La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Els Sants Màrtirs i les rogatives

Les relíquies de sant Llucià i sant Marcià eren especialment invocades contra la sequera. Aquesta especialitat va ser un dels factors més decisius per consolidar la figura dels dos màrtirs per damunt la resta de possibles patrons.

El fet devia quedar establert a principis del segle XV segons Joaquim Salarich; aquest, esmenta que, per incrementar la devoció dels fidels, el dia de la seva festa -26 d’octubre-, el dia de Nadal i el Divendres Sant, l’urna de les relíquies fos oberta i que les relíquies fossin tretes en processó pro pluvia. De la mateixa manera, segons el mateix autor, el bisbe Jordi d’Ornós, quan va determinar que a tot el bisbat fos respectada la festa dels Sants Màrtirs va assenyalar que, per augmentar la seva protecció, les relíquies fossin portades en processó pro pluvia el dimarts després de l’Ascensió[1].

L’aprofitament dels suposats poders teúrgics era especialment comú en les relíqueis de sants, especialment quan es volia canviar la meteorologia adversa. Les rogatives en les quals van prendre part les relíquies dels Sants Màrtirs van ser sovintejades i destacades amb un destí ben concret: el santuari de Nostra Senyora  la Gleva a les Masies de Voltregà.

La tradició que s’anava forjant en els segles de la baixa edat medieval situava la vida eremítica dels dos màrtirs en terme de la masia de Quintanes de les Masies de Voltregà. Francesc Poquí explicava la raó per la qual els havia arribat aquesta facultat afavoridora de la pluja i era directament influenciada per la figura mariana venerada a la Gleva:

...bien pudo ser, que al tiempo destos invictos martyres, i en el mismo lugar donde ay el Santuario de Gleba, i allí cerca, huviese algun Oratorio de Maria al qual visitasen (...) Podemos dezir que de adorar nuestros invictos Martyres en dicho lugar, consiguieron el mayor triunfo, y se coronaron de bendiciones (...) De aquí discurría que de venerar à Maria con visos de Gleba, les vino à tan Santos Martyres la gloria, y el don de alcançar agua, ó lluvia en tiempos de sequedades[2]”.

La primera de les processons de les quasl es té constància, és esmentada per fra. Narcís Camós a la seva obra Jardín de María. Camós explica que l’any 1337, després de divuit mesos de sequera, es va iniciar una processó amb motiu de rogativa:

Viéndose pues tanta necesidad, determinaron los circumvecinos de Vich de consultar con los rectores, que fuesen  al obispo, que era entonces el ilustrísimo Sr. D. Galcerán Sacosta (el cual reconoció los huesos y ceniza de los santos mártires Luciano y Marciano, e hizo la capilla del Corpus en la Catedral, donde está enterrado). Llegados pues que fueron a él, le pidieron qué medio podían tomar porque Dios se sirviese de aplacar aquel castigo, y él les repondió que determinasen de hacer una muy devota procesión a la Virgen de la Gleva, por lo cual, convocándose los rectores de los lugares vecinos, con el Cabildo y ciudad, fueron sin tardar mucho a la Virgen personalmente el día de San Lucas, y con grande devoción y lágrimas se encomendaron a Ella muy de veras, y después bajar la santa imagen al río Ter, que pasa no muy lejos de su capilla[3]”.

El format de la processó de 1337, segons Antoni Pladevall, “va quedar com a cerimonial de totes les processon de pregàries futures que es feien portant a la Gleva les relíqueis dels Sants Màrtirs, després de posar-se d’acord els capítols eclesiàstics i municipal[4]”. Fou a partir de mitjan segle XVI i, especialment, durant el segle següent que van sovintejar les rogatives dels Sants Màrtirs a la Gleva[5]. Ben il·lustrativa d’aquestes és la descripció redactada en poemes i impresa en full solt titulada Relación verdadera y más copiosa de la portentosa procesión que la siempre insigne ciudad de Vique hizo llevando las reliquiasd de sus invictos mártires Luciano y Marciano, al templo suntuosísimo de María Sma. De la Gleba, á los 15 de abril sdel año 1680. Reimpresa a expensas de D. Juan Ordeig, prebítero[6].

La  convicció vigatana de la capacitat dels Sants Màrtirs per combatre la sequera va arribar a finals del segle XIX. El mes d’abril de 1868va tenir lloc una de les darreres rogatives a la Gleva “para alcanzar el tan deseado como urgente beneficio de la lluvia”. El ritual centenari va ser el prefixat. N’és testimoni fidel la crònica que, del fet, en va recollir la premsa de l’època[7]. El resultat dels precs van fer, com solia ser habitual, el seu efecte i a mitjan mes de maig es va fer un ofici en acció de gràcies:

“El domingo último según anunciamos, se celebró en la Sta. Iglesia Catedral un oficio solemne en acción de gracias por haber alcanzado del Cielo el beneficio de la lluvia. Asistieron el Ilmo. Sr. Obispo, los M. I. Ayuntamiento y cabildo Eclesiástico, y predicó en dicha función el conocido y sabio P. Goberna, de la Compañía de Jesús. Mañana, viernes, serán llevadas otra vez á sus respectivos templos las Santas Imágenes y Reliquias que se habían trasladado solemnemente á la Catedral para alcanzar la tan deseada lluvia, excepto el Santo Cristo del Hospital, el traslado de cuya venerabilísima imagen no tendrá lugar según creemos, hasta que esté concluida la santa misión[8]”.

De forma semblant, l’any 1877, es va fer una nova rogativa a la Gleva, amb las participació de les relíquies dels Sants Màrtirs i l’assistència d’entre 15.000 i 20.000 persones segons la premsa[9].

La freqüència amb què calia fer ús d’aquests, la incorporació d’altres símbols religiosos, i els diferents recursos segons les necessitats, va recomanar escriure una mena de protocol. Així s’estableix en una monografia de principi del a dècada de 1930:

Ordre de les pregàries:

De molt temps ençà se segueix, en fer pregàries per pluja, l’ordre següent:

1er.- Després de manada als sacerdots l’oració “ad pretendam pluviam”, es porten els Sants Màrtirs Llucià i Marcià Patrons de Vich a la Seu amb ceremonial litúrgic de pregàries, i allà queden dipositats fins i a tant que la necessitat desapareixi.

2on.- Si, de cas, la necessitat persisteix, es porten també a la Seu les relíquies de Sant Miquel dels Sants i s’exposen junt amb les de Sant Benet i Santa Escolàstica.

3er.- Si la necessitat urgeix, llavors, en dia convingut se surt en processó amb les santes relíquies al Prat de la Riera i es beneeix el terme amb la Vera-Creu.

4rt.- Són portades en processó a la Catedral, les imatges dels Dolors, Sant Crist de l’Hospital, Mare de Déu del Remei i del Bon-succés.

5nt.- Si encara persisteix la necessitat, els Sants Màrtirs són duts a la Gleva.

.- Finalment, es porta la Mare de Déu del Bon-succés a Torelló[10]”.

Com ja diu el text, l’esmentat procediment “de molt temps ençà se segueix”. Precisament, l’octubre de 1877, dins l0’esquema indicat la se n’havia celebrat una rogativa:

“Á las cuatro de la tarde del domingo verificase en el Prado de la Riera la ceremonia religiosa de que dimos cuenta para alcanzar del Cielo algún remedio en la prolongada sequía que nos aflige. Las venerandas cenizas de los Mártires vicenses Stos. Luciano y Marciano, la mano de S. Bernardo, Obispo de Vich, cuyo cuerpo entero se conserva en un precioso sarcófago de plata, el pié de Sta. Escolástica y el sagrado Lignum crucis, bajo palio, fueron trasladadas allí en procesión solemne, en la que se veían un buen número de trabajadores del campo, el clero y las autoridades. La ceremonia duró poco más de una hora, estando de vuelta en la catedral antes de las seis. Fue mucha la concurrencia que acudió á presenciar aquel acto[11]

L’assoliment dels propòsits marcats pels vigatans, gràcies a la intercessió dels seus patrons, comportava el reforçament de la fe popular. És un exemple ben clar, són aquestes exclamacions impreses a la premsa:

¡Gloria á los Santos mártires Luciano y Marciano. Al cerrar esta sección está lloviendo y al parecer continuará. En la mañana de hoy , como decimos más arriba, se han trasladado los restos de nuestros ínclitos Patronos en la Santa iglesia Catedral; y esta tarde ya gozamos del beneficio tiempo ha anhelado. ¿Ojalá esta lluvia sea suficientemente duradera y general, para que en todas partes puédanse tributar cumplidas gracias al Dios de las misericordias por medio de sus Santos patronos respectivos, á cuya intercesión se haya acudido en estos días de plegaria universal. ¡Loado sea el Señor! ¡Y al entrar en el mes de María, sean todo flores de gracia sobre la tierra![12]”.

Els Sants Màrtirs vigatans, però, també eren propicis contra d’altres calamitats naturals, com les plagues de llagosta. El pagès Joan Guàrdia de l’Santa Maria de Corcó feia aquest relat del desatres i de les accions preses per combatre’l:

Cosa miraculosa del que s’à socseït aquest any 1687 en aquest lloch de l’Asquirol, de l’aspant que la gent an tingut de una plaga de llagostas, com dos anys se dèian que éran a L’Orgell y com dit any són vingudas en la Plana de Vich y al Llosanès y del gran aspant que donaven que así dèian que no dexàvan  ni blats ni cosa que ellas passaren ; lo aspant que la jent tenían y las pragàrias que fèan a Vich de profasons y al Sr. Bisba digé misa al mix de un camp y astant dient missa las llagostas arribaren, que dèian  que quont neva molt no cau la neu tant aspesa, y los de Vich traguéran als Sants Martris a Sant Llorens y allí als féran una baraca defora y allí astàvan dos canonjas y dos capallans y un consaller y dos siutadans, y a Sant Sabastià astàvan als fraras caputxi[n]s comanint-las, que ellas tanían tota aquella serra y al Llosanès fins a Montañola y des de allí són arribades fins a St. Josep qu·és dia als 3 de juliol de dit any[13]”.

Les seves propietats anaven més enllà que l’auxili de les col·lectivitats. En casos de malalties de personatges de relleu, com el cas del bisbe Llucià Casadevall, es duien a la catedral en petició dels seus favors:

“Nuestro corresponsal de Vich nos escribe con fecha de anteayer 8 de los corrientes, que después de nos inspirar ya el menor recelo el estado de la salud del Ilmo. Prelado de aquella diócesis, de improviso se agravó hasta el punto  de desconfiar absolutamente de sus dias, habiendo declinado la enfermedad en una peligrosa inflamación. “CIerro esta carta, añade, á las ocho de la noche, y debió decir a Vdes. Que no nos queda la menor esperanza de salvarle la vida”.

Por noticias posteriores, de las ocho de la manyana de ayer, hemos sabido que en aquella hora estaba S.I. en un sudor copioso, y que nada podia decirse con seguridad. La cabeza la tiene muy despejada. Se han multiplicado las rogativas, y al efecto trasladándose á la santa iglesia Catedral, según costumbre en estos casos, las reliquias de los patronos de la ciudad San Luciano y San Marciano. Todo el pueblo de la ciudad de Vich, que estima lo indecible á su venerable prelado, no se ocupa de otro asunto[14] 

De la mateixa manera, en cas d’una propera defunció del bisbe, les relíquies eren portades al seu costat, com en el cas de Josep Torras i Bages l’any 1916. Així ho relata Fortià Solà:

“D’acord amb el ritual de la Seu, després de la residència de la tarda el Capítol porta en processó a la cambra del Prelat les relíquies dels Sants Màrtirs patrons de la ciutat. EL malalt, besada devotament la sagrada joia i agraint la deferència de l’eclesiàstica corporació, demana el sagrament de l’Extremunció...[15]”.



[1] Salarich, Joaquim. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p. 148

[2] Poquí, Francisco. Gleba de discvrsos, en excelencias de la gleba de oro Maria, baxo la invocacion de la gleba, coronada de mvchos favores, gracias, y milagros, para consuelo de sus devotos. Cuyo muy devoto, y frequentado santuario està erigido en el termino de la Villa de San Hipolyto de Voltregà de obispado de Vique. Barcelona: Joseph Llopis, 1692, p. 258 – 261 [exemplar dipositat a la BPEB]

[3] Camós, Narciso. Jardín de María… [op. cit.] p. 350

[4] Pladevall, Antoni. Santa Maria de la Gleva patrona de la plana de Vic. Barcelona : Montblanc-Martín, 1988, p. 61

[5] Vegeu la relació que consta a: Pladevall, Antoni. Santa Maria de… [op. cit.], p. 66 -69

[6] Relación verdadera y más copiosa de la portentosa procesión que la siempre insigne ciudad de Vique hizo llevando las reliquiasd de sus invictos mártires Luciano y Marciano, al templo suntuosísimo de María Sma. De la Gleba, á los 15 de abril sdel año 1680. Reimpresa a expensas de D. Juan Ordeig, prebítero. Vic:Iimp. de Soler Hermanos, 1864 (anvers i revers)

[7] Eco de la Montaña, 575, 17 d’abril de 1868, p. 1-2

[8] Eco de la Montaña, 585, 21 de maig de 1868, p. 2

[9] Diario de Vich, 23, 29 de maig de 1877, p. 186-187

[10] Capdevila, Josep. La Mare de Déu del Bon-succés i la seva confraria. Vic: Ed. Seràfica, 1931, p. 52-53

[11] Diario de Vich, 144, 23 d’octubre de 1877

[12] La comarca leal, núm. 233, 28 d’abril de 1893, p. 6

[13] Pladevall, A. Guerra i vida pagesa a la Catalunya del segle XVII, segons el ‘Diari’ de Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol i altres testimonis d’Osona. Barcelona, 1986, p. 105.

[14] El Áncora, 10 de març de 1852, 800, p. 1112

[15] Solà, Fortià. Biografia de Josep Torras i Bages. Barcelona : Abadia de Montserrat, 1993, vol. 2, p. 466

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?