La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Sobre sant Ramon 'no nat' i la devoció a les seves relíquies

El naixement de sant Ramon (~1200, Portell, Sant Ramon - †31 d’agost de 1240, Cardona) va ser conseqüència, segons la tradició, de la intervenció decidida del senyor de Cardona. Amb l’espasa va obrir el ventre de la seva mare quan aquesta ja havia mort; d’aquest fet li prové el sobrenom de no nat ja que no havia estat infantat de forma natural.

A l’edat de 21 anys va ingressar en l’orde de la Mercè, fundada de feia poc,. Des d’aquesta, ja ordenat sacerdot, va participar en diverses redempcions d’esclaus. D’aquestes gestes se’n recorden tres de remarcables, una a València i dues a Alger, on va deslliurar de l’esclavatge a una gran quantitat de captius. La tradició també recorda el fet que el mateix sant va estar esclavitzat durant diversos mesos. Aleshores, va patir martiri amb un cadenat que li tancava la boca i li impedia divulgar la fe cristiana.
Quan feia camí cap a Roma, va morir al castell dels vescomtes de Cardona.

La festa se celebra el 31 d’agost. L’any 1620 va rebre la beatificació per Urbà VIII i la canonització, el 1657, per Alexandre VII.

Tot i la versemblança de l’existència de sant Ramon, de la fortalesa de la seva tradició i, especialment, de la incontestable devoció que se li ha mostrat, sembla que es podria tractar d’un de tants sants sorgits de la imaginació popular. Antoni Pladevall afirma que sant Ramon Nonat és un personatge d’historicitat dubtosa” i afegeix que “possiblement es tracta d’un desdoblament de Ramon de Penyafort, que intervingué tan directament a la fundació de l’orde mercedari, a la vida del qual s’haurien afegit notícies de l’actuació d’un antic mercedari de nom Ramon de Blanes.

Se’l considera patró de la ciutat de Cardona. Pel seu inusual naixement és patró de les llevadores i, així, també és protector de les embarassades i de les parteres.

A El Portell es troba una petita església en el lloc on es considera que es trobava l’edifici on va néixer sant Ramon. El temple més destacat, vinculat al sant, és el santuari mercedari de Sant Ramon, al municipi de Sant Ramon (Segarra). Per la seva magnificència i la seva sobredimensió respecte el seu entorn és conegut com l’Escorial de la Segarra. Enllestit durant el primer quart del segle XVIII, presenta una magnífica portalada d’estil barroc. L’església, d’una sola nau, conté un retaule barroc reformat després de la Guerra Civil permet l’accés al cambril on són venerades les relíquies de sant Ramon. Es guarda una magnífica col·lecció d’exvots, especialment retaulons pintats, lliurats  en agraïment per als favors rebuts del sant des del segle XVII.

A Cardona en el recinte del castell també trobem la capella de Sant Ramon Nonat.

 

 

Unes relíquies de sant Ramon com a patrimoni familiar

En una bona quantitat de deixes testamentàries de tipus privat, en segles passats, consten relíquies com a valor per transmetre als hereus. Aquest fet, ara, ens pot semblar un fet arcaic i en clar desús. Hi ha, però, casos propers que cal tenir en compte. He tingut el goig de parlar amb Jaume G.B. que va explicar un d’aquests traspassos de relíquies, de transmissió patrimonial que sense tenir una quantificació econòmica sí que la tenia un valor emotiu i, especialment, de fe.

Jaume G.B. explicava que, ja de petit, havia sentit en el context familiar, es comentava l’existència d’unes relíquies suposadament atribuïdes a sant Ramon Nonat. Aleshores les tenia la seva àvia materna Carme V. M.; d’aquesta van passar a la seva germana, Joaquima G.B. que, en morir fa poc, les va deixar dins un calaix on les va trobar en Jaume.

Les relíquies havien estat transmeses per la línia familiar materna que tenia origen a la ciutat d’Olot, des d’almenys el segle XVIII. Com haurien anat a parar a les seves mans aquestes restes sacres és un aspecte que Jaume G.B. no havia conegut mai. Possiblement, per deducció lògica, en algun moment la família hauria tingut contacte amb el convent mercedari de Sant Ramon, a la Segarra, o Cardona, els dos centres de devoció del sant. I de la Garrotxa, pels matrimonis dels seus avantpassats i pels trasllats familiars, havien anat a parar a Barcelona on ara es troben.

Jaume G.B. no ha vist mai, les relíquies en sí sinó que només té present el seu estoig de roba, una mena de coixinet de petites dimensions fet de roba sumptuosa i relligada amb un cordill noble, i la presència d’uns bocins durs, possiblement resquills d’os, que tot palpant s’hi troben a dins. Fa dècades, dels primers records de Jaume G.B., es trobaven embolcallades amb unes teles antigues i que, pel seu ús, havien perdut tota bellesa.

No hi ha document que certifiqui l’autenticitat de les relíquies. A principi de la dècada de 1930, Carme V. M. va sol·licitar la participació d’un canonge, amb la corresponent reputació, per donar fe de la pertinença d’aquestes a sant Ramon Nonat. La resposta afirmativa va ser suficient per esvair els dubtes.

En casos com aquest seria adequada l’existència d’un document, semblant a un diploma, que s’anomena, precisament, l’autèntica. No és inusual la falta d’aquesta acreditació; fins i tot, en aquelles relíquies que han rebut devoció als temples eclesiàstics, per la seva antiguitat, només són validades per la continuïtat en la veneració mostrada. El mateix bisbe de Vic, Josep Torras i Bages (les Cabanyes, Alt Penedès, 12 de setembre de 1846 - Vic, Osona, 7 de febrer de 1916) recomanava en les seves visites pastorals que les relíquies sense document rebessin la seva acceptació a partir de la demostració, de part dels feligresos de més edat, d’un culte antic.

En un cas d’aquesta tipologia, se situarien les relíquies esmentades per Jaume G.B. Com ell mateix constata, la seva família sempre les havia considerat protectores en casos d’infantament. Així, eren sol·licitades cada vegada que alguna de les dones del seu entorn anaven de part. Aquestes parteres les mantenien subjectades a les mans, dins el seu embolcall, mentre durava aquells moments de dificultats i que, qui sap si per l’efecte de la invocació celestial, sempre acabaven amb el naixement d’un nen o nena ben formosos i plens de salut. Aquest hàbit, però, es va perdre en temps de la generació anterior a Jaume G.B. No recorda que cap de les dones de vinculació més directe en fes ús, com a talismà, en els seus parts; tampoc, és clar, les seves filles van heretar el ritual. Jaume G.B., però, no dubta que, antigament, la fe i la devoció a les suposades relíquies de sant Ramon Nonat va ser forta, present i efectiva, en el seu entorn familiar.

Arribats al moment present, i sentint-se responsable d’aquest llegat, Jaume G.B. es planteja què cal fer amb aquest patrimoni material però, essencialment, sentimental. El seu hereu David G.R. està d’acord amb una acció futura que, sembla, la més idònia: retornar la relíquia allà on, suposadament, devia tenir l’origen, al mercedari de convent de Sant Ramon a la Segarra. Aquest, però, és un capítol que encara no està escrit...

 

(Agraeixo molt sincerament a Jaume G.B. i família l’amable conversa i la confidència sobre l’existència de les relíquies de sant Ramon Nonat,  juliol-agost de 2014)

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?