La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sant Gil de Núria i les seves relíquies

Gil (Mitjan segle VII, Atenes – † 720, Saint-Gilles-du-Gard, Llenguadoc-Rosselló) era descendent de reis de Grècia. A la seva Atenes natal va adquirir una ferma educació i no tenia cap necessitat terrenal que no li fos coberta. Molt aviat es va mostrar la seva facilitat per obrar miracles i la seva fama es va estendre. En morir els seus pare, i heretar la fortuna, va lliurar tot els seus béns als pobres i va decidir allunyar-se per fer vida senzilla i dedicada a la pregària. Es va embarcar en direcció a Arlés de la Provença on va fer-se deixeble del bisbe Cesari. Durant dos anys va aprendre del seu mestre fins que, sense dir res a ningú, en marxà per fer una vida encara més austera.

Com que l’aureola de santedat no l’abandonava i passés per on passés es convertia en reclam per tothom que necessitava un miracle, es va allunyar més i  més fins que trobà una terra abrupte i selvàtica on, en una cinglera, s’obria una petita cova a la Vall de Núria. Allà, decidit a passar desapercebut per tothom, inicià una altra vegada una existència de contemplació amb ben poques pertinences: una imatge de la Mare de Déu, una creu, una olla i una campana. Cada dia, per voluntat divina, l’anava a visitar una cérvola que, dòcilment, es deixava munyir i proporcionava la seva llet com aliment a l’eremita.

Anys després, un fet inesperat va pertorbar la pau de la contrada. El rei i el seu seguici anaven de cacera. Arribats al bosc on vivia Gil, van veure la cérvola que s’esmunyia dins una cova. Quan van intentar matar-la amb una sageta, van ferir greument l’eremita que estava pregant al mateix llindar de l’avenc.

El rei, coneixedor del fet, s’hi apropà i veient l’ancià amb hàbit monacal protegint el pobre animal amb la seva mateixa vida, es va penedir de la seva acció. El mateix monarca, cercant el perdó d’aquell home que transmetia gran pau i serenitat amb les seves paraules, li va concedir el seu principal desig: la construcció d’un monestir.

Finalment, Gil fou nomenat el primer abat del cenobi on, temps després, va morir.

La seva festa se celebra l’1 de setembre. És tingut per patró dels pastors dels Pirineus, de les filadores, dels forjadors de ferro i dels coixos o persones amb malformacions, així com també dels mendicants.

La tradició catalana explica que, segles després de marxar l’eremita Gil de la cova on s’ha refugiat, s’hi van trobar les seves pertinences ben amagades. La imatge mariana va esdevenir el centre de la veneració del santuari situat a la Vall de Núria, i la campana i l’olla, elements característics del lloc amb propietats miraculoses. Era creença que, posar dins l’olla, treia la migranya, i que les dones amb desig de quedar embarassades havien, també, de pregar a la Mare de Déu i tocar la campana.

A la vall de Núria, el primer de setembre, té lloc l’aplec dels pastors que recorda la data en la qual, antigament, els ramats iniciaven el descens  dels pasturatges d’alta muntanya, pels camins ramaders, cap a terres més planeres on passar l’hivern. També se celebra festa a Torà, Llorac i Vilamalla.

La Vall de Núria (Ripollès), situat a uns dos mil metres d’altitud, és un dels millors paratges del nostre país on conviuen l’acció humana amb la natura. L’accés, a peu o en tren cremallera (inaugurat el 22 de març de 1931 amb 12,5 km de longitud de via que venç un desnivell de mil metres), permet conservar un espai de pau tranquil·litat.

El santuari de Núria,  municipi de Queralbs (Ripollès) és conegut des del segle XII. L’església actual té un segle d’existència i va substituir una d’anterior del segle XVII. S’hi venera la imatge mariana que s’atribueix a sant Gil. Al seu entorn hi ha dependències d’hostatgeria i hostaleres dedicades al turisme.

En el mateix pla del santuari de Núria, a la seva dreta, hi ha la capella dedicada a sant Gil. A l’interior d’aquest edifici, en una fornícula que conté un reliquiari, es pot veure una relíquia de sant Gil. Aquestes restes del sant, una falangeta d’un dit, van arribar a Núria el 8 de maig de l’any 2003 provinent de la mateixa abadia que va fundar. A una mitja hora de camí, hi ha la cova on es considera que sant Gil va fer d’eremita, a 2100 metres d’altitud, on hi ha una imatge del sant i que és un bon punt d’observació de tota la vall.

La capella i la relíquia de sant Gil
En el mateix pla del santuari de Núria, a la seva dreta tot resseguint el lloc, hi ha la capella dedicada a sant Gil. La construcció actual és una aplicació del modes edifici construït el 1615.
A l’interior d’aquest edifici, en una fornícula que conté un reliquiari, es pot veure una relíquia de sant Gil. Aquestes restes del sant, una falangeta d’un dit, van arribar a Núria el 8 de maig de l’any 2003 provinents de l’abadia que va fundar, a Saint Gilles du Gard de Nimes (França), on té la tomba. Realment, però, era una relíquia que havia estat molt venerada a Tolosa i que havia retornar a l’abadia esmentada.[1]



[1] Podeu llegir la notícia de l’arribada d’aquesta relíquia a: Bardolet, Xavier. “Sant Gil, en cremallera”. El 9 Nou, Vic, 9 de maig de 2003, p. 21

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?