La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

“De fora vingueren...” podrien dir alguns sants catalans

Un aspecte interessant de l’hagiografia catalana és la mostra evident, històrica i indubtable, de l’especial il·lusió i estimació per allò exòtics, forà , en detriment d’allò propi i innegablement autòcton. La història de la religiositat popular de les principals ciutats catalanes  han deixat un autèntic testimoni d’aquesta actitud.

Tarragona, la seu metropolitana sorgida de l’antiguitat tardana i de la primera implantació del Cristianisme al nostre país, va oblidar que tres màrtirs havien vessat la seva sant sobre l’arena de l’amfiteatre. Sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, els primera cristians martiritzats, certificats documentalment, de tota la península Ibèrica van veure relegat el seu indiscutible protagonisme enfront d’una santa Tecla que, segurament, mai va trepitjar ni conèixer Tarragona. Barcelona també es va oblidar del seu màrtir sant Cugat, que elogia el poeta Prudenci, per fer pròpia una santa Eulàlia amb grans probabilitats de ser una doblament de la seva homònima emeritense. I Girona, va permetre que un suposat bisbe sant Narcís fos senyor del martyrium de sant Feliu, màrtir que també elogia Prudenci al seu Llibre de les corones.

Aquesta va ser una tendència de la societat catalana medieval que va deixar empremta sòlida i perdurable fins a l’actualitat. En poques ocasions es pot documentar un conflicte entre el sant autòcton i el sant importat. A més, quan aquest cas es dóna, la tradició ja ha fet feina per nacionalitzar el sant adoptat. L’exemple, però, es pot seguir fil per randa en el cas dels sants Llucià i Marcià enfront de sant Just. Els primers van sorgir de la devoció a unes relíquies seves venerades a l’església de sant Sadurní de Vic (avui dedicada a la Mare de Déu de la Pietat) originàries de Nicomèdia, a l’Anàtòlia o Àsia Menor; ben aviat, però, se’ls va fer naturals de la ciutat osonenca on se’ls assignava l’honor de ser màrtirs autòctons. El darrer, sant Just, era un suposat frare llec que en el segle X hauria fet vida modesta a la Seu vigatana. El patronatge de la ciutat es va dirimir l’any 1656 a favor dels dos sants adoptats (Podeu llegir el procés a Devoció i religiositat popular: auge i declivi dels diferents sants patrons de la ciutat de Vic, s. XI-XX publicat a la revista Ausa).

L’única Seu que va combatre l’adopció de sants forans va ser la d’Urgell. Aquest fet va ser degut, possiblement, a la continuïtat (o gairebé continuïtat) que va viure entre la diòcesi visigòtica i la franca, posterior a la invasió sarraïna de principis del segle VIII. Alguna llavor s’havia establert en el bisbat quan havia declarat sant el seu primer bisbe i quan en va canonitzar popularment dos prelats més en els segles medievals, com sant Ermengol i sant Ot.

L’assoliment de l’estatus de patró, protector celestial de la ciutat –com el cas esmentat de Vic- va suposar convertir els “nous” sants en símbols col·lectius. La Festa major, la principal manifestació popular de les ciutats, van córrer a moure la data de celebració per fer-la escaure en la diada que els martirologis els destinaven. I, dissortadament i definitivament, s’abocava els sants propis a l’ostracisme, a un lloc secundari, per ser recordats únicament en les seves pròpies festivitats.

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?