La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Santa Eulàlia, símbol i emblema de la ciutat de Barcelona

La tradició explica que Eulàlia era una jove, filla de Sarrià, que es va enfrontar al terrible Dacià, governador romà. Era l’època de la persecució decretada pels emperadors Dioclecià i Maximià  contra els cristians. La noia, que professava la fe en Crist, va resistir els tretze durs turments, tants com els seus anys d’edat, que li van aplicar fins expirar. La seva ànima va enlairar-se cap al cel en forma de colom blanc. El cos va restar,  durant tres dies, clavat en una creu en forma d’aspa i abandonat per donar exemple a la resta ciutadans. Passat aquest  temps, uns cristians pietosos li van donar deguda sepultura.

La figura d’Eulàlia, més enllà de la controvèrsia mantinguda durant anys entre hagiògrafs partidaris de la seva certesa històrica i els que la feien un doblament de la màrtir homònima extremenya, reprodueix una pauta recurrent en les vides d’algunes màrtirs de referència. Les biografies d’Agnès de Roma, o la mateixa Eulàlia de Mèrida, també coincideixen en una noia adolescent, símbols de virtuts com la puresa i la innocència que, ella sola, s’atreveix a rebel·lar-se contra el mal, personificat en el governador romà. Relats que esdevenien una lliçó moral de primera magnitud per a la resta de cristians. Si un dels membres aparentment més dèbils de la seva comunitat era capaç d’enfrontar-se contra l’adversari més poderós, què no podrien fer tots junts?

La primera constància de la veneració barcelonina a la seva màrtir es troba en l’himne que en el seu honor va escriure el bisbe Quirze a mitjan segle VII, que ja la considera protectora de la ciutat: “Veniu, oh Barcelonins, i salveu a vostres compatricis. Sigueu aquí nostra Patrona per a tornar-nos a la gràcia, com sou veïna del cel per a donar-vos la glòria”.

La devoció emprendria una força destacable arran de la troballa de les relíquies de la màrtir. Fins a l’any 877, el lloc on havien estat dipositat el cos sagrat era desconegut. No hi constància documental ni material que certifiqui on es trobava. Només la inspiració del bisbe Frodoí, que li va indicar que faria la troballa a la capella de Santa Maria de les Arenes, situada al lloc on hi ha Santa Maria de Mar, fou capaç de superar la persistent ignorància. I si, bé dit així, sembla tot fruit d’una narració fabulosa, les investigacions arqueològiques de fa quatre dècades situen una necròpolis  de l’antiguitat tardana al barri de la Ribera, a la zona de l’església de Santa Maria. Aquesta àrea cementirial situada fora muralles de la Bàrcino romana, possiblement fos associada a una basílica martirial i al desig dels cristians de l’època de ser enterrats ‘ad sanctos’, o sigui en lloc “proper a sants”, a la recerca de la seva intercessió. Més recentment, Jordina Sales del Grup de Recerques en Antiguitat Tardana de la UB, ha apuntat la hipòtesi argumentada que, prèviament, en aquell mateix lloc hauria estat edificat un amfiteatre. Com en el cas ben contrastat de la imperial Tàrraco i els seus màrtirs, el bisbe Fructuós i els diaques  Auguri i Eulogi, aquest edifici hauria pogut ser l’escenari dels fets relacionats amb la santa barcelonina. El nom de les “arenes”, denominació usual per aquest tipus d’instal·lacions públiques,  quedaria perpetuat en l’església edificada posteriorment en aquell punt. 

El 23 d’octubre del 877, Frodoí va traslladar les restes a la catedral dedicada a la Santa Creu i, des d’aquell moment, el nom de la santa seria associat al principal temple de la ciutat. El prelat coneixia prou bé la importància i els valor dels cossos sants per a la consolidació territorial i espiritual de les seus episcopals en la convulsa alta edat mitjana. Des d’aleshores, els prodigis i la fama de la santa barcelonina es van escampar pels comtats catalans: el monestir de Sant Miquel de Cuixà, al peu del Canigó, a la meitat del segle XI ja acollia relíquies de la màrtir barcelonina com ho feia, també, de la de Mèrida; igualment, la consagració de l’església del monestir de Ripoll, el 1066, també proclamava posseir restes de la “virginis et martiris Barchinonensis”.

La gran reforma de la catedral romànica permetria donar un major relleu a la presència física de santa Eulàlia. Un nou sarcòfag de bella factura gòtica, atribuït a l’artista pisà Lupo di Francesco, va acollir-la tot ocupant el lloc central de la cripta situada sota l’altar major. La majestuosa translació, el 10 de juliol de 1339, en època del bisbe Ferrer d’Abella, fou presidida pel rei Pere el Cerimoniós i van assistir-hi un gran nombre de nobles i eclesiàstics de l’època, catalans i forans.

Amb el transcurs dels segles, la devoció de santa Eulàlia es va fer un lloc destacat  en la història de Barcelona i s’afermà a l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Fins i tot, diversos espais urbans es van associar amb episodis de la vida la santa. Un exemple ben clar és el carreró de la Baixada de santa Eulàlia on si situa un dels turments dels quals fou víctima.

Durant tota l’edat mitjana i fins al finals del segle XVII, com va explicar mossèn Jaume Armengol a Els sants ciutadans de Barcelona, santa Eulàlia era considerada la única patrona i protectora celestial dels barcelonins. La seva invocació era proclamada per la població en temps de sequera i d’epidèmies i des de  Jaume I el Conqueridor, els comte-reis catalans s’hi encomanaven abans d’emprendre qualsevol missió arriscada dels seus exèrcits. Mossèn Armengol afirma que “era tan íntim el vincle de la santa amb la nostra ciutat que, en tota institució ciutadana, la imatge de la santa o la seva creu aspada hi figurava”.

La figura de santa Eulàlia adquirirà, en forma plàstica, la força simbòlica que ja tenia espiritualment. Precisament, un dels elements en els quals comptava la imatge de la santa era el seu penó.

Mossèn Mateu Bruguera, a l’obra Cronicón de Barcelona: historia de la invicta y memorable Bandera de Santa Eulàlia, editat el 1861, indica la primera referència al penó: el 1588, el conseller en cap Galceran de Navel en fa ús a Tortosa. El descriu dient que hi constava l’escut de la ciutat en un escut i, al seu costat, la creu d’aspa de santa Eulàlia. Josep Bracons, del Museu d’Història de Barcelona, explica que “en temps de pau acompanyava la representació del govern municipal durant la processó de Corpus, que tradicionalment era la gran desfilada de les forces vives de la ciutat. En temps de conflicte esdevenia l’ensenya de guerra de Barcelona. Després del crit de ‘Via Fora!’, encapçalava la desfilada de la host barcelonina contra els enemics de la ciutat. De fet, hi havia dues banderes de santa Eulàlia: la militar, la que entrava en combat, i la religiosa, la de la processó de Corpus”. L’esmentat museu preserva un dels exemples més antics del penó (MHCB 246) atribuït una data anterior a la de 1623, amb pintura a l’oli sobre seda i adherida a un suport de fusta.

I quan el conseller en Rafel Casanova va caure ferit durant el setge de Barcelona, l’11 de setembre de 1714, ho feia enarborant el penó de Santa Eulàlia.  La tradició recomanava mostrar l’estendard només quan la ciutat estigués en greu perill i aquella ocasió prou ho mereixia. ..

Aquesta escena, tant visualitzada en aquests darrers (i propers) mesos de commemoració dels fets que van desembocar en el final de la Guerra de Successió, té un gran significat que va més enllà dels mateixos fets que mostra. És un testimoni fidel de la importància simbòlica que la figura d’un sant patró tenia per a la població que li mostrava devoció. A ningú ha de sorprendre, per tant, que el logotip o marca de les celebracions tricentenàries continguin la creu d’aspa o de sant Andreu en forma de X, atribut indissociable de la santa patrona. Ben justificat era (i ha estat) aquest gest del modern disseny quan els barcelonins assetjats, ja l’any 1713, havien alçat “afectuosos clamors” impresos per l’estamper Francisco Guasch,en els quals, entre altres sants protectors de la ciutat, es dirigien a santa Eulàlia i li deien solemnement: “També a vos devem pregar, Eularia nostra Patrona, vullau sempre defensar, vostra Patria Barcelona”.

Enguany coincideixen el disseny de la marca que recorda els esdeveniments viscuts a la ciutat fa tres-cents anys, que conté la creu de santa Eulàlia, amb i la seva recuperació com a referència nominal de la festa major d’hivern. Un i altre cas, posen santa Eulàlia i el seu patronatge en plena actualitat; més enllà de temps i de les circumstàncies històriques segueix essent en un símbol etern de la ciutat de Barcelona.

La dissort ha situat, moltes vegades, la població barcelonina indefensa i solitària davant la confrontació. En aquestes ocasions no ha pogut deixar d’emmirallar-se amb aquella joveneta que, orgullosa, alçava el seu lament davant l’inflexible i cruel Dacià. Quantes vegades Barcelona no s’ha sentit una feble però altiva víctima? És excepcional, i alhora majestuós quan, patrona i ciutat, protectora i protegida, se situen cara a cara i el reflex els retorna la seva pròpia mirada.

 

Publicat a: “Santa Eulàlia, símbol i emblema de Barcelona”, Catalunya Cristiana, núm. 1.795, 9 de febrer de 2014, p. 16-17