Santa Madrona, antiga patrona de Barcelona
Al llarg de la seva història, la ciutat de Barcelona ha compartit una devoció preferent, considerant-les com a patrones, per tres figures de l’esfera celestial. L’actual, la Mare de Déu de la Mercè, des de 1637; santa Eulàlia, des de l’edat mitjana; i santa Madrona. Aquesta darrera ha anat perdent importància, dins el patronatge barceloní, fins a pràcticament desaparèixer. És curiós, però, constatar com durant segles la ciutat va compartir sense problemes el patronatge entre les dues santes, Eulàlia i Madrona. D’alguna manera, s’hi veuen dues formes diferents de devoció: mentre que Eulàlia es trobava a la catedral, al centre de Barcelona, Madrona era als afores.
La vida de santa Madrona es barreja entre la llegenda i algunes dades històriques de fràgil fonament. Només cal dir que no apareix en el martirologi romà. Tot i que la tradició la va fer filla de Barcelona, l’origen de la santa se situa a Tessalònica (Macedònia – Gràcia) on va ser martiritzada per la seva condició de cristiana al voltant de l’any 300.
La seva arribada a Barcelona forma part, també, del llegendari fabulós. Explica Joan Amades (1) que “la tradició conta que els cristians de Salònica anaven a adorar el cos de la santa i que els infidels, per tal de desbaratar-ne el culte, es van vendre el cos a uns mercaders francesos que es proposaren fer-hi negoci (...) Embarcaren el cos en una nau que anava cap a Marsella i van fer-se a la mar”. El mateix Amades apunta que una variant del relat diu que les restes de santa Madrona anaven adreçades, per un magnat oriental, al rei de França que es trobava malalt i que creia que es podria guarir amb la presència d’un cos sants. “Quan el vaixell passà per davant de Barcelona –diu l’insigne folklorista- va desencadenar-se un tràngol furiós que posà la nau en perill. El patró va atracar a la platja de Sant Bertran, just vers l’indret on s’esqueia l’ermita de Sant Fruitós, a la muntanya de Montjuic. Per tal d’evitar la pèrdua del cos sant, si la nau s’arribava a enfonsar, el van desembarcar i van dipositar-lo en l’esmentada ermita”. La narració diu que cada vegada que, un cop passat el temporal, volien retornar les restes santes al vaixell, es reprenia el mal temps i que, d’aquesta manera van interpretar que era el desig de la santa de restar a Barcelona. Això va passar, segons alguna referència gens segura, l’any 992.
Les relíquies i els seus diversos canvis d’emplaçament
Les relíquies de santa Madrona van ser objecte de diverses translacions dins la ciutat barcelonina. El seu cos, arribat a la ciutat sembla que va restar, durant força temps a l’ermita de Sant Fruitós situada a Montjuïc. Respecte aquesta capella, diu M. Lluïsa Ramons, que “sembla que al llarg del segle XVI l’advocació de sant Fruitós fou canviada per la se santa Madrona, tot i que a la muntanya de Montjuïc ja hi havia una capella ermitana dedicada a aquesta santa des de 1403. Tanmateix, alguns autors indiquen que el canvi d’advocació esmentat es produí al segle XV, centúria dins la qual desaparegué definitivament questa capella (2)”. És molt possible que el canvi d’advocació apuntat es degués, precisament, a la presència de les relíquies de la santa. I del sostre d’aquest modest edifici, recorda Amades, “en penjaven molts vaixells oferts per la gent de mar com a exvots en agraïment d’haver-la salvada [per invocació de la santa] de mals trànsit (3)”. D’aquest lloc primigeni, les restes de santa Madrona inicien un continuat canvi d’emplaçament (4). Per estat ruïnós de la capella, sembla ser que les relíquies van ser transportades l’església de Sant Pau del Camp. A mitjan segle XVI, el 1558, és inaugurada a Montjuïc mateix una església dedicada a la santa, que aviat seria centre conventual ocupat pels caputxins, on es situen les relíquies. Aquest edifici és destruït durant la guerra de Successió i les restes es guarden a la catedral on resten fins al 1723; aleshores es traslladen al convent dels caputxins dedicat precisament, a santa Madrona i situat a la zona de la plaça Reial. La desamortització de 1835 va afectar aquesta construcció, que va donar pas a la plaça esmentada, i va ser desmantellat. És així com, per breu temps, les relíquies van estar a la parròquia de Sant Miquel, actualment desapareguda,. Artur Llopis recorda que “las relíquies van patir nous trasllats fins que els bisbe doctor Josep Maria de Urquinaona va fer construir un temple parroquial dedicat a la Santa, a la zona de Poble Sec, conegut amb el nom de ‘França Xica’ i que l’Ajuntament va cedir al nou temple les relíquies que guardava de la santa”. Després, per reformes d’aquesta darrera construcció, se’n va fer una de nova en el mateix Poble Sec inaugurada en els dies del ‘Exposició de 1888. “Poc després –recorda Llopis- l’Ajuntament va pagar una bella urna que acollir-hi, de manera digna, les relíquies de santa Madrona”. El 1909, per la Setmana Tràgica, l’església va ser cremada amb el seu ‘sant’ contingut.
Aleshores, semblava que qualsevol record físic de la patrona barcelonina havia desaparegut. Un ciutadà, anomenat Evelí Bulbena, va aparèixer amb una petita relíquia que, des d’aquell moment, va passar a rebre l’atenció dels antics devots de la Santa.
Mostres barcelonines de devoció: les rogatives per pluja i la processó de les peregrines
La devoció barcelonina a santa Madrona, en segles passats, és fora de tot dubte. Els goigs que li són dedicats esmenten, en la seva entrada:
“Des del vostre baldaquí
vetlleu sobre Barcelona,
Volgueu Vós, Santa Madrona
que del Cel poguem gaudir”
Joan Amades (5) diu que Santa Madrona havia estat invocada contra l’eixut i que, en aquesta casos, s’organitzava una processó que sortia de la catedral de la ciutat i anava a buscar les relíquies a la capella de Montjuïc; a la seu es feia una missa de rogatives i, posteriorment, santa Madrona era conduïda, de nou, a la de nou, a la seva capella de la muntanya. En alguns casos la pluja ja s’havia fet present en el mateix transcurs del recorregut.
La intercessió de santa Madrona va ser implorada fins a temps relativament recents. El 25 de febrer de 1896 va tenir lloc una missa per demanar pluja. El diari La Vanguardia de l’endemà ho explicava així: “Ayer se celebró la función de rogativas para que llueva, por acuerdo é iniciativa del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, de Barcelona. A las diez de la manyana e clero de Santa Madrona trasladó las reliquias de esta Santa, á la iglesia de San Agustín, de donde salió después la procesión... (...) La procesión se dirigió á la Catedral, donde se celebró una misa á dos coros. Hasta que haya llovido lo suficiente para fecundar los campos permanecerán depositadas en la Catedral las reliquias de Santa Madrona (6)”
Aquestes processons també es realitzaven en ocasió d’altres motius interpretats com a dificultosos per a la ciutat. És així com en temps de guerra, com la dels Segadors o la de Successió, s’esposaven les relíquies a l’altar major de la catedral.
El 1563, la festa de Santa Madrona, 15 de març, va ser declarada ‘festa de precepte’ per a tots els barcelonins i era especialment celebrada per les dones. Amades (7) testifica que eren aquestes, especialment fadrines, les que sortien al carrer vestides de pelegrines amb una indumentària concreta: “duien ample barret negre, amb una petxina cosida damunt la part davantera de l’ala, sostinguda enlaire, i aplanada a la copa del barret. Vestien roba llarga i tirada i esclavina a les espatlles, tot negre. Damunt e l’esclavina portaven unes quantes petxines més. Es cenyien el cos amb un cordó ben llarg. Duien a la mà una gaiata alta, amb una carbassa lligada part d’amunt”. Amb aquesta vestimenta feien diversos viatges, peregrinacions, des de l’església dels caputxins a l’antiga ermita de Sant Fruitós de Montjuïc. Era un dia en què, per la gran quantitat de dones que voltaven per la ciutat amb aquesta imatge es coneixia com ‘el dia de les pelegrines’.
La pedra de santa Madrona situada a Seva (Osona)
La devoció a Santa Madrona es va estendre més enllà de la ciutat de Barcelona. És, per exemple, copatrona d’Alella. La localització més curiosa, però, és la de l’ermita que li és dedicada al municipi de Seva i, especialment, el menhir que hi ha al davant.
Del motiu de la presència d’una pedra clavada a terra a la falda del Montseny i relació amb la Santa l’ofereix, com no podia ser d’altra manera, el folklorista Amades: “Conta la tradició que quan aixecaven el campanar del poble de Seva, a la Plana de Vic i al peu de la serralada del Montseny pel costat de tramuntana, es trobaven que no el podien acabar perquè els faltava una pedra. Sabedora del cas, santa Madrona decidí portar-hi la pedra que hi mancava, i se’n carregà al cap una d’enorme, que pesava unes quantes ones. Però heus aquí que, en passar pe Aiguafreda de Dalt, va saber que el campanar ja estava llest, i decidí no traginar més aquella mola de pedra i la deixà caure al mateix punt en què es trobava, on encara es conserva i tothom la coneix com la ‘Pedra de Santa Madrona’. En record d’aquesta feta, davant mateix de la pedra va aixecar-se una ermiteta, dedicada a aquesta santa (8)”. Afegeix que, en temps passats, es feia un aplec en el qual es ballava a l’entorn del menhir.
Aquest monument megalític va ser estudiat per Antoni Rovira i Virgili (9) el qual comentava que ”afecta, vist de l’est i de l’oest, la forma d’una dona embolcallada que s’inclina cap endavant” i afegia que “la irregularitat de la pedra no permet l’amidar-lo amb tota exactitud· però en facilitava les següents dades: “3,05 metres d’alçada, 0,65 m. d’amplada en son terç superior i 0,90 a la base, amb un gruix de 0,34 metres”. Comenta, però, que “fa temps que el propietari del terreny excavà la terra del peu del menhir fins que aquest trontollà. Hi trobà una mena de cagaferro La part colgada de la pedra té tanta longitud com la part que puja del nivell del sòl, i s’eixampla a mesura que s’enfonsa”.
El monument, a més de la llegenda que intenta explicar-ne l’origen i motiu, sembla que va ser objecte de diverses accions de cristianització. En aquest sentit, Rovira i Virgili esmenta que “presenta al cantell de dalt un sec o encaix amb restes de plom foc, restes sens dubte de la creu que hi havia al cim” i afegeix que “a la cara de ponent té gravada una creu que al primer cop d’ull ja s nota que és feta modernament”.
Imatges:
Superior.- Escultura de santa Madrona existent a la seva parròquia del Poble Sec.
Central.- Gravat dels ‘Goigs a llaor de la Verge i Màrtir Santa Madrona, compatrona de la ciutat de Barcelona i titular de la seva parròquia.
Inferiors.- Imatges de la ‘pedra de Santa Madrona’ i ermita del terme municipal de Seva (Osona). Realitzades per l’autor el 1983.
Bibliografia:
1 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 1, p. 890 - 891
2 Ramos i Martínez, M. Lluïsa. “Sant Fruitós de Montjuïc”. Dins: Catalunya romànica: El Barcelonés, el Baix Llobregat, . El Maresme. Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1992, v. 20, p. 42
3 Amades, Joan. Costumari català: el... [op. cit.], p. 891
4 Vegeu l’article de Llopis, Arturo. “Santa Marona, protectora de la ciudad” Dins: La Vanguardia espanyola, 14 de març de 1965, p. 49
5 Amades, Joan. Costumari català: el... [op. cit.], p. 892
6 La Vanguardia, 26 de febrer de 1896
7 Amades, Joan. Costumari català: el... [op. cit.], p. 892 – 893
8 Amades, Joan. Costumari català: el... [op. cit.], p. 896 – 897
9 Antoni Rovira i Virgili fa una descripció del menhir relacionat amb santa Madrona a: Història de Catalunya. Bilbao: La Gran Enciclopedia Vasca, 1972-1984, v. 1, p. 391
