La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Ramon Berenguer IV de Barcelona, anomenat “el Sant”

 

Us heu preguntat mai perquè la dinastia catalano-aragonesa no té cap membre sant? Almenys de forma directa, com passa en les altres famílies regnants medievals, no es troba un sant o una santa entre els seus membres. El cas que més s’hi apropa és el de Ramon Berenguer IV que, només, va merèixer la “santedat” com apel·latiu afegit al nom.

Ramon Berenguer, el quart en la dinastia, va ser comte de Barcelona, príncep d’Aragó, marquès de Provença, de Tortosa i de Lleida. Va néixer, possiblement,  a Barcelona el 1113 o 1115. Era fill de Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú i Cerdanya, i de Dolça de Provença. L’any 1131 va heretar els títols del seu pare el metre que el seu germà Berenguer Ramon assumia el de la seva mare.

Durant els primers anys d’exercici es va ocupar d’afers interns amb el restabliment de l’assembla del Pau i Treva, i externs amb conflictes de límits territorials amb Aragó, les aspiracions de conquesta castellanes i les lluites contra els sarraïns. En aquest període fou aconsellat per Oleguer, arquebisbe de Tarragona i bisbe de Barcelona.

L’any 1137, el prometatge amb Peronella, filla del rei aragonès Ramir II, va convertir Ramon Berenguer, de fet, amb regent d’Aragó. Degut a la poca edat d’ambdós promesos, el casament no es va dur a terme fins al 1150.

La unificació dels territoris comtals catalans i els aragonesos va donar l’impuls necessari per a l’expansió cap a terres sarraïnes i l’expulsió dels exercits muslmans. L’any 1148 es va conquerir la ciutat de Tortosa i, l’any següent, la de Lleida. Poc després, es completaria la recuperació cristiana de tot l’espai que es coneixeria pel Principat de Catalunya.

Les habilitats diplomàtiques de Ramon Berenguer li van permetre consolidar la seva posició respecte la noblesa aragonesa després de pactar amb la Santa Seu i els ordes militars del Sant Sepulcre, de l’Hospital i del Temple de Jerusalem que n’havien adquirit els drets per testament de l’anterior rei Alfons I.

Arran de la mort del seu germà, i mentre el seu nebot era menor d’edat, va exercir el govern de la Provença. Al mateix temps va establir pactes amb Alfons VII de Castella, Enric II d’Anglaterra i  Lluís VII de França que asseguraven certa estabilitat política. L’any 1162, va fer viatge a Torí per entrevistar-se amb Frederic I Barbaroja, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, que argumentava els seus drets sobre les terres provençals. Aleshores, el 6 d’agost de 1162, a Borgo San Dalmazzo; Piemont (Itàlia)  va emmalaltir sobtadament i morí. Aquesta mort va ser tan sentida que al Gesta Comitum Barcinonensiums’esmenta com “lexá gran plor a tot son poble, perill a sa terra, goig a sarrahins, grans  crits a pobres, grans suspirs a homens de religió”

De l’activitat de l’època de Ramon Berenguer IV es recorda, també, la construcció de més de tres-centes esglésies a la Catalunya Nova recentment deslliurada, la fundació del monestir de Poblet i l’impuls per al de Santes Creus amb monjos de l’orde cistercenc.

La dimensió de la personalitat i l’empremta del comte van suggerir a l’historiador Ferran Soldevila les següents paraules: “L’obra de Ramon Berenguer IV fou transcendental en totes direccions –peninsular i ultrapirinenca- i en tots els aspectes –material i espiritual”.

Tot i que mai ha estat canonitzat ni s’ha fet cap gest amb aquest propòsit, el nom de Ramon Berenguer IV ha estat acompanyat amb el sobrenom de el Sant. Aquesta consideració prové de la creença, manifestada en martirologis del monestir de Santa Maria de Ripoll transcrits per Pròsper de Bofarull, de la realització de fets miraculosos li van ser relacionats: “El seu cos va ser transportat al monestir de Ripoll i sepultat de forma honorífica a l’església on es van recollir miracles evidents”. De la mateixa manera, consten fets semblants en altres documents medievals en forma de necrològica: “A la seva mort van succeir miracles manifestos tant a Itàlia com per tota la Provença durant tot el camí que va seguir el seu cos fins al monestir de Ripoll, on en vida ja deixà dit que volia ser sepultat en l’església, on descansa en honorable túmul al seu sepulcre  i on moltes, moltíssimes vegades s’han constatat  miracles evidents”. I més endavant diu del comte que “brilla, avui, com el sol, en els rengles dels benaventurats” i expressa el desig que “la seva ànima reposi en pau; però també piadosament creiem que podem dir amb veritat que ell pregui a Déu per nosaltres” com ho faria d’un sant. Per aquests motius el va recollir l’hagiògraf Llorenç Riber, que el va definir com a complanta necrològica, i en fa la causa que Ramon Berenguer IV constés en la seva obra Els sants de Catalunya.

L’esmentat Bofarull, per la seva banda, indica que al monestir de Ripoll se celebrava l’aniversari de la defunció del comte el 6 d’agost i que en les processons claustrals s’aturaven davant el seu sepulcre i els assistents cantaven les absoltes i recitaven una oració particular en sufragi de la seva ànima. Així es feia, segons l’autor, fins a l’època de l’abat Andrés de Casaus (1807-1816) i, segons reconeixia, en el moment d’escriure el seu llibre encara hi havia algú que li dedicava ofrenes.

De fet, però, Ferran Soldevila manifestava que “el culte a Ramon Berenguer IV no degué passar mai d’una devoció popular, iniciada arran de la seva mort i mantinguda tradicionalment”.

El sepulcre de Ramon Berenguer IV fou profanat per soldats francesos l’any 1794 i completament destruït en l’incendi que va partir el monestir el 1835. Amb la restauració del cenobi promoguda pel bisbe Josep Morgades, el juliol de 1893, es va restablir la memòria del comte amb la construcció d’un monument funerari o cenotafi. Promogut pels cavallers del Sant Sepulcre, situat al braç esquerre del creuer de l’església de Santa Maria, el mausoleu combina artísticament els símbols heràldics comtals amb les de l’orde militar.

 

Font: Arimany, Joan. Diccionari de sants històrics catalans. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2011, p. 122-123

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?