La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Medir i Ermenter, dos noms per a un mateix sant

El dia 3 de març és el dia de sant Medir. És la data en què alguns barcelonins, en especial de l’antiga vila de Gràcia, s’apropen en romiatge a una ermita situada al terme de Sant Cugat del Vallès. Aquesta festa, com explica Joan Carrera al web festes.org, es va iniciar quan “pels voltants de 1830 Josep Vidal i Granés, un forner santcugatenc que vivia al carrer Gran de Gràcia, es trobava greument malalt i va prometre que si es guaria aniria a donar les gràcies cada any muntat a cavall a l’ermita del seu patró Sant Medir, a l'altra banda de la Rabassada. Per fer pública la seva promesa va sortit al carrer el mateix dia de sant Medir, el 3 de març, tocant un timbal i un sac de gemecs. Poc temps després, es va trobar molt millor i els anys següents, acompanyat d’un bon nombre de familiars i veïns engrescats i riallers, va complir la seva paraula (1)”. Aquesta ermita està dedicada a un sant que la Antoni Pladevall (2) qualifica de “llegendari” i del qual Joan Soler en recorda la llegenda que embolcalla la seva figura explicant que era un pagès d’un mas proper de Sant Cugat del Vallès i que “un dia estava plantant faves quan passà pel seu costat el bisbe Sant Sever fugint de la persecució arriana contra els cristians. Quan poques hores després van arribar els soldats d’Euric, Medir va assegurar-los que Sant Sever havia passat per allí mentre ell plantava el favar, però miraculosament, les faves ja eren crescudes, florides i granades. Els soldats, creient que Medir es reia d’ells, el van martiritzar i degollar (3)”.

Els llarg viatge de les relíquies
El caràcter fabulós de la llegenda és indiscutible i l’existència del sant no és res més que fruit de la tradició. Tot i això, en cert moment es va retre devoció a unes suposades relíquies de sant Medir aparegudes a l’església de Sant Cugat del Vallès. Josep Serra Rosselló (4) ja afirma que “el culte a les relíquies de sant Medir no tenia l’antiguitat secular d’altres cossos sants que es veneraven a l’església del monestir de Sant Cugat” i explica que “per aquesta causa no es troben commemoracions ni festes en els calendaris, rituals i consuetes antigues; només consta el rés el dia de la festa del sant”. La presència de les restes sagrades, però, es van fer presents. Serra recorda com aquest fet va tenir lloc en un dia concret dient que “la invenció de les relíquies va tenir efecte en aquella església el dia 10 de setembre de l’any 1646 a conseqüència d’un exorcisme” i que “el culte públic va ser instituït per l’abat Bonaventura Gayolà i de Vilosa”. En aquella època, en la direcció que les directrius dictades pel Concili de Trento s’aprofitava qualsevol ocasió per donar volada a la religiositat i la troballa, real o suposada, d’unes relíquies no podia passar desapercebuda. 

De la Rioja a Catalunya
És probable que les relíquies esmentades fessin referència a un sant ben real però d’origen ben diferent i llunyà al que la llegenda li assigna. El 3 de març coincideix en ser la festa del Medir català i de dos sants martiritzats a Calahorra (La Rioja), Celdoni i Ermenter; precisament el nom de Medir es considera una derivació i apropiació d’Ermenter o Emeteri; així ho considera Josep M. Albaigès en dir que Medir “és una forma evocionada d’Emeteri: literalment, ‘vomitiu’ (emeterion), o sigui ‘defensor’ (5)“. Celdoni i Ermenter són segons les fonts documentals dos sants autèntics. Alexandre Olivar (6) esmenta que els dos van ser màrtirs sota Dioclecià. El poeta Prudenci els va dedicar un himne que comença dient:

“Escrits són al cel els noms de dos màrtirs, que el Crist hi gravà amb lletres d’or; escrits en caràcters de sang, els ha transmesos també a la terra (7)”.

Els seus cossos guardats a la seva ciutat de martiri, Calahorra, sembla que van ser traslladats al monestir de Leyre al Prirneu navarrès fugint de la invasió sarraïna. José C.. Miralles (8), en estudiar el culte als dos sants, fa un recorregut pels diferents llocs on es va estendre la devoció i, especialment, la presència de les seves relíquies i esmenta que a l’alta edat mitjana “la difusió del culte als màrtirs segueix creixent i estenent-se per diverses zones del nord d’Espanya” i constata que des de l’any 986 hi ha constància documental de l’església de Sant Celoni a Cellers però afirma desconèixer si aleshores ja hi havia arribat les relíquies dels màrtirs o si ho van fer després. Apunta, però, que “alguns autors sostenen que, poc després de ser traslladats els seus cossos a Leyre davant la invasió dels àrabs, van sr portats a Cellers per considerar-lo un lloc més segur”.

De Cellers cap a Cardona
Efectivament, Antoni Pladevall a la Catalunya romànica, en parlar de la zona de Cellers (Solsonès) apunta que el mateix nom “és interpretat per alguns, com a lloc de ‘cel·les’ o nuclis eremítics” i que aquest fet “ha fet suposar que des del segle X, com a mínim, hi devia haver aquí un nucli d’eremistisme o de tipus monacal, sense una clara definició jurídica, entorn de l’església” i afirma que, en aquest edifici s’hi guardaven les relíquies del sant Celdoni i sant Ermenter “que una llegenda o tradició, recollida per J. Serra i Vilaró, creu que varen dipositar aquí uns cristians que fugien de la invasió àrab de Calahorra (9)”. Realment, les relíquies dels màrtirs van ser venerades al monestir benedictí situat al municipi de Llanera del Solsonès, fins al 1399.


El trasllat d’aquests cossos sagrats a Cardona van tenir lloc en una situació de rivalitat entre nobles que la tradició popular ha acabat envoltant de llegenda. Joan Amades (10) esmenta que a Cellers terra de la baronia de Pinós, les relíquies “gaudien de gran fama de remeieres”. Quan el duc Ramon Folch de Cardona es va posar malalt les va invocar i va recuperar molt aviat la salut. És així com, diu Amades, “per demostrar als sants el seu agraïment, volgué honorar-los en l’església del seu castell, i una nit, seguit de molta de la seva gent, va presentar-se a Cellers i va robar els cossos sants furtivament. Els que intervenien en el fet van fugir cames ajudeu-me, fins arribar a terrers de fora de la baronia, i un cop allí, que ja no podien témer res de Pinós, van organitzar una processó, molt solemne, a la qual van assistir nombrosos prohoms, que van conduir i acompanyar els cossos sants fins a Cardona”. L’insigne folklorista recorda que “tot això va passar durant el pontificat del papa Lluna, Benet XIII, amic conegut de Folch de Cardona, a qui va absoldre del pecat del furt”.


Del seguici organitzat per rebre aquestes relíquies obtingudes furtivament, fet del qual el mateix Amades diu que unes variants del relat parlen de venda o cessió de les relíquies dels Pinós als Cardona, hi ha constància documental. D’aquest text es desprèn que l’esdeveniment va adquirir un relleu especial en la història de Cardona. A la “Relació de com s’efectuà el trasllat des de Sellers a Cardona de les relíquies dels “Cossos Sants” (11) i de les dignitats i demés persones que les acompanyaren” es fa la següent descripció:

“Los Nobles y Excelens Senyors, lo Compte de Cardona Dn. Juan Ramon de Cardona, Admirant del Rey Martí d’Aragó; lo qual tractà, ab lo Sr. De Sallers, Dn. Ramon de Pinós (que a les hores tenía y posehía la vall de Sallers, en fou del sobredit Compte de Cardona) y ab los de Cardons de que los Cossos dels sobredits Sants para més honra de Déu y dells y per més augmen de la devoció dels fiels Christians, fossen aportats ab gran veneració, a la Iglésia Parroquial e S. Miquel de Cardona...”

El fet va tenir lloc el 19 d’octubre de 1399 i les relíquies van ser dipositades a l’altar de major de l’església de Sant Miquel de Cardona per passar, posteriorment, a la cripta que s’hi va construir.

De Cardona a Sant Cugat del Vallès
Per tancar el cercle, cal esmentar un article de Joan Tortosa titulat ‘Sant Medir, calahorrenc?’ en el qual ja es planteja la possibilitat que l’origen del Medir Vallès sigui l’Emeteri de Calahorra i afirma que “el més probable és que a Cellers sols hi hagués relíquies i no és gens aventurat pensar que els monjos de Sant Cugat, també benedictins com els de Cellers, d’una manera o d’una altra volguessin adoptar –adaptar- un d’aquells dos sants que s’havien fet famosos en les regions llunyanes del nord d’Espanya (12)”.


La hipòtesi més probable seria, com diu Joan Tortosa, que la relíquia pertanyent a sant Medir i que, com explica Josep Serra, va ser localitzada a l’església del monestir de Sant Cugat, fos de sant Ermenter, de les de Cellers –i després Cardona- o d’algun altre lloc; això si, pel camí hauria perdut el seu company de martiri. Malgrat aquesta possibilitat ben possible pel que fa a les relíquies queda a l’aire en quin moment sant Ermenter o Emeteri va prendre el paper de sant Medir en la llegenda de sant Sever.

 


Bibliografia:
1 Carrer i Escudé, Manel “Festa de Sant Medir” [en línia] Festes.org, l’espai on comença la festa. 1999-2008 festes.org [Consulta: 2 de març de 2009] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=10
2 Pladevall, A. “Medir” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 15, p. 46
3 “Sant Medir”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 690
4 Serra i Rosselló, Josep. San Medir: el valle, el santo, la capilla, las reliquias, devoción popular. Barcelona: [s.n.], [19--?], p. 109 -110
5 Albaigès, Josep M. Diccionari dels noms de noi. Barcelona : Edicions 62, 2003, p. 122 - 123
6 Olivar, Alexandre. “Ermenter” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 10, p. 80
7 Prudenci. Llibre de les Corones. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1984, v. 1, p. 45
8 Miralles Maldonado, J.C. “Naturaleza y difusión del culto a los mártires calagurritanos Emeterio y Celedonio”, Kalakorikos: Revista para el estudio, defensa, protección y divulgación del patrimonio histórico, artístico y cultural de Calahorra y su entorno, n. 5, any 2000, pags. 217-236
9 Pladevall, Antoni. “Sant Celoni (o Celdoni) i Sant Ermenter de Cellers”. Dins: Catalunya romànica: El Bages. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, v. 13, p. 142
10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 1, p. 873
11 Vegeu el text complert en l’edició que es va fer acompanyant els goigs:
Rovira Badies, Ramon. Goigs als gloriosos sants màrtirs Celdoni i Ermenter : dels quals se'n veneren les relíquies a la Vila de Cardona i Comarca / text: Ramon Rovira Badies ; música i harmonització del Rnd. Dr. Ricard Penina ; transcrita per Mn. Josep Casafont ; [nota històrica], P. Salvador Pons. [1] f. plegat ([4] f.) : il., música; 32 cm Barcelona : [Torrell de Reus?], 1973 (Impr. Altés). Díptic amb, a la portada, els Goigs amb la imatge dels Sants, orla tipogràfica i text a tres columnes. A les pàgines interiors hi ha la nota històrica
12 Tortosa, Joan “Sant Medir, calahorrenc?”, El diari de Sant Cugat – setmanari independent de la ciutat, núm. 421, 14 de març de 2002