La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Feliu de Girona, conegut com l'Africà

Feliu, d’origen nordafricà  fou contemporani del màrtir sant Cugat de qui la tradició va fer germà. Es va dedicar a la predicació a la ciutat de Girona a principi del segle IV. Hi va morir martiritzat, l’any 303 o 304, durant la persecució promoguda per l’emperador Dioclecià. D’entre els martiris que se li van aplicar, segons la tradició, hi ha el de ser llençat al mar des de la punta de Guíxols, a Sant Feliu de Guíxols, amb una roda de molí lligat al coll. També s’atribueix la seva mort al fet de ser espellat amb uns garfis de ferro.
El poeta Prudenci va escriure, a finals del segle quart, en el seu Peristephanon o Llibre de les Corones, on esmenta que “la petita Girona, rica en membres sants, exhibirà la Glòria de Fèlix”.[i] D’aquesta manera, es dóna per certa una referència que, tot i ser distant en el temps, estaria vinculada amb una forta tradició oral que recordaria el martiri de Feliu. Precisament, aquesta frase de Prudenci sembla indicar que Feliu ja rebia devoció en el seu temps i, si així era, devia tenir el seu origen al temple que testimoniava el lloc on devia estar enterrat. Miquel Àngel Chamorro esmenta que “sembla ser que es pot afirmar, seguint la tradició, que existia un ‘martyrium’ a partir del segle IV, just després del martiri de Sant Feliu, a l’indret que ocupa l’església del sant màrtir i que esdevindria entre els segles V i VII un important centre de culte i de peregrinació”.[ii] La zona propera a aquesta construcció hauria esdevingut un cementiri on s’enterrarien aquells cristians que voldrien tenir la seva darrera llar ad sanctos, ‘propera als sants’, que els afavoriria el seu traspàs cap a la resurrecció celestial.
La memòria a sant Feliu va traspassar els temps de la despoblació de les terres centrals catalanes que va seguir a la invasió sarraïna. Precisament Feliu, amb d’altres Sants autòctons, com Fruitós, és una de les advocacions a les quals són dedicats els primers temples parroquials en terres catalanes dels quals hi ha dades escrites. Precisament un dels primers documents posteriors a la repoblació de les terres del comtat d’Osona, fins i tot anterior a la restauració del bisbat de Vic feta per Guifré el Pilós el 886, esmenta la venda de terres i cases, ocorreguda el 30 de gener de l’any 881, en territori del castell de Torelló “in locum ubi dicitur [ad] domum Felicis”[iii], o sigui, prop de l’església de Sant Feliu de Torelló.
De manera semblant, els escrits de l’alta edat mitjana catalana testimonien la importància que la figura de sant Feliu tenia a l’època. En document del 28 de setembre del 989, Requesens i El·lemar juren davant l’altar de Sant Pere de la seu de Vic que conté les relíquies de Sant Feliu.[iv] De manera semblant, la diada de Sant Feliu, el primer d’agost, havia adquirit cert relleu en el calendari anual. Així consta com a data establerta per a cancel•lar els deutes i l’empenyorament en diferents documents dels anys 1015, 1016, 1020 i 1024 (5).[v]

La seva imatge se sol representar amb el vestit de diaca, tot i que és una peça que no li és pròpia ja que se sol confondre amb sant Vicenç. Porta la palma del martiri a la mà i, també, el llibre de l’Evangeli com a referència de la seva missió difusora del cristianisme per terres gironines. Com atributs específics té una roda de molí al costat o, fins  i tot penjada del coll; pot estar acompanyat, també, d’un rampí amb garfis de ferro. Ambdós elements recorden el mitjans del seu turment.

La seva memòria se celebra l’1 d’agost i el trasllat de les seves relíquies es commemorava el 19 de maig. El seu culte prové de l’antiguitat tardana, per la seva condició de màrtir durant les persecucions romanes i és de caràcter tradicional. De la devoció a Feliu n’hi ha testimonis anteriors a la invasió sarraïna. L’any 455, el bisbe Rústic va aixecar una basílica en honor seu a la ciutat de Narbona i l’historiador Julià de Toledo (~642 – 690) esmenta que el rei Recared (586 – 601) havia regalat a finals del segle VI una corona votiva d’or al sepulcre del sant, aquesta corona va ser presa pel rebel Paulus durant la seva revolta contra el rei Vamba. En el tombant de mil·lenni, la diada de Sant Feliu havia adquirit cert relleu en el calendari anual i així consta com a data establerta per a cancel·lar els deutes i l’empenyorament en diferents documents del primer quart del segle XI.

La tomba de sant Feliu esdevindria un martyrium a partir del segle IV i la zona propera a aquesta construcció hauria estat un cementiri on s’enterrarien aquells cristians que voldrien tenir la seva darrera llar ad sanctos, ‘propera als sants’, que afavoriria el seu traspàs cap a la resurrecció. Estaria situat a l’església de Sant Feliu a Girona situada a extramurs, prop de la porta nord. Durant els segles V i VII hauria estat un important centre de culte i de peregrinació.

A l’interior, es poden admirar vuit sarcòfags romans i paleocristians que provenen de la necròpoli que hi havia, des de finals del segle II a principis del segle IV. Narcís M. Amich i Josep M. Nolla afirmaven que aquest “és un dels millors conjunts d’escultura funerària romana i paleocristiana de la península ibèrica” del qual destacaven l’anomenat ‘sarcòfag de sant Feliu’

La tradició diu que les despulles de sant Feliu van ser dipositades en una aquesta sepultura paleocristiana de la qual, els autors esmentats, fan la següent descripció: “Es tracta d’un sarcòfag paleocristià de fris continuat, que va arribar a la nostra ciutat [Girona] a inicis del segle IV (315-325) directament de la Península Itàlica, més concretament d’algun taller escultòric ubicat a la mateixa ciutat de Roma” i detallen que és “esculpit en marbre blanc i les seves dimensions són les següents: 2,20 m (longitud), 0,58 (alçada); amplada desconeguda” i que d’esquerra a dreta conté “vuit escenes bíbliques del Nou Testament” que omplen el seu frontal.[vi]

De 1779 a 1943 el sarcòfag estava situat sobre l’altar major del temple. Des d’aquesta darrera data, està col·locat, com la resta, encastat a les parets del presbiteri.

Les relíquies de sant Feliu van ser utilitzades per diverses consagracions d’esglésies a l’alta Edat Mitjana. Ramon Ordeig recull la del temple de Sant Pere de Martorell (985-993), Sant Gregori (995-1010), Sant Julià de Vilatorta (1050), Sant Martís Sescorts (1068), la del monestir de Banyoles (1086) i Sant Tomàs de Riudeperes (1095) entre d’altres.[vii]



[i] Prudenci. Llibre de les Corones. Barcelona Fundació Bernat Metge 1984, p. 76

[ii] Chamorro Trenado, Miquel Àngel. La construcció de l'església de Sant Feliu de Girona al segle XIV. Els llibres d'obra. Girona: Departament de Geografia, Història i Història de l’'Art de la Universitat de Girona, p. 229

[iii] Junyent, Eduard. Diplomatari de la catedral de Vic: segles IX i X. Vic: Patronat d'Estudis Ausonencs, 1980-1996, vol. 1,  p. 1 i 2 [doc. 2]

[iv] Ordeig, Ramon (coord.) Els comtats d'Osona i Manresa. Catalunya carolíngia. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1999, vol. 4, p. 1116 i 117 [doc. 1565]

[v] Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI. Vic: Patronat d'Estudis Osonencs, 2000, Volo. 1, p. 102 i 103, 110, 114, 153 i 154, 176 i 176 [doc. 757, 767, 772, 819 i 841]

[vi] Amich, Narcís M.; Nolla, Josep M. “’El sarcòfag de sant Feliu’. Una aproximació historicoarqueològica”, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. XLII, Girona, 2001. Disponible ne línia a: http://www.raco.cat/index.php/AnnalsGironins/article/viewFile/54435/63548

[vii] Ordeig, Ramon. Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII). Vic: EH, vol. 4, p. 173

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?