La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

La devoció catalana a dos sant Valentí

El 14 de febrer és el dia dedicat a sant Valentí. Tot i que internacionalment és reconegut pel seu patronatge dels enamorats, a Catalunya –que aquesta funció l’exerceix un altre sant- ha tingut una altra dimensió ben especial; concretament per la presència física del seu suposat cos terrenal, a la comarca del Bages, des de fa més de mil anys i la devoció a unes relíquies a Ribes de Freser.

La biografia de sant Valentí, segons Antoni Pladevall, explica que va ser un prevere romà que va morir sota martiri el temps de l’emperador Claudi II, que va exercir entre el 268 i el 270 (1). Loius Réau esmenta que amb el mateix nom de Valentí es veneren tres personatges diferents (un sacerdot romà, un bisbe de Terni (Úmbria – Itàlia) i un bisbe itinerant de Recia (província de la frontera centreeuropea de l’imperi romà) però determina que, almenys els dos primers, són un de sol per la coincidència de la festivitat (14 de febrer) i que el tercer va esdevenir molt popular a terres alemanyes (2).

 

El sant Valentí del Bages
La presència a casa nostra de sant Valentí i la devoció catalana vers ell arrenca en ple segle X. El fet va esdevenir quan un prohom anomenat Sal·la i la seva dona Ricarda van considerar adient, per salvar la seva ànima de la dels seus familiars, d’edificar un convent. Va construir-lo en una de les seves propietats situades al comtat d’Osona, actual comarca del Bages El va dedicar a sant Benet i el va posar sota la protecció de Roma. La decisió i compromís d’aquesta empresa sembla que la va adquirir a la capital italiana, on va viatjar l’any 951, i d’on es va endur, cap al seu futur cenobi, el cos de sant Valentí que, aleshores, ja es devia considerar un màrtir de renom (3). És així com el sant esmentat es va fer present a la història de la comarca del Bages.

Tot i això, el pes de la tradició i les referències explícites al sant, Albert Benet a l’enciclopèdia Catalunya romànica (4) posa en dubte quin sant Valentí és el que, des de fa mil anys es venera a Catalunya; Aquest autor, esmentant estudis de mossèn Fortià Solà, indica que “el sant Valentí, màrtir i bisbe de Terni (Itàlia), la festa del qual se celebra el 14 de febrer, no correspon al que es venerava al monestir de Sant Benet de Bages, ja que el seu cos es custodiava el segle XVII en la mateixa Terni”. Allò que sí que és provat és que un sant Valentí era present a Sant Benet des de la seva consagració. Albert Benet, a la mateixa font, ho diu amb aquestes paraules: Únicament hom pot afirmar per les informacions documentals que el 965 el cos de sant Valentí era venerat al monestir, car aquest any tingué lloc una donació al monestir de Sant Benet i de Sant Valentí i més tard s’anà ampliant la informació, com la del 1006 que es féu una donació a la casa de Sant Valentí, “el cos del qual és recondit a la basílica del cenobi de Sant Benet” i acaba esmentant que “un reconeixement de les relíquies del monestir fet el 1596 conten diversos ossos d’un cos humà atribuïts a sant Valentí”. La conclusió a la qual arriba Benet, després de descartar que Sal·la pogués endur-se el cos sencer d’un màrtir de Roma i de no admetre que la procedència fos de la zona musulmana, contempla com a possibilitat més plausible que el sant ja fos venerat en el mateix lloc on es va construir el monestir (5). Aleshores el cenobi de Sal·la hauria estat la reforma d’un ‘martyrium’ més antic o, com a darrera possibilitat, com diu L’Hiperenciclopèdia de l’Enciclopèdia Catalana que “fossin les despulles d'algun sant anacoreta d'aquestes mateixes afraus —si atribuïm la fundació bagenca a un aplec d'antics ermitans que vivien dispersos des de l’època visigòtica per indrets no gaire llunyans del nou monestir (6)”.
Més enllà de les elucubracions anteriors, i com ja s’ha esmentat, la presència de les relíquies de sant Valentí a Sant Benet es va donar per descomptat i van desenvolupar diverses manifestacions de devoció popular al seu voltant. L’esmentat Fortià Solà recorda que “ja en el sigle XI se celebrava sa festa el dia 14 de febrer” i que la devoció ab que Sant Valentí era venerat pet tota la comarca [del Bages] feu que per centúries cremás continuament devant de son altar una llàntia de plata (7)”.
La devoció a sant Valentí es va estendre per la comarca i, especialment, a Navarcles va adquirir un sentit popular. El 1633, quan el monestir de Sant Benet va patir un gran incendi, tres navarclins van aconseguir salvar les relíquies del foc. És així com el 2 de febrer de 1690, explica Solà, que els de Navarcles “elevaren al Il, Sr. Pasqual, bisbe de Vic, un memorial acompanyat de 78 firmes de caps de cases demanant que se’ls concedís per patró a Sant Valentí , y comprometent-se a celebrar sa festivitat el 14 de febrer (8)”. L’any següent el rector del poble va sol·licitar a l’abat de Sant Benet una relíquia del cos del sant i se’ls va concedir una part de la relíquia que va passar a ser venerada dins una urna guardada a l’església parroquial (9)”.Aquest lligam entre Navarcles i el seu patró es va enfortir a partir de la desamortització que va afectar al monestir de Sant Benet i i la desafectació dels seus béns del monestir de Sant Benet a partir de 1835.
És així com al seu patró els navarclins li han dedicat diverses composicions de goigs. La més antiga, titulada “Goigs del gloriós bisbe y màrtir Sant Valentí, patró de Navarcles y de tot lo plá de Bages” (10), comença dient:

“Puig per vostra caritat
gosan glorias celestials:
Sant Valentí ab los mortals
usau de benignitat”

Uns de posteriors, amb lletra de mossèn Fortià Solà i música de mossèn Josep Aulet, en canvi, tenen aquesta entrada:

“Puix al cel gaudiu sens fi
de la glòria divinal:
Gloriós Sant Valentí
preserveu-nos de tot mal (11)”

 

El sant Valentí de Ribes de Freser
La població ripollesa de Ribes de Freser celebra la seva festa petita o d’hivern el 14 de febrer. Aquesta solemnitat es deu a l’arribada d’unes relíquies atribuïdes a un sant Valentí, l’any 1666.

A finals de l’any 1665, el jesuïta Jacint Piquer, fill de la població, es va traslladar a Roma. Li calia tractar temes del seu orde religiós amb el pare general Giovanni Paolo Oliva. D’aquella reunió, Piquer en va obtenir les relíquies d’un cos sant.

Com solia ser habitual a l’època, molts prohoms eclesiàstics, amb els adequats contactes a Roma, proveïen les seves parròquies de les restes sacres que, ràpidament, passaven a ser centre de veneració. Així, el Pare Piquer no va perdre l’oportunitat i va instar la inspiració divina. Aquesta, li va indicar que sant Valentí era el més adequat per ser dut a Ribes de Freser.

El 12 d’agost de 1666, el Jacint Piquer, i un grup de religiosos acompanyants, va abandonar Barcelona, amb la caixa de relíquies que havien arribat per mar. Es dirigien al seu poble natal tot passant per Vic i Ripoll,  on els va rebre l’abat  Gaspar de Casamitjana. El 16 d’agost van arribar a Ribes de Freser on els esperaven en processó formada per indicació per Mons. Melcior de Palau,  bisbe d’Urgell, per conduir-los fins a l’església parroquial. Dins del temple , tot ornamentat, ja s’havia habilitat l’altar de sant Joan per acollir les restes sagrades de sant Valentí. Aquest trasllat i rebuda va quedar escrit i detallat a l’arxiu parroquial i, posteriorment recollit per la publicació Vall fosca i per diferents autors, com Miquel Sitjar (12), en monografies i estudis locals.

En aquella època barroca d’efervescència pietosa, com solia passar en moltes parròquies catalanes, la rebuda de relíquies d’origen romà a Ribes suposava una catarsi comunitària i un gran impuls devot. Molt possiblement, el 14 de febrer de 1667 –fa justament 350 anys-, Ribes de Freser ja devia celebrar la primera festa dedicada a sant Valentí. L’any 1695 es van imprimir uns fulls de goigs a Barcelona (reeditats a Vic el 1859) i a mitjan segle XVIII funcionava una confraria dedicada a sant Valentí. Aquesta organització hauria encarregat fabricar, el 1789, la imatge-reliquiari que, salvada de la destrucció de la Guerra Civil, encara és venerada per la festivitat del sant.

Els antics goigs de 1695, reeditats el 1859, diuen:

“Ja que vostre sagrat cos
A Ribas habeu donat;
Vullau ser nostre advocat
Sant Valentí gloriós (13)”

 

Diferències iconogràfiques

Entre els dos sant Valentí venerats a Catalunya, el del Bages, i el de Ribes hi ha una diferèrència iconogràfica evident. Mentre que el primer és representat com a bisbe, vestit de pontifical, el segon ho és com a prevere amb casulla sacerdotal i un sabre clavat al coll, en record de la degollació que l’hauria dut a la glòria celestial.



Bibliografia:
1 Pladevall, A. “Valentí”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana vol. 23, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1989, v. 23, p. 355
2 “Valentín”Réau, Louis. Iconografia del arte cristiano. Barcelona: Ediciones del Serbal, 2001, t. 2, vol. 5, p. 305
3 Mestre, Jesús: Adell, Joan-Albert. Monestirs de Catalunya. Barcelona : Edicions 62, 2001, p. 75
4 Benet, Albert. “Sant Benet de Bages”. Dins: Catalunya romànica. El Bages Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, v. 11, p. 412
5 Íbid
6 "Sant Fruitós de Bages.-Altres indrets del terme.- Sant Benet de Bages" [en línia] Enciclopèdia Catalana, S.A. 1999-2004 [Consulta: 12 de febrer de 2009] Disponible a: http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm?USUARI=&SESSIO=&PGMORI=&NDCHEC=0611391
7 Solà, Fortià. Navarcles: notes històriques. Manresa: Imp. de D. Vives, 1910, p. 99
8 Íbid
9 Girbau, Valentí. Poble i parròquia: l'esglèsia de Navarcles el segle XVIII. Navarcles: Ajuntament de Navarcles, 2002, p. 19
10 “Goigs del gloriós bisbe y màrtir Sant Valentí, patró de Navarcles y de tot lo plá de Bages”. Manresa : Imp. y Lit. De Ll. Roca [s.d.]
11 “Goigs a llaor de Sant Valentí, Bisbe i Màrtir que es venera a Navarcles, bisbat de Vich”. Manresa : Imp. Sant Josep, 1945
12 Sitjar, Miquel. Ribes de Freser. Girona: Diputació de Girona; Caixa  de Girona, 1994, 26-27

13 “Goigs del gloriós martir Sant Valentí”. Vic : Imp. De Valls, 1859