La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Els Sants Màrtirs, símbols ciutadans

L’església de la Pietat, construïda com a ofrena votiva de la ciutat als sants Llucià i Marcià, va evidenciar aquesta estreta relació mitjançant les anomenades “monedes eclesiàstiques”, popularment conegudes com a pellofes. Aquesta tipologia, descriu Miquel Crusafont, era una “moneda incusa de llautó o d’aram (...) N’emetien les comunitats eclesiàstiques per a ésser distribuïdes durant la celebració dels actes religiosos i com a premi d’assistència, que complementava el salari fix o grossa. Periòdicament hom canviava les pellofes per monedes de curs[1]

El mateix Crusafont[2] afirma que a Vic ja se’n feien servir de llautó. N’havien utilitzat, amb emissió pròpia, la Pietat, la seu de Sant Pere, Santa Maria de la Rodona i, ocasionalment, l’eslésia del Carme. La producció, en diversos moment segons l’església, arribaria fins al segle XIX.

Respecte les pellofes de la Pietat, Crusafont en fa la següent descripció: “Colomines   i el Museu [Episcopal] de Vic coincideixen a atribuït a la Pietat un grup de pellofes que es caracteritza per portar diferents símbols: armes de Vic, claus encreuades, testa entre 2-B o 4-B, totes però amb una mitra a dalt, a diferència de les de la seu que porten la tiara de sant Pere. Ajuden a aquesta identificació el fet que una d’elles porti també unes palmes com les que trobem al segell d’aquesta comunitat. Algunes d’aquestes pellofes porten una B i algunes una P[3]”. L’autor però, aclareix que la P no és garantia que siguin de la Pietat.

D’aquestes pellofes de la Pietat, per a l’interès d’aquest estudi, cal destacar les que eren encunyades sobre una fina làmina de llautó daurat. La Guia numismàtica del MNAC[4] descriu la peça dient que “l’exemplar mostra les armes de la ciutat, sota la protecció de la qual estava l’església [de la Pietat], coronades amb una mitra episcopal i dues palmes. Aquests dos elements semblen al·ludir al martiri dels sants patrons, mentre que la lletra P que hi ha sota la mitra seria un abreujament de Pietat, advocació del temple”. N’hi havia de forma rodona i de forma de cairó “que possiblement estava inspirada en la forma també caironada de l’escut de la ciutat.

En una major dimensió urbana, la identificació entre Vic, especialment, el consell civil i els Sants Màrtirs va tenir alguna expressió plàstica inqüestionable. A l’escut oficial de la ciutat es van incorporar la representació simbòlica dels Sants Màrtirs, Llucià i Marcià. Actualment, aquest escut és quarterat en sautor: al primer i quart porta les amb les quatre pals de gules sobre fons d’or propis de Catalunya; al segon i tercer, hi té una creu grega abscissa de gules. Per timbre, té una corona comtal[5]. Prové de l’ensenya heràldica del batlle reial utilitzada des del segle XIII i que va prendre forma a partir de l’any 1315. Des de la unificació de les jurisdiccions vigatanes, a mitjan segle XV, l’escut va prendre la forma de cairó. A finals del segle XVIII, com esmenta Eduard Junyent[6], l’escut de la ciutat de Vic va passar a ser representat “entre una garlanda de llor que penja als costat de la corona i dues palmes creuades a la part inferior, en referència als Sants Màrtirs Llucià i Marcià, patrons de la Ciutat”. Aquest, va perdurar en els impresos fins ben entrat el segle XIX.

L’esfera pública tenia una traducció, més íntima, dins l’esfera privada. La devoció vigatana als seus patrons es mostrava quan eren invocats en moment de perill de gran desgràcia. Tres exvots preservats al Museu Episcopal de Vic, presenten com era reclamada la seva protecció en casos d’accidents domèstics.  Les escenes són pròpies de l’activitat quotidiana: de cacera datat de 17 de novembre de 1755 (MEV 60) [vegeu figura 18]; en un espectacle popular de correbous en el qual s’expressa que “a Vic, el dimarts de Pasqua de l’Esperit Sant de 1820” Segimon Solà, per intercessió de la Mare de Déu de Puig-l’agulla i dels Sants Màrtirs, Segimon Solà i Llucià Romeu donaven gràcies per salvar-se de la “ferocitat del bou” que havia deixat un d’ells com mort (MEV 997) [vegeu figura 19]; o un accident tot reparant la teulada d’un edifici, amb l’església de Sant Josep i el convent dels carmelites descalços del carrer Manlleu al fons (MEV 1418).

A mig camí de les demostracions oficials, obertes, i les individuals i realitzades com expressió personal i individual, hi havia una forma que implicava l’àmbit privat i l’àmbit públic: les capelletes de carrer. Les capelletes han esdevingut una forma arquitectònica d’evidenciar la devoció i religiositat popular. Són elements simbòlics, de tipus artístic, propis de la religió catòlica, en tant que acullen representacions de sants o advocacions marianes. Generalment es troben situades a la façana d’un edifici de propietat privada, sempre de cara a l’espai públic (el carrer) i en un pla més elevat que l’observador: Per tant, presideixen l’entorn on estan situades, ja sigui un carrer o una plaça, i més que un sentit decoratiu esdevenen una declaració pública de devoció religiosa. Estan en estreta relació amb el seu entorn, sobre el qual exerceixen, en l’imaginari col·lectiu, una forma de protecció[7].

A Vic, com ja ha apuntat algun autor[8] i com veuria qualsevol observador que es passegés pels carrers de la ciutat, hi ha diverses representacions dels Sants Màrtirs en forma de capelletes de carrer. La imatge és la mateixa que s’ha acabat, imposant en qualsevol estampa i altra format, que els identifica : dos joves gairebé nus, lligats pel canell a una columna, enmig de les flames; damunt la columna sol haver-hi un o diversos àngels que subjecten el llorer o palma de la victòria en el martiri. Ja siguin en format de fornícula, amb l’escultura dels dos sants dins un buit deixat a la paret, o en plafons de rajoles decorades són un indici irrefutable de l’acceptació de la població vigatana pels seus patrons. Es constata, per tant, a la geografia urbana de Vic, que predominava la devoció als dos màrtirs que no a cap altre dels sants dels quals s’ha considerat el patronatge.

La relació actual d’aquestes capelletes és la següent:

Lloc

 Imatge

Característiques

Façana barroca de l’església de la Pietat (fornícula)

Els dos sants són acompanyats per la Verge de la Pietat, titular de l’església

Carrer de Sant Sadurní (fornícula)

Representació escultòrica habitual situada en la façana d’un edifici particular just davant de les restes visibles de l’antiga església de Sant Sadurní

Plaça del Pes (fornícula)

Capelleta molt treballada d’estil barroc en un dels murs de la Casa de la Ciutat 

Plaça Major (plafó de rajoles)

Situada sota la porxada de la plaça, per la banda interna, a tocar de la Casa de la Ciutat. Predomina el color blavós.

Carrer Bisbe Casadevall (fornícula)

Capelleta eclèctica en façana d’habitatge particular

Plaça dels Màrtirs (plafó de rajoles)

Capelleta de rajoles emmarcada en les motllures simulant un templet. Hi predomina ekl color marró. Situada en la façana d’un  habitatge particular

Plaça dels Màrtirs (font monumental)

Construcció, situada al mig de la plaça, per subministrament d’aigua amb un pilar central. Construcció de Manel Gausa, el 1928. En aquest hi ha uns medallons de metall amb els relleus dels dos sants.

Carrer del bisbe Torras i Bages (plafó de rajoles)

Situada en un edifici particular. Hi predominen els colors blau i groc

Pati del Palau Episcopal al carrer de Santa Maria (plafó de rajoles)

Situat en una paret de l’interior del pati conté diversitat de colors, amb predomini de groc, blau, ocre i vermell

 

Se sap, però, que n’havien existit d’altres que han desaparegut amb el temps. El Eco de la Montaña, el 26 de maig de 1864, publicava el següent text:

“En el extremo de la calle Aluders, esquina á la rambla Moncada, había un mal cuadro en la pared, representando en amigable consorcio á varios santos, entre ellos á S. José y los SS. Mártires Luciano y Marciano, y hace algún tiempo fue restaurado, pero con tan mal tino, que no parece aquello más que un escarnio á la pintura. Nosotros suplicaríamos á quien correspondiera, se hicieran desaparecer, ó á lo menos pintar mejor, para no dar un ejemplo, y en paraje tan público, de tan mal gusto en bellas artes á nuestros paisanos y á los forasteros que visitan nuestra ciudad[9]”.


[1] Crusafont, Miquel. Història de la moneda catalana. Barcelona : Crítica, 1996, p. 190

[2] Crusafont, Miquel. La moneda catalana local (s. XIII-XVIII). Barcelona: Societat Catalana d’estudis Numismàtics; Diputació de Barcelona, 1990, p. 321

[3] Cruafont, Miquel. La moneda catalana...  [op. cit.]

[4] Museu Nacional d'Art de Catalunya. Guia numismàtica. Barcelona : MNAC , 2004, p. 178-179

[5] “Vic” dins Gran geografia comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993, vol. 8, p. 40. Data publicació al Document Oficial de la Generalitat de Catalunya: 23 de juny de 1995, núm. 2066

[6] Junyent, Eduard. “El escudo de la ciudad”, Ausa, 1963, vol. 4, núm. 44, p. 383-390

[7] Arimany, Joan. Devoció, festa i veïnat: capelletes de carrer i capelletes de Visita domiciliària a Manlleu. Vic; Manlleu: Eumo; Museu Industrial del Ter, 2009, p. 35

[8] Roviró, Xavier. “Coneixement, percepció i ús social i popular del temple” dins Ausa, XXIII, 2008, núms. 161-162, p. 475 (nota 1)

[9] Eco de la Montaña, 121, 26 de maig de 1864, p. 1

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?