La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Justa i Rufina, dues santes sevillanes al cor dels Pirineus

Les festes dels sants, a més d’una vinculació territorial, també eren celebrades per col·lectius humans de diversa tipologia. Del gest pietós expressat per les antigues confraries al seu sant o santa escollits, en va derivar al patronatge d’oficis.

Aquest és el cas de santa Justa i santa Rufina, protectores dels artesans de la terrissa.

La presència de les seves relíquies i la titularitat d’església en plena serralada pirinenca, a Prats de Molló, pressuposen un llarg viatge des de la seva Sevilla natalícia. Les seves restes, i la seva referència intercessora, devien ser transportades en època de l’ocupació sarraïna per aquelles terres del sud de la península o a l’alta edat mitjana. Aquesta precocitat va ser necessària per arrelar, ja a finals del segle X, la seva devoció a la població del Vallespir.

La pàtria sevillana del culte a Justa i Rufina sembla probable. Louis Réau esmenta que eren filles d’un terrissaire i que van morir en mans dels pagans després de negar-se a adorar els seus déus. A Catalunya, però, la tradició les va fer barcelonines o camprodonines, tot i mantenir que regentaven una botiga de terrissa. Joan Amades explica que van fugir per culpa d’un veí taverner seu que barrejava aigua al vi; les dues santes el van descobrir en fer passar la beguda per un sedàs i quedar algunes gotes del suc del raïm en el colador i, en canvi, un gibrell ple d’aigua. La llegenda acaba dient que es van refugiar a Prats de Molló, lluny del malèvol conciutadà.

És així com Prats de Molló té santa Justa i santa Rufina com a patrones i a elles té dedicada l’església parroquial. Precisament, al retaule barroc, es poden veure els seus dos bustos-reliquiaris. Segons Joan Badia i Homs, l’edifici primitiu es devia consagrar  al voltant dels anys 984 i 988. Altres parròquies de l’àmbit català també tenen les dues santes per patrones.

La vinculació de les dues santes amb la terrissa les va fer protectores dels oficis vinculats amb la fabricació de plats i olles i dels terrissaires en general. De ben segur que les dues santes, mai van trencar cap plat. De terrissa, és clar!

 Article publicat a la secció CatCristEstiu de Catalunya Cristiana, núm. 1869, 19 de juliol de 2015

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?