La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sant Miquel dels Sants: entre Església i Ciutat

La figura del sant patró, en un context ciutadà, correspon a diverses funcions. Per una banda, per als creients, i com sembla evident, esdevé un mitjancer amb la Divinitat. Per una altra banda i de forma no tan manifesta, fa la funció de mediador entre dos dels gran poders de la Ciutat: el poder civil i el poder eclesiàstic.

La normativa canònica assumeix, des de 1630, que l’elecció del patró ha de néixer dels ciutadans i dels seus representants. D’aquesta manera,  hi haviau na segura acceptació popular de la figura religiosa. Malgrat això, l’Església es reservava l’aprovació definitiva del patronatge i, en certa manera, el seu control. Així, s’establia una mena de miratge que encara continua en el qual el poble veu al patró com un dels seus quan, inevitablement, forma part de la cosmologia celestial més enllà de les mans humanes.

El 4 d’agost de 1863, el consistori vigatà acordava declarar sant Miquel dels Sants com a patró de Vic. Des d’aleshores, no sense dificultats inicials, el nou patronatge es va anar imposant per damunt de l’anterior. Els Sants Màrtirs, Llucià i Marcià, suposades glòries d’un hipotètic passat ausetà, deixaven pas al vigatà sorgit de la florida època barroca i de la “nova” Església posterior al concili de Trento.

La celebració de la festivitat del sant, el 5 de juliol, és el moment indicat per establir el diàleg que s’estableix a través del mitjancer, del patró, a la ciutat de Vic. Just abans de l’ofici de Festa major, el seguici de les autoritats civils, encapçalades per l’alcalde/ssa i acompanyades per nombrosos símbols ciutadans, fa el camí des de l’Ajuntament cap a la catedral. El trajecte no hauria podia ser millor escollit. A mig camí, tot el grup s’atura, recull i agombola la relíquia de sant Miquel i la seva imatge escultòrica col·locada damunt un baiard. Des d’allà, són escortades fins a la seu vigatana.

És la ciutat qui, en primera instància, creu posseir el patró. Arribats a la catedral, però, el cedeix (enganyosament perquè mai ha estat totalment seu) al poder episcopal que el situa al mateix pla del prelat, en el creuer de l’edifici, presidint la cerimònia.

L’evidència plàstica més clara d’aquest diàleg es pot observar al final de l’ofici de Festa major. Hi ha dos moments clau, i de gran força simbòlica, que exemplifiquen de forma gestual i ben explícita, que l’amfitrió (el poder episcopal) és qui té la iniciativa, qui deté el veritable potestat sobre els fets terrenals i celestials.

El primer té lloc quan l’àliga, símbol ciutadà per excel·lència, entra al temple i ofereix una dansa solemne davant els dos representants eclesiàstics, bisbe i patró. Aquest fet, que es va realitzar l’any passat per primera vegada, conté un significat ben profund que va més enllà de l’aspecte estètic.

Finalment, esdevé el segon moment i antropològicament més consistent:¡ i que apareix després que tots els fidels presents a l’ofici canten els goigs. Aleshores, quan pel procés psicològic de la repetició, assumeixen l’exemplaritat i el model de bon cristià –que representa sant Miquel i que anteriorment ha indicat el bisbe en la seva homilia, només aleshores, es pot produir el darrer i definitiu ritual de devoció al patró: l’alcalde/ssa la primer/a i seguidament la resta de fidels, passen a fer la besada al reliquiari que subjecta pacientment un eclesiàstic. En aquest moment, el contacte esdevé físic, a més d’espiritual, entre el protector celestial i els ciutadans. La comunió és perfecta: protector i protegits es mouen al mateix ritme, en la mateix sintonia. Un any més, l’un i els altres, restaran subjectes als designis marcats pel Transcendent.

 

Article publicat a El 9 Nou, núm. 3188, 6 de juliol de 2012, p. 47

 

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?