La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sant Martí, el seu estiuet i Catalunya

La tradició indica que al voltant de la data de l’11 de novembre de cada any –diada de sant Martí- esdevé un període de bon temps; o, almenys, es percep una major bonança climatològica respecte els dies precedents i, sobretot, dels que el segueixen. És l’anomenat estiuet de sant Martí. En aquest article, sense voler ni poder fer afirmacions categòriques, intentarem cercar allò de cert que hi pot haver en aquesta impressió meteorològica popular.
La definició de l’estiuet de sant Martí no difereix gaire segons la font que es consulti. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que es tracta d’una “sèrie d’alguns dies de bon temps i relativa calor que se sol esdevenir després dels primers freds, al voltant de la festa de Sant Martí”[1]; el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, pràcticament en dóna les mateixes paraules: “sèrie d’alguns dies de bon temps i relativa calor, que sol ocórrer després de les primeres fredorades, cap a la primera quinzena de novembre”[2]; i, finalment, Joan Soler i Amigó diu que es tracta de “breu temps estival, de cel clar i assolellat i temperatura suau, al bell mig de la tardor”.[3]
Sant Martí, a qui s’associa l’estiuet, va ser bisbe de la ciutat francesa Tours i es tracta del primer sant no màrtir venerat. Abans d’ocupar aquest càrrec havia estat soldat romà, nascut a Panònia (Hongria) a principi del segle IV.
Segons la llegenda, la humanitat deu aquest temps de bonança, entre les inclemències meteorològiques de la tardor, al gest que va fer sant Martí com a mostra de la seva caritat.
Joan Amades dóna dues versions del relat. La primera fa referència una suposada estada del Sant a una masia de Catalunya, prop de Barcelona, on es va hostatjar per a passar les primeres fredorades; després de sentir les queixes del pagès sobre la mortaldat de plançons i planter que produïa el fred primerenc i com agraïment a l’hospitalitat rebuda, i va endolcir el temps per ajudar a fer créixer i enfortir la plantació.[4] La més estesa, però, és la que presenta sant Martí quan era militar i que parteix de la Llegenda Àuria. En aquesta obra de Iacopo da Varazze s’explica que “un dia d’hivern, quan Martí estava a Amiens, al costat de les portes de la ciutat Martí va veure un home gairebé nu de manant almoina. Va veure com cap dels que passaven per allà li feia cas i va deduir que Déu l’havia reservat per a ell, de manera que tingués l’oportunitat d’exercir la caritat; un cop va deduir aquesta idea, sense dubtar-ho ni un moment, immediatament, va desembeinar la seva l'espasa i va dividir la seva capa en dues meitats, una de les quals va lliurar al necessitat i amb l’altre es va tapar ell mateix. Aquella mateixa nit se li va aparèixer Crist amb la mitja capa que havia donat al pobre i va sentir com Nostre Senyor deia als àngels que l’envoltaven que aquella capa li havia donat Martí”.[5] D’aquest relat en va sorgir la llegenda, recollida pel mateix Amades i situada a Catalunya, que esmenta “un dia de fred rigorós, sant Martí passava a cavall per un bosc espès, situat en el terme de l’avui barri barceloní de Sant Martí, i trobà a un recó del camí un pobret que tremolava de fred i que cuidava morir-se. El sant, ferit de compassió, s’arrencà l’espasa, va partir pel mig la seva capa i va donar-ne la meitat al pobre perquè pogués abrigar-se i combatre el fred. Aquell pobre era el diable, que volia fer perdre al sant, i precisament se li va presentar per induir-lo a partir la capa per tal que així, mancat de la meitat d’abric, es morís de fred; però Nostre Senyor, que vetllava pel sant, al moment féu apaivagar i endolcir la temperatura, és a dir, la féu prou suportable per a poder anar sense abric, i així salvà el sant”.[6] El folklorista també indica que “una variant de la tradició diu que el pobre era Nostre Senyor, que, desitjós de mesurar el grau de caritat del sant, se li presentà en forma de pobre, per veure què faria”.

 

Sant Martí i Catalunya
La gran devoció de Catalunya per sant Martí i,sobretot, la gran quantitat de parròquies catalanes dedicades a aquest Sant, es deu a la importació que en van fer els francs durant els primers anys de la conquesta esdevinguda després de la invasió sarraïna del segle VIII. Aleshores, era el patró dels soldats i dels cavallers catalans, entre d’altres agrupacions gremials, abans de ser-ho sant Jordi;[7] també ho era del bestiar de ferradura i al voltant de la seva festa se celebraven diverses fires on predominava la transacció de bestiar, com el cas de Manlleu. Podeu veure les manifestacions festives que se celebren avui dia al web de festes.org, l’espai on comença la festa.
Roger Costa i Jan Grau expliquen, en El gran llibre dels sants que sant Martí “va donar un cop de mà a les tropes catalanes que lluitaven contra els sarraïns a Riudellots de la Creu (Pla de l’Estany) així com esmenta que “el testament de Pere el Cerimoniós, el 1370, esmenta dues espases màgiques o de virtut, la de Vilardella i la de Sant Martí, la qual podria haver estat la del comte Tallaferro de Besalú, qui al segle XI la va rebre del sant en invocar-lo en plena brega contra els moros”.[8]
No és gens estrany, per tant, que la intensitat de la devoció catalana per sant Martí arribés a atribuir-li dos fenòmens meteorològics de relleu com el comentat ‘estiuet’ i el colorista arc que apareix amb els primers raigs de sol i les darreres gotes de la pluja. Del primer, aquest article, n’ha pretès cercar la relació entre la realitat i la imaginació popular; del segon, un altre dia se’n farà objecte de comentari.

 

El motiu pel qual la capa de sant Martí va generar el mot comú ‘capella’

L’origen de les paraules és, algunes vegades, ben curiós. És el cas del mot ‘capella’ sorgit, ni més ni menys, que de la cèlebre capa de sant Martí, aquella que, al partir-la, va propiciar –segons la tradició- l’estiuet sol endolcir el temps a mitjan novembre.

Segon la Gran Enciclopèdia Catalana, el mot ‘capella’ fa referència al “lloc destinat al culte en un palau, casa, convent, escola, etc, i que no té la plenitud dels drets d’una església  parroquial”.[9]  Aquesta definició neutra amaga, en l’etimologia del mot, un petit secret que el vincula amb la sagrada relíquia de la capa de sant Martí. Com ja es va comentar en  un anterior article d’aquest bloc [Vegeu: Mite i realitat de ‘l’estiuet de Sant Martí’], la tradició atribueix la circumstància meteorològica que existeixin alguns dies d’estranya bonança en plena tardor al fet que sant Martí, essent cavaller romà, va partir la seva capa per donar-ne una meitat a un pobre que patia fred.

La meitat conservada d’aquesta peça, suposadament antiga propietat del Sant francès, hauria provocat la transformació del nom.  En aquest sentit, el Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll esmenta que ‘capella’ prové del diminutiu de ‘cappa’ i que aquest té ‘l’origen de l’evolució del significat de ‘petita capa’ a ‘petita església’ en el lloc del palau dels reis francs que es consagrà a conservar la relíquia de la capa de Sant Martí de Tours i a tributar veneració a aquest sant” i conclou que “de França s’estengué el nom a les altres terres romàniques”.[10]

És aquest un cas, ben singular, que atribueix a una suposada relíquia, la importància de ser motiu per originar tot un nom comú que ha estat les diverses llengües romàniques.



[1] “estiuet” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana; vol. 10, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 330

[2] “Estiuet” Dins: Alcover, Antoni M. Diccionari català-valencià-balear; vol. 5, Palma de Mallorca: [s.n.], 1975-1979, p. 565

[3] “Sant Martí. 2. Estiuet de Sant Martí”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 690

[4] Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any. Barcelona : Salvat, 2001, vol. 5, p. 683 - 684

[5] da Varazze, Iacopo. La leyenda dorada. Madrid : Alianza, 2005, v. 2, p. 719

[6] Amades, Costumari català: el... [op. cit. ], p. 684

[7] Ribas, Rosa. Culte i iconografia de Sant Martí a Catalunya: una proposta didàctica. Barcelona: Claret, 2006, p. 30 i 44

[8] Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 112 – 115

[9] “Capella” dins “Capella” dins Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 6, p. 210, 2a edició. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986, vol. 6, p. 210

[10] Alcover, Antoni M; Moll, Francesc de B. “Capelleta” dins Diccionari català-valencià-balear, segona edició. Palma de Mallorca: Gràfiques Miramar, 1962, vol 2, p. 964 - 965

 

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?