La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Iscle i Victòria, dos sants cordovesos venerats a Calalunya

La dispersió de certes advocacions, sants o santes, per la geografia catalana respon, gairebé sempre, a unes raons històriques. Jordi Bolòs i Víctor Hurtado, en els seus atles històrics de l’alta edat mitjana, solen fer referència a la importància de saber quines advocacions consten com a titulars de les esglésies del territori pel fet que, segons les seves paraules “conèixer l’advocació d’una església ens ajuda a datar-la i a interpretar l’organització del territori”; a aquesta afirmació, però, hi afegeixen una reserva davant les possibles imprecisions que d’aquest anàlisi es puguin despendre: “tot i que les dades que aporta normalment no són totalment segures (1)”.
D’entre els titulars de parròquies catalanes, enmig una gran diversitat, hi ha els Sants originaris de Còrdova, Iscle i Victòria. Aquests, segons la seva hagiografia, eren germans que vivien en aquesta ciutat andalusa que van ser, segons la tradició, martiritzats el 17 de novembre de l’any 313. El primer, Iscle, que en castellà s’anomena Acisclo, va ser degollat prop del riu Guadalquivir mentre que Victòria va rebre unes quantes sagetes a l’amfiteatre romà de la ciutat (2). Pere de Ribadeneyra, al seu Flos Sanctorum, va descriure, de forma fabulosa, com els cossos d’Iscle i la seva germana van ser recollit per una dona que duia de nom Minciana que “va sepultar el de sant Iscle a cas seva i el de santa Victòria prop de la porta del Riu (3)”. De la certesa històrica de sant Iscle en dóna testimoni el poeta cristià Aureli Prudeci. En la seva obra Peristephanon o Llibre de les corones, escrita a inicis del segle V, quan esmenta, juntament a Zoel i a tres corones més, que “Còrdova lliurarà Aciscle (4)”. De la seva germana no se’n diu res.
La devoció catalana als germans cordovesos sembla que prové de l’època visigòtica. Una mirada a les diverses advocacions de les quals són titulars les esglésies catalanes més antigues sembla indicar que només se’n troben a l’anomenada Catalunya Vella on haurien perdurat dels temps anteriors a l’ocupació sarraïna.
Semblaria recolzar aquesta idea el fet que al Rosselló, a la Catalunya Nord, perduraria la grafia Aciscle per a Iscle; és el cas de Sant Aciscle i Santa Victòria de Sureda, documentada el 1051 (5) i Sant Aciscle de Trullars, que apareix en donació del 27 d’abril del 876 , la “villa Truliares cum omnes suos vilares, cum ipsa ecclesia in honore G. Asiscli” (6). A les comarques de l’actual Principat es troba en la grafia catalanitzada d’Iscle. A l’Alt Empordà es troba Sant Iscle de Bàscara, l’any 1020 (7) i al Baix Empordà Sant Iscle i Santa Victòria d’Empordà al municipi de Serra de Daró, consagrada el 1123, amb construcció romànica típica del segle XII i ampliada al segle XVII (8). A les comarques pirinenques hi ha un bon nombre d’edificis eclesiàstics als deos Sants: a la Cerdanya hi ha Sant Iscle de Sanavastre (Das), mencionada l’any 1018 en el testament sacramental d’un tal Bernat, que fou jurat sobre l’altar de “Sancti Asziscli martir Christi, cuius baselica sita est intus in villa Sanavaster (9)”, Sant Iscle i Santa Victòria de Béixec (Montellà i Martinet) i Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre (Bellver de Cerdanya); d’aquesta darrera, l’obra Catalunya romànica especifica que “per trobar una referència al titular de l’església cal arribar fins al 1170” i afegeix que “com en d’altres esglésies, més endavant s’afegí com a copatrona del temple una suposada Victòria” i esmenta que “en les visites arquebisbals dels anys 1312 i 1314, l’església consta amb els noms de Sancti Aciscli de Taltendre o Taltenre (10). A la mateixa zona muntanyenca, a l’Alt Urgell, cal esmentar Sant Iscle de Senyús (Cabó), i a les comarques del Pallars Sobirà, Sant Iscle i Santa Victòria de Surp (Rialb de Noguera), a l’Alta Ribagorça, Sant Iscle i Santa Victòria de Gironella (Pont de Suert) que, tot i que és anterior, a la darreria del segle XII s’esmenta “l’ecclesia Sanctii Aciscli de Gerundela (11)” i a la Noguera hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb (Baronia de Rialb), que l’any 1075 apareix com “...in apendicio Sancti Aziscli.. (12)”. Fins i tot a Andorra hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana (La Maçana) la primera notícia de la qual és del 25 d’abril de 1085 en un testament on s’esmenta: “in apéndice Sancti Aciscli, qui est situs in villa quae dicitur Masana(13)”.
Al Berguedà hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars de l’Aiguadora (Castellar del Riu) i al Solsonès, Sant Iscle i Santa Victòria de Casallobeta (Navès) i Sant Iscle de Miraver (Pinell de Solsonès).
Més al sud es troben altres esglésies amb sant Iscle i santa Victòria com a titulars però no en territori de la Catalunya Nova. Al Bages hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat (Monistrol de Montserrat), que és documentada el 933 però les dades són poques i només permeten constatar la seva existència durant el segle XIII i és situada prop de l’església de Santa Maria del monestir de Montserrat (14) i Sant Iscle i Santa Victòria de Bages (Sant Fruitós de Bages) que, lloc i església, apareixen documentats el 950 i la categoria de parròquia es constata el 1066 (15); més moderna és l’església de Rajadell.
També n’hi ha a la Selva, a Sant Iscle d’Arbúcies, esmentada el 6 de Febrer de 923, de la qual no se’n coneix la situació i de la que Antoni Pladevall en diu que “podria ésser el titular d’una primitiva església del castell de Montsoriu, bé que aquesta suposició no té cap fonament històric (16)”, Sant Iscle del castell de Vidreres, que l’any 1194 és esmentat com el “castrum Sancti Aciscli” (17) i que “sembla lògic que el castell rebés el nom de la capella el castell on es guardaven les relíquies dels màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria (18)”; a la mateixa comarca hi ha Sant Iscle i Santa Victòria de Sauleda (Santa Coloma de Farnés). Al Maresme, tot i que una mica posterior, es troba l’església parroquial de, precisament, Sant Iscle de Vallalta i la de Dosrius.
Finalment, al Vallès Occidental, es troben Sant Iscle i Santa Victòria de Sabadell, capella existent ja l segle XI com el nom de la serra on s’emplaça, l’anomenada de Sant Iscle des de l’any 1069 (19)(l’església, actualment, forma part de les dependències de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell) i Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes (Cerdanyola) de la qual hi ha constància documental des del 995 (20). D’aquesta darrera es poden veure imatges de l'aplec que anualment s'hi celebra al web de festes.org.
Caldria, però fer un repàs més minuciós per l’anomenada Catalunya Nova i comprovar si realment les dedicacions d’esglésies a sant Iscle i santa Victòria són residuals.

Relíquies de sant Iscle i santa Victòria a Breda
La devoció catalana a sant Iscle i santa Victòria té una peculiaritat. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que unes relíquies d’aquests sants haurien anat a Breda des de Sant Iscle de Vidreres “on devien haver estat dutes pels vescomtes de Girona el 1010 amb motiu de l’expedició catalana a Còrdova (21). Efectivament, l’expedició de Ramon Borrell III i d’Ermengol d’Urgell, en companyia dels bisbes de Barcelona Girona i Vic, va arribar-se a Còrdova per ajudar Muhammad II contra els berbers de Sulayman. En el curs de l’expedició, pel juny de 1010, la capital del Califat va ésser saquejada per un contingent d’uns nou mil catalans (22). Tot i això, sembla que la devoció era ben arrelada a Catalunya quan les relíquies van ser dutes des d’Andalusia; és més, hi ha la possibilitat que la localització d’aquestes a Còrdova i posterior trasllat respongués a una acció premeditada si, com diuen les cròniques de l’expedició, tres bisbes acompanyaven l’exèrcit.

És així com, estant al castell de Vidreres ,que com s’ha esmentat, l’any 1194 és citat com el “castrum Sancti Aciscli”, el vescomte de Cabrera, Grau, el 1263 va fer-ne donació al monestir de Sant Salvador de Breda tot i deixant-ne una part a Vidreres. L’obra Catalunya Romànica fa esment del fet i explica que “Villanueva trobà una consueta del monestir manuscrita del segle XIII, una nota en la qual es disposava que se celebrés la translació del cos de sant Iscle (l’ajust), el tercer diumenge després de la Pasqua de Resurrecció (…) és a dir, ofici amb ritu doble de primera classe, com en la solemnitat de Sant Pere”. La mateixa obra recorda com “encara al segle XVIII les relíquies es guardaven en una urna de plata que desaparegué, possiblement durant la Guerra de la Independència. Les despulles passaren a una caixa de fusta que també es perdé, amb el contingut, durant la Guerra Civil de 1936 – 39. No obstant això, el rector de la parròquia de Breda, Pere Prats, en esclatar la guerra aconseguí salvar les relíquies existents dins els bustos de plata, que es conserven encara (23)”.
La festa de l’Ajust, anomenada també Festa Petita, que anualment se celebra a Breda, juntament a una Fira d’Entitats i l’Aplec de la Sardana, és testimoni d’aquell trasllat de les restes dels Sants cordovesos venerats, també, a Catalunya. Precisament, al voltant d’aquesta festa s’expliquen dues llegendes (24) que expliquen, a la seva manera, l’arribada de les relíquies a Breda. La primera esmenta que el municipi de Vidreres també colia les restes dels màrtirs Iscle i Victòria i les van robar del monestir de Breda. Les van carregar en unes mules que en arribar a l’empedrat del Batlle van caure com si tinguessin les cames trencades. Llavors, els vidrenencs van reflexionar que els Sants no volien marxar de Breda i els van retornar tot i negociant que una part es quedessin a Vidreres. La segona diu que els de Vidreres, després de robar les relíquies i en passar pel Repiaix van ser sorpresos per alguns de Breda i van iniciar una baralla; en aquesta brega, els de Vidreres van agar els cossos pels peus i els de Breda pel cap i de tant estirar es van partir i van decidir, quedar-se la part corresponent.
El folklorista Joan Amades apunta que aquests Sants, com s’ha fet anteriorment, “havien estat molt venerats i llurs imatges havien abundat molt, sobretot arreu de la Catalunya vella (25)” i esmenta que eren invocats, especialment, per guarir el mal de pits i per afavorir la lactació dels infants. I pel fet que la seva festa s’escau el 17 de novembre, quan l’hivern és ben proper, hi ha la dita “per sant Iscle, lo fred xiscle (26)”.

Biblografia:

1 Bolòs, Jordi; Hurtado, Víctor. Atles del comtat d’Osona (798 – 993). Barcelona: Rafael Dalmau, 2001, p. 39
2 “San Acisclo” [en línia] Cordobapedia. Wikanda. el sitio del saber popular de Andalucía [Consulta: 13 de novembre de 2008] Disponible a: http://wikanda.cordobapedia.es/wiki/San_Acisclo
3 Ribadeneyra Pere de. Flos sanctorum. Volum, 3. Barcelona : Imp. De los Consortes Sierra, Oliver y Martí, 1790, p. 425 - 427
4 Prudencia, Aureli. Llibre de les Corones, vol. 1. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, p. 76
5 “Sant Aciscle i Santa Victòria de Sureda” Dins: Catalunya romànica, volum.14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 403 – 404.
6 “Sant Aciscle de Trullars” Dins: Catalunya romànica, volum. 14. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 430
7 “Sant Iscle de Bàscara” Dins: Catalunya romànica, volum. 9. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 416
8 “Sant Iscle i Santa Victòria d’Empordà” Dins: Catalunya romànica, volum. 8. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 313-314
9 “Sant Iscle de Sanavastre” Dins: Catalunya romànica, volum. 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 120
10 “Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre” Dins: Catalunya romànica, volum. 7. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 111-112
11 “Sant Iscle i Santa Victòria de Gironella” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 174
12 “Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb” Dins: Catalunya romànica, volum. 17. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 273
13 “Sant Iscle i Santa Victòria de la Maçana” Dins: Catalunya romànica, volum. 6. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 487
14 “Sant Iscle i Santa Victòria de Montserrat” Dins: Catalunya romànica, volum. 11. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 316 i 317
15 “Sant Iscle i Santa Victòria de Bages” Dins: Catalunya romànica, volum. 11. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 406 i 407
16 “Sant Iscle d’Arbúcies” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. p. 234
17 “Sant Iscle del castell de Vidreres” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 348
18 “Sant Iscle del castell de Vidreres” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 349
19 “Sant Iscle i Santa Victòria de Sabadell” Dins: Catalunya romànica, volum. 18. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 158
20 “Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes” Dins: Catalunya romànica, volum. 18. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 107
21 “Iscle”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 13, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, p. 157
22 Història de Catalunya, vol 2, Barcelona: Salvat, 1978-1979, p. 54
23 “Sant Salvador de Breda” Dins: Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996, pàg. 278
24 La portada del Maresme. Revista mensual cultural. Granollers : Piera Edicions, SL, núm. 31, abril de 2002, p. 52
25 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any, vol. 5. Barcelona: Salvat, 2001, p. 724
26 “Iscle” Dins: Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca: 1975-1979, p. 726

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?