaren que “ell és el darrer sant català per aclamació popular i només amb aprovació del culte per Roma”.[1]

Bernat Calbó va néixer al mas Calbó del terme de Vilaseva de Solcina (Tarragonès). Essent fill d’una família pagesa, va deixar la hisenda i propietats en mans del seu germà gran i es va dedicar als estudis de Dret. Posteriorment, el 1214, va entrar a formar part de la comunitat cistercenca de Santes Creus en la que va ser, més aviat, una vocació tardana. La seves capacitats per a la diplomàcia van afavorir que el 1225 fos nomenat abat del monestir. Aquest mateix do, els seus coneixements de lleis i, en especial, la seva bona relació amb la família dels Montcada, van aconsellar al capítol catedralici de Vic proposar-li ocupar el càrrec de prelat de la diòcesi.

L’acceptació de la mitra vigatana, però, no va allunyar-lo d’una vida a l’estil monàstic ni de diverses intervencions en el context polític del moment. El 1238 va participar en la campanya de la conquesta de València encapçalada pel rei Jaume I.

La mort li va arribar el 26 d’octubre de 1243 quan la seva figura ja estava envoltada de fama de santedat. En aquest sentit, el Diccionari biogràfic, editat per Alberti, afirma que “hom li atribuïa, ja en vida, fets d’aparença sobrenatural”.[2] El seu cos, exposat públicament durant vuit dies a la catedral vigatana va ser visitat per nombroses persones. Eufemià Fort diu que els dies d’aquest període “foren d’un seguit pelegrinatge de devots que hi acudiren a retre’n-li tribut”.[3] Ben aviat van aflorar les notícies, provinents de diversos llocs del bisbat, de miracles aconseguits gràcies a la intercessió del bisbe difunt. L’especialitat sanadora de la invocació al sant era la de combatre les febrades.

Aquesta proliferació de casos inexplicables, però ben explicats, va aconsellar al seu successor de redactar un recull de narracions en la qual quedés patent aquesta obra miraclera. Fort explica que “la majoria de les vegades, la invocació a sant Bernat Calbó era feta des de casa estant” i continua dient que “no són rares les vegades que els malalts foren portats davant el sepulcre del sant o hi vingueren per ells mateixos” i conclou que “les visites al sepulcre, però, esdevingueren més freqüents com a acció de gràcies, en compliment de prometença feta, o de dipositar-hi presentalles gratulatòries, o cera per a il·luminar-lo”.[4]


[1] Pladevall, Antoni; Soler, Joan. “Els confessors” dins Tradicionari. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 159

[2] Diccionari biogràfic. Barcelona : Alberti, 1966, vol 1, p. 278

[3] Fort, Eufemià. Sant Bernat Calbó: abat de Santes Creus i Bisbe de Vic. Vila-seca i Salou: Agrupació Cultural de Vila-seca i Salou, 1979, p. 266

[4] Fort, ídem, p. 269

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?