La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

L’antiga devoció manlleuenca a sant Sebastià i el seu altar

Sant Sebastià ha estat un sant amb molts devots, sobretot pel fet que se l’havia tingut com a protector per la pesta. Així mateix, havia esdevingut el patró d’un gremi de gran importància per a l’economia econòmica catalana anterior a la industrialització. els paraires. Aquest ofici i el seu gremi, en desaparèixer, es va endur el seu patró cap als llimbs. ant Sebastià, però, no va sortir de l’imaginari col·lectiu ja que és, encara ara, molt recordat gràcies a antics vots de poble dictats en moment d’epidèmies.

La biografia d’aquest sant apunta que va morir màrtir durant la persecució de Dioclecià ocorreguda l’any 303 essent mort a causa de nombroses sagetes i fuetades llençades contra el seu cos (1). La importància que se li va donar, des de temps antics, la va adquirir per ser assignat com un dels protectors contra la pesta. Les societats occidentals van conviure, especialment des de l’edat mitjana, amb successives afeccions generals que van malmetre les poblacions. La pandèmia de 1348, coneguda com la Pesta Negra, va causar efectes de nivell universal i de forma directa a Catalunya. Les xifres de referència local indiquen que un terç de la població manlleuenca, per posar un exemple, va morir i que de les 22 famílies que vivien a la sagrera a finals del segle XIII només n’hi havia 7 a mitjan segle XIV (2). Fins la centúria dissetena la pesta va esdevenir endèmica i rebrotava cada deu anys amb certa força.
La vinculació de sant Sebastià amb aquesta malaltia epidèmica prové, segons Roger Costa, de quan “segles després de la seva defunció, prengué volada la popularitat del sant, ja que de manera miraculosa l’any 680 salvà de la pesta als habitants de Roma”(3). Certament, Iacopo da Varazze ho explica al la seva ‘Llegenda àuria’ quan “en temps del rei Gumbert es va estendre per tota Itàlia una pesta tan espantosa, que en treballs es trobaven persones que poguessin enterrar als morts. L’epidèmia presentava especials característiques de gravetat i universalitat a Roma i a Pavia. Van ser molts els que, aleshores, van veure un àngel del cel, armat amb un dardell , perseguint i intentant matar a un dimoni, que era qui escampava i propagava la malaltia portant el contagi de casa en casa, de manera que, just al moment que aquest esperit malèfic picava a una porta, tots els qui habitaven allà morien aviat. Algú, per revelació divina, va conèixer que la pesta no s’acabaria fins que a Pavia fos alçat un altar en honor de sant Sebastià. Va fer-se, es va construir l’altar a l’església de Sant Pere ad Víncula, i va acabar la pesta” (4). Costa, però, assenyala que “en terres de parla catalana, però, no serà fins al segle XV que hi arrelà la devoció de sant Sebastià arran de repetides epidèmies”(5). Joan Soler és de la mateixa opinió quan diu que “a Catalunya la devoció data dels segles X – XI, però no arrela en el poble fins al segle XV, el temps fort de les pestes, quan li són dedicades moltes capelles i se celebren processons en honor seu”(6).
El patronatge de sant Sebastià, però, va tenir una altra especialitat a part de la que li era més comuna, la de protector contra la pesta. Així, sant Sebastià va esdevenir el patró dels paraires de moltes de les poblacions on l’important gremi d’aquests artesans hi tenia representants. Pere Molas, a laGran Enciclopèdia Catalana, defineix ‘paraire’ com la “persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana, des del rentatge fins al perxatge” i afirma que “fou essencial en la indústria tèxtil dels Països catalans entre el s. XIII i el principi del s. XIX” (7) i esmenta que van desaparèixer a partir del procés d’industrialització i l’aparició del nou model de fabricant, menys subjecte a la reglamentació gremial.
Així, a Manlleu, el dia del sant era festejat, especialment per aquest col·lectiu. Dr. Josep M. Gasol explica que “fins ben entrat el segle dinou, els paraires (cardadors, filadors i teixidors de llana) constituïen la indústria més important de Manlleu” i que celebrava “la festa de llur patró, Sant Sebastià, amb molt d’esplendor”(8). Era una festa celebrada per tot el poble i tenia un cert relleu com demostra que, un altar lateral de l’antiga església de Santa Maria –enrunada el 1936 - tenia un altar lateral pagat, en el seu moment, pel gremi de paraires. Esteve Gaja afirma que la imatge del sant “era tinguda, junt amb de sant Francesc, com una de les més valuoses d’entre totes les del temple” i que s’hi podien veure, també, les figures de sant Roc, sant Joan Baptista, la Sagrada Família i santa Llúcia”(9). 

 

ImatgeAltar de sant Sebastià al temple parroquial de Santa Maria de Manlleu fins al 1936. 

Foto Lluís Coll. Fons Biblioteca Municipal de Manlleu.

Article publicat al Full dominical parròquies de Manlleu,núm. 4233, 19 de gener de 2014 

Bibliografia:
1 “Sebastià”. Fàbrega, Àngel; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 20, p. 491
2 Gaja, Esteve. Història de Manlleu. Manlleu: Jaimes, 1976, p. 91
3 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 63
4 Voragine, Santiago de la. La Leyenda dorada. Madrid: Alianza, 1990, vol 1, p. 116
5 Costa, El gran llibre…, Íbid.
6“Sant Sebastià”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 700
7 “Paraire”. Molas i Ribalta, Pere; Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, vol. 17, p. 237
8 “20 de gener”. Gasol, Josep M. “Calendari folklòric manlleuenc”, Lletres amicals, vol 18. Manlleu: [s.n], agost de 1958, p. 50 a 135 [sèrie dipositada a la Biblioteca Municipal de Manlleu]
9 Gaja, Esteve. La reconstrucció del temple de Santa Maria de Manlleu. Manlleu: l’autor, 1886, p. 20-21

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?