La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

La invenció d’unes relíquies

El relat llegendari[1] que explica com van ser localitzades aquestes restes situa com a protagonista a un tal Ramon Ferrer “qui era domer en la seu de Vich”. La història, a grans trets, és com segueix: «Una nit, com solia fer sovint, va acudir a l’església de Sant Sadurní per pregar i allà va tenir una visió que li va encomanar buscar un tresor sota les lloses de davant l’altar on del dessota sorgia una llum resplendent. Com que es feia de dia, va retornar a la seu i allà va explicar el fet a un company seu anomenat, també, Ramon. La nit següent, havent retornat a Sant Sadurní, van excavar en el punt indicat i van trobar-hi unes parets antigues i una cova plena de llum.

Després de tres mesos, durant unes feines de col·locació d’una campana nova per Sant Sadurní, els present es van adonar que hi havia lloses remogudes i , van suposar, que ho devien ser a causa dels domers de la catedral que solien anar-hi de nits per cercar algun bé preuat “e fet açò vench en hoide del senyor de la ciutat de Vich, qui fort indignat contra els dit domers.... pero poch a poch passa la fellonia al dit senyor...”.

Passat un any, Ramon Ferrer va tornar a reviure les visions i aquestes el van animar a prosseguir la recerca iniciada anteriorment i “en lo XXè any del rey enrich lo digous apres les octaues de pasqua, quant lo senyor comte de barchinona e an Guillem bisbe de Vich fossen venguts de Roma en lo mes dabril...”, per la nit, va tornar a Sant Sadurní on, després de reprendre les excavacions va descobrir una porta d’una cova, tancada i segellada, amb una llàntia i una candela enceses al davant.

En la diada de la festa de Sant Dionís, els dos domers, van retornar a la capella on, després de cavar més a fons van descobrir una cova “hont era situat  un altar fort petit cubert de draps, e avia aqui candeles ancesas vers la part de mitj jorn, on avia III olles dins fetas aixi com  a gerras, qui avien lonch coll, e de part dessus eran ben tencades e sagellades, e estave la una prop de la altre hordonadament, e quescuna avia dues ançes e eran amples al mitj loch an forma de ampolla”. Així, els dos domers van descobrir les relíquies dels dos Sants Màrtirs “sent lucia e sen marcia, e trobaren hi per escrit les saguents paraules: Marcià martir de Jchrist en foch es estat cremat, e jau en aquest loch soterrat E sent lucia hi es axi mateix cremat, qui de prop ell es estat soterrat”.

Acaba la llegenda fent esment que Llucià i Marcià havien estat martiritzats en època de l’emperador Deci i del seu lloctinent Sabí».

Segons les referències que proporciona el mateix relat, la troballa va tenir lloc el 9 d’octubre de l’any 1051.

La Colección de santos mártires, confesores, y varones venerables del clero secular, en form de diccionario[2] de Fernando Ramírez de Luque, editada l’any 1807, -aspecte recollit, igualment a la Biografía eclesiàstica completa[3], compilada i editada el 1864-, estableix que el prevere Ramon Ferrer apareix en una altra llegenda osonenca relacionada amb la troballa de la Mare de Déu de Puiglagulla  a Vilalleons i els assigna una mateixa identitat. Eduard Junyent, en comentar la llegenda dels Sants Màrtirs vigatans, ja s’adona de la coincidència del nom del protagonista amb el de la llegenda de la troballa de la imatge mariana de Puig-l’agulla[4], i creu que aquest nom es devia afegir quan la devoció a les relíquies dels Santa Màrtirs ja havia adquirit certa importància; igualment, s’adona de certs anacronismes com la participació de dos frares menors en una època en què la seva orde encara no havia estat fundada per sant Francesc d’Assís el qual encara no hauria ni nascut[5].

Ramon Ordeig, per la seva banda, en comentar la mateixa llegenda, afirma que aquesta no és constatable fins al segle XIV i que, almenys en les parts essencials, no es va formar fins al principi d’aquest segle esmentat. Així mateix, en recollir el protagonisme dels domers de la catedral, esmenta que “fa pensar que la llegenda de la troballa fou escrita per algun clergue de la seu de Vic[6]”.

 

Les esglésies de Sant Sadurní i la Pietat

La suposada localització de les relíquies dels màrtirs Llucià i Marcià,  a mitjan segle XI, es va fer a l’església de Sant Sadurní. Aquesta edifici estava  situat a la part alta de la ciutat i darrere del castell anomenat Torre comtal; per tant, i com es va descobrir el 1882, just al costat del que havia estat el temple romà, centre de l’antiga Ausa.

Aquesta situació va promoure la creença que Sant Sadurní podia ser l’església successora de l’antiga catedral de Vic d’època visigòtica. La llegenda de la troballa de les relíquies dels Sants Màrtirs conjuntament amb d’altres elements toponímics van empènyer a alguns autors locals a concebre aquesta possibilitat. La placeta anomenada Paradís, situada a uns metres del temple, va permetre l’historiador vigatà Lluís Bertran Nadal (Vic, 1857 - Barcelona, 1913) suposar que seria la identificació nominal del lloc cementirial relacionat amb la catedral visigòtica[7]. Aquesta possibilitat no ha estat confirmada arqueològicament, malgrat la possibilitat de l’existència d’una àrea sepulcral altmedieval a la zona. Antoni Pladevall i Albert Benet conclouen que “únicament és versemblant que es tractés d’una capella fundada durant la primera ocupació del territori, entre el 798 i el 826[8].

La primera referència documental d’aquesta església és del 29 de juny de l’any 961, quan, en el seu altar, es jura un testament sagramental del levita Otger[9].

La construcció romànica, segons Eduard Junyent, cal atribuir-la “cap a la meitat del segle XI i estaria en relació amb la data del 1051 de la troballa de les relíquies [dels Sants Màrtirs] amb motiu de la nova església que aleshores s’edificaria en substitució de la primitiva[10]” [vegeu figura 6]. De fet, la Llegenda àuria en la qual es relacionen els fets de la troballa de les restes, esmenta la col·locació d’una campana nova[11] que podria tenir a veure amb la finalització de les obres d’edificació. Aquest edifici, mentre Vic va estar dividida en dues jurisdiccions, era l’espai de reunió del consell del sector civil de la ciutat. D’aquest fet es desprèn la identificació entre el sector civil i les relíquies que s’hi veneraven

El cicle de terratèmols del segon quart del segle XV va afectar l’estructura de la construcció i van ser necessàries diverses reformes que van derivar, a partir de 1454 en l’inici de la que havia de ser una nova església dedicada a la Mare de Déu en la seva advocació de la Pietat. Primerament, va ser una ampliació annexa a la capella de sant Sadurní i comunicades per una gran arcada. Constava de tres capelles per banda dedicades a la Verge de la Pietat, santa Bàrbara, santa Anna, el sant Sepulcre, la santa Creu i una dedicada als Sants Màrtirs Llucià i Marcià; en aquest darrera s’hi va situar l’altar de l’antiga església de sant Sadurní amb el reliquiari de les cendres venerades.

L’increment de la devoció als Sants Màrtirs va aconsellar una reforma global de l’edifici eclesiàstic. L’any 1630 es va iniciar la construcció que va prosseguir lentament pel fet que se sugrafava amb deixes i aportacions econòmiques de la població. L’altar major no es va consagrar fins al 1664 quan s’hi van traslladar les relíquies de sant Llucià i sant Marcià. No seria fins als primers anys de la dècada de 1680 que  es va enllestir la façana barroca on, en una fornícula es van col·locar les figures dels dos màrtirs amb la imatge mariana de la Pietat al mig[12] [vegeu figura 7]. L’interior va ser embellit amb retaules, com el de l’altar major, que va ser destruït per un incendi el 1734. Quaranta anys després, es feia un nou retaule on se situaven les imatges de sant Bernat Calvó, sant Tomàs d’Aquino, sant Just i santa Escolàstica. Aleshores, també, es va resoldre el templel amb una capella amb cúpular, que encara es conserva, on rebrien veneració les relíquies dels patrons LLucià i Marcià. Ramon Ordeig explica que a finals del segle XVIII encara no era enllestida:

“Al mig s’hi aixecà un templet, obra de carles Morató, que cobria unes imatges dels Sants Llucià i Marcià de tamany natural,  sota de les quals s’exposava l’urna de les relíquies. El vigatà Marià Colomer hi pintà uns quadres, conservats fins avui, amb representacions relatives als sants Màrtirs, en els plafons principals, i als dotze apòstols i als qautre evangelistes, en altres indrets[13][vegeu figura 8]

 

El 1782 s’hi va dedicar un altar al vigatà Miquel dels Sants, que recentment havia estat declarat beat.

 

La comunitat de beneficiats de la Pietat

L’herència simbòlica que assumia l’església de la pietat com a seu del consell de la Ciutat li proporcionava una certa independència respecte la Seu vigatana i la seva comunitat eclesiàstica.

Els beneficiats de la Pietat eren un grup de clergues dedicats a servir aquesta església. Segons Jordi Vilamala[14], el naixement d’aquesta comunitat a la trajectòria dels beneficiats de la catedral de Vic, a l’època de construcció de l’edific barroc a la Pietat i a un moment de prosperitat a la ciutat. L’autor explica la situació d’aquests eclesiàstics:

“De fet, l’església de la Pietat fa d’aixopluc a un originari grup de preveres que, com a beneficiats de la capella de la Pietat establerts ala seu de Vic, topen, d’una banda amb el Capítol de canonges, i de l’altra, amb la comunitat de beneficiats del capbreu de la catedral de Vic. Val a dir que des de ben antic a la capella de Sant Sadurní, i després a l’església de la Pietat, s’hi celebrava el culte als sants màrtirs, patrons de Vic. Aquest culte té com a administradors, almenys des del segle XIV, els canonges tresorers de la catedral de Vic”.

 

Aquests canonges tresorers designaven als beneficiats que, com segueix dient Vilamala:

“La mala cohabitació entre els que seran beneficiats de la Pietat i els de la catedral és la que farà que ubn grup de preveres se separi físicament de la comunitat original per anar-se a establir fora de la seu vigatana. Per fer-ho, demanen els permisos per instalar-se a l’església de la Pietat, que està sota el Patronat del Consell vigatà, de manera que, a més de la separació física de la resta de beneficiats, tenen l’ampara del consell vigatà”

 

Aquesta situació duraria fins a finals dle segle XIX, quan després de resultar afectada per la desamortització, la comunitat de la Pietat és absorvida pel capbreu de la Seu. Aquesta situació es dóna a partir del moment en què la Pietat esdevé parròquia, el 1878; el trasllat no es fa realment efectiu fins al 1913 en temps del bisbe Josep Torras i Bages[15].

S’ha d’entendre en aquest marc de certa independència, per tant, que la Pietat conservés elements que li eren propis, com és el cas de les pellofes amb l’escut de la ciutat i les dues palmes del martiri dels dos sants que hi eren venerats (vegeu el punt 4.1.2.4.3. Els Sants Màrtirs, símbols ciutadans)

 

L’origen vigatà llegendari

L’explicació fabulosa de la localització de les relíquies dels Sants Màrtirs de Vic se sustentava en la narració que atribuïa l’origen local a Llucià i Marcià. Aquesta llegenda relatava com dos nois joves de la ciutat romana d’Ausa, pagans i ensinistrats en la nigromància, s’haurien convertit al cristianisme en veure com una bonica noia de la mateixa ciutat, de qui s’havien enamorat, havia compromès la seva virginitat al Déu dels cristians. Un cop convertits a la nova fe i després d’un temps de reflexió i apartada penitència haurien estat identificats com a convertits i cremats a la mateixa ciutat d’Ausa en data del 26 d’octubre de l’any 255 essent emperador Deci i Sabí el seu lloctinent. (B15).

La presumpta afiliació vigatana de Llucià i Marcià es troba ja al el 1326 quan, en document del bisbe Berenguer de Saguàrdia, esmenta “nec non sanctorum martirum Luciani et Marciani, qui in civitate praedicta fuerunt palma martirii coronati(B16)”; és a dir, que havien assolit la palma del martiri a Vic. En temps posteriors, s’estableix aquesta idea especialment a partir del 1602 i de la difusió de l’obra d’Antoni Vicenç Domènec, Historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña, que en un capítol titulat “Luciano y Marciano, naturales de la ciudad de Vique, martyres, cuyos sagrados cuerpos tiene la iglesia de San Saturnino de la mesma ciudad” recull les llegendes de la vida i martiri, la de la troballa, a l’església de Sant Sadurní, de les relíquies dels dos màrtirs i alguns episodis històrics dels canvis de continent de les restes esmentades (B17). Poc després, Joan Garpar Roig i Jalpí al seu Libre dels feyts d’armes de Catalunya de 1673 – 1675 (que s’atribuiria a Bernat Boades i a una antiguitat superior en dos segles), escriu que en època de l’emperador Deci “foren feyts martyrs los benauenturats sanct Lucia e sanct Marcia frares nadiu de la ciutat de Vich, que lauors sapellaua Ausona (B18)”. El crèdit donat aquestes dues obres consolidaria la pàtria vigatana dels dos sants, especialment a la seva suposada ciutat d’origen que els va acabar declarant patrons.

El religiós agustí Enrique Flórez de Setién y Huidobro (1702 – 1773) és el primer autor en proposar que els sants vigatans són un doblament de dos altres màrtirs. Així, en dedicar un volum de la España Sagrada a la diòcesi de Vic esmenta els sants antics de la demarcació. Entre aquests estudia la figura de sant Llucià i de sant Marcià recollint els relats sobre la seva vida. No es limita, però, a transcriure la narració sinó que analitza la seva versemblança a partir de documentació que ell mateix va poder examinar. En referència a l’origen dels màrtirs, després d’establir que en la mateixa data de la festa conmemorativa del martiri que suposadament va passar a Vich i ha la coincidencia amb dos sants homònims, conclou que “no podemos autorizar sobre el dia 26 de octubre a más santos, llamados Luciano i Marciano, que los de Nicomedia, pues sólo éstos vienen perpetuados en los documentos antiguos[16]”. Així mateix, en fer-se ressò de la llegenda de la invenció de les seves relíquies a l’església de Sant Sadurní planteja  la possibilitat que aquestes hi fossin dutes en data i des de lloc desconegut i que “si vinieron trasladados a Vique, debe recurrirse a los mártires Luciano y Marciano de Nicomedia[17]” i atribueix a aquest trasllat a un moment anterior a la invasió sarraïna del segle VIII. Malgrat les seves afirmacions, obre la porta a les versions que recolzen que Vic hauria pogut estar la terra natalícia dels Sants Màrtirs.

En el mateix sentit, però amb major contundència en la negació de l’afiliació vigatana dels dos sants, hi ha la versió de Jaume Villanueva i Astengo (1763 – 1824) en el Viage literario a las Iglesias de España sorgida de la seva visita a Vic el 1806. Sense tractar els relats referents a Llucià i Marcià esmenta que les seves relíquies es troben a l’ésglésia “llamada antes S. Saturnino, y ahora de la Piedad” i, directament, entra a discutir l’autenticitat de l’origen vigatà, després d’esmentar alguna documentació, fins a afirmar que “de modo que antes del siglo XII, no solo no se supo acá que nacieron y murieron dichos santos en esta ciudad, sino que ni aun tenia fiesta particular dedicada á u nombre” i acaba dient que “no quiero detenerme más en este negocio, mayormente siéndoles tan difícil á los hijos de esta ciudad probar que dichos santos mártires sean sus paisanos[18]”.

La defensa del vigatanisme de sant Llucià i Marcià, davant els primers dubtes plantejats per Flórez, ja va ser argument de fra Antoni de Sant Jeroni, Antoni Alabau i Quingles (Vic, 1730 – Barcelona, 1802) el 1786. Aquest autor, que es declara seguidor Antooni Vicent Domènec, diu: “no puede negarse que algunos escritores, ò de muy embidiosos, ò de poco instruidos han querido disputarle à nuestra Ciudad la referida gloria pero es constante tambien que han sido sus esfuezos muy debiles para contrastar una Tradición que sobre la antiquisima procesion que ha gozado en el asenso y veneracion de todos los Ausetanos, se halla authorizada de otros muchos celebres Escritores, asi de dentro como de fuera de Cathaluña[19]”.

L’any 1828, el canonge Jaume Ripoll i Vilamajor (Preixana, 1775 – Santa Eugènia de Berga, 1843) va dedicar un dels seus opuscles a constatar l’origen local dels dos màrtirs amb un títol prou explícti: Los martirologios escritos para uso de la Santa Iglesia de Vich antes del siglo trece no ponen martirizados en Nicomedia ni en Africa ós los santos mártires Luciano y Marciano. Demuéstralo D.J.R.V.[20]. Ripoll contestava d’aquesta manera els dubtes plantejats per Jaume Villanueva.

A mitjan segle XIX, dos autors vigatans més també clamaven contra les veus contràries a l’orígen vigatà dels dos sants màrtirs. El 1849, Manuel Galadies (Ripoll, 1807- Vic, 1884), a Nuevo almacen de frutos literarios, fa un aferrisada defensa de l’origen vigatà dels màrtirs Llucià i Marcià. Comença la seva extensa argumentació després de transcriure una làpida romana descoberta entre Centelles i Aiguafreda el 1842 a la qual fa esment el canonge Ripoll[21] en la quals fa dedicatòria a l’emperador en el nom del qual apareix el de Deci. Aquest nom romà coincideix amb el de l’emperador sota el qual van ser martiritzats, suposadament a Vic, els sants Llucià i Marcià. Després de fer referencia a les suposades actes del martiri dels dos sants, l’autor no pot deixar de preguntar-se: “¿Y cual fue la patria, cual el lugar del martirio de los SS. Luciano y Marciano? Las actas no lo dicen, y si algún ejemplar se ha publicado en latín ó en castellano, que haga mención del lugar, es porque este ha sido añadido según la opinión del editor. No refiriendo pues las acta del paraje del martirio, han venido los historiadores, dando cada cual sus pruebas, á inferir que sucedió  en este ó aquel otro punto[22]”. A partir d’aquí, enumera i reprodueix les diferents interpretacions que, sobre el tema, havien donat diversos autors. D’entrada, argumenta, amb el fonament manllevat d’altres autors, que les actes vigatanes són autentiques. Galadies conclou que “de todos modos las Actas de nuestros Mártires son de las verdaderas, puras, fidedignas, autógrafas y corroboradas con autoridad; y ha sido un prodigio de Dios que no se perdiesen, como tantas otras, cuando la persecucion de Diocleciano y otros emperadores que tenían declarada guerra á los libros sagrados, haciéndolos entregar á las llamas, ó bien en aquella edad aciaga en que las mas bellas iglesias de la cristiandad con el diluvio de tiranos, bárbaros y herejes fueron casi totalmente abolidas y sepultadas[23]”.

Un cop reafirmada la pàtria vigatana dels dos sants, Galadies analitzava la tradició de la troballa de les seves relíquies. Fent esment dels text d’Enrique Flórez a España Sagrada, recull que l’any 1058 existia a la seu vigatana un prevere anomenat Ramon del qual se’n coneix el testament, del 18 de gener d’aquell any, en el qual reparteix els seus béns entre els canonges, bisbe i altres religiosos de l’esmentada seu[24] i un altre del mateix nom havia mort el mes de març del mateix any i del qual en van fer testament els seus marmessors el 20 de juny[25]. Aquest fet li permet afirmar que “aunque no nos atrevemos á afirmar que fuesen los mismos, con todo esa notable coincidencia nos alienta…” i acaba dient que  “acaba de tranquilizarnos aquella coincidencia[26]”.

La possible localització de les relíquies de sant Llucià i sant Marcià tindrien, però, una altra explicació. Fra Antoni de Sant Jeroni, el 1786, ja s’havia fet ressò de la relació que, d’altres autors, havien fet de les relíquies vigatanes amb les d’altres sants. Aquests relacionaven sant Llucià amb el bisbe company de sant Dionís les relíquies del qual hauria dut a Vic Belovaco o de sant Leucià que havia estat martiritzat amb santa Quitèria[27]. Curiosament, la catedral vigatana que va ser reformada a finals del segle XVIII, tenia un altar dedicat a santa Llúcia (potser sant Leucià) i santa Quitèria[28].

Segons Galadies, que recull la mateixa versió que Antoni de Sant Geroni i l’utilitza al seu favor, afirma que “esa tradicion, por lo tocante al tiempo precedente al hallazgo, se confirma con otro aserto, que sin embargo ha sido alegado en contra de la identidad de los SS.; y es el que expone Florez[29] así: «El autor del Cronicon de Luitprando dice, que desde Belovaco (de Francia) vinieron á Vique los huesos de S. Luciano, pontífice y mártir, compañero de S. Dionisio; pero otros, dice, creen que el trasladado fué el Leuciano, régulo de los Carpetanos, traido á Vique con el cuerpo de S. Marciano.(año de 902.)». I, per consol i de la seva argumentació afegeix: “Y luego el mismo Padre lo refuta diciendo: «Pero las actas de S. Luciano y Marciano conservadas en Vique no reconocen á S. Luciano como obispo, ni como Régulo de España, sino determinadamente cual le proponen las actas de Mombrit, que no convienen á ninguno de los referidos»[30].

Aquestes nous i possibles punts de partida de les relíquies dels suposats màrtirs vigatans li permet a Ramon Ordeig manifestar: “és curiós, d’altra banda, que la troballa es fixi en la diada de sant Dionís perquè en un cronicó atribuït a Liutpand, sostdiaca de Toledo, per bé que es tracta d’una falsificació del segle XVI, es diu que els ossos de sant Llucià, bisbe i mártir, company de sant Dionís Areopagita, foren traslladats de Beauvais a Vic l’any 902[31].

Cinc anys després de Galadies, Joaquim Salarich (Vic, 1816 - Caldes d'Estrac, 1884), encara es mostrava convençut, en fer referència a uns documents de l’Arxiu Capitular que afirmava haver vist i que eren “prueba hasta la evidencia ser Vic la cuna de nuestros Santos[32]” i en nota marginal clamava contra aquells que gosaven posar en dubte aquest fet: “Vich disfrutaba tranquila de la honra de haber visto nacer en su recinto á los valerosos mártires Luciano y Marciano, cuando á principios de este siglo, un célebre literato, y desgraciadamente para nosotros, concienzudo crítico, el P. Villanueva, despues de analizar nuestras razones esclama…”. Conclou dient: “Sentimos en el alma, que el P. Villanueva no se hubiese detenido mas en el exámen de nuestras pruebas, y de los martirologios escritos para uso de nuestra Iglesia; pues que entonces hubiera visto que no les ponen martirizados en Nicomedia, ni en Africa, como tan terminante lo asegura dicho Padre, ni todos ellos añaden al márgen lo que él afirma; pues solo uno del siglo XI, y en letra mucho mas reciente, tiene añadidas estas palabras: Quorum corpora jacent in villa Vid in capella Saturnini in caxia quae est retro altare”. L’enuig és tal que Salarich en certificar que els martirologis vigatans no diuen que els Sants Màrtirs fossin vigatans es pregunta: “Pero ¿quién nos trajo sus cenizas? ¿Porqué las trajo? ¿En qué tiempo se hizo su translación?[33]”.

És especialment interessant com, tot i l’essència fantàstica de la vida vigatana de Llucià i Marcià, el relat va cristal·litzar en l’imaginari col·lectiu que, fins i tot, va identificar les localitzacions dels principals fets que s’hi esmenten. Així, la casa on suposadament devia viure la jove cristiana que hauria ajudat a convertir als dos sants –espai ocupat ara per la Casa de la Ciutat-, el lloc del martiri –on ara hi ha la vigatana plaça dels màrtirs- són testimonis reals d’una història imaginada[34] (B29). La cova on se suposa que van reflexionar durant un temps es va convertir en una capella troglodítica. Aquesta, situada en finca del mas Quintanes del terme de Sant Hipòlit de Voltregà, és un altre testimoni de la credulitat vers la llegenda. En aquest punt, en forma de balma arrecerada al cingle de Sants Llúcia, s’interpreta que és el desert on es van retirar els dos màrtirs i que esmenta la Llegenda àuria. De fet, just al costat del mas Quintanes es troba una capella construïda el 1776[35]; representa la única capella dedicada als sants que existeix actualment[36].

Actualment ningú discuteix que l’atribució de la ciutat de Vic com a lloc de naixement dels dos sants és una adopció de la figura dels màrtirs del mateix nom martiritzats a Nicomèdia en època de l’emperador Deci i per ordre del prefecte Sabí segons encara consta al Martirologi romà en la festa del 26 d’octubre[37]. Així ho creu Ramon Ordeig quan, després de constatar el fet i de donar referències de la controvèrsia, afirma que “la presència a Vic d’unes relíquies dels dos sants féu deduir que també hi havia estat martiritzats[38]”. Ordeig, però, no respon a les preguntes que a mitjan segle XIX es formulava Joaquim Salarich en referència a qui, perquè i quan hauries estat portades les relíquies fins a la ciutat osonenca. Tot i que no hi ha dades concretes que en puguin donar resposta, sí que es poden fer algunes lectures que permeten dirigir més o menys encertadament les elucubracions.

 

L’origen probable: pelegrinatges vigatans a Terra Santa

Com ja va apuntar Flórez en el seu moment, el veritable punt de sortida de les esmentades relíquies caldria cercar-lo a l’antiga ciutat de Nicomèdia, a la regió romana de la Bitínia al nord-est de l’Àsia Menor; és una zona de forta cristianització en els primers segles de l’expansió d’aquesta religió i on es va celebrar els dos concilis de Nicea, els anys 325 i 787, respectivament. La situació de Nicomèdia, a un centenar de quilòmetres de l’antiga Constantinoble, devia afavorir el contacte amb la resta de l’espai cristianitzat; és molt possible que les relíquies dels dos màrtirs fossin traslladades fins a Vic en un moment desconegut, possiblement en època de les croades. La llegenda que pretén ubicar la vida de Llucià i Marcià a Osona seria, per tant, una còpia de les actes dels màrtirs de Nicomèdia[39] (B28) i la narració de la suposada troballa de les seves restes, com ja va dir Ordeig, un intent d’explicar-ne l’existència a la ciutat osonenca. Aquest autor afirma que “el nucli de la llegenda, doncs, sembla que estava format a la primeria del segle XIV. Els detalls, en canvi, no apareixen ben desenvolupats fins al segle XV en la Llegenda àuria de la catedral vigatana[40]”.

La veritable translació de restes de sant Llucià i sant Marcià cal cercar-la, amb tota probabilitat, en algun dels diferents pelegrinatges a Terra Santa que van fer destacats vigatans en els primers segles de l’edat mitjana.

Antoni Noguera afirma que, al contrari d’altres llocs i santuaris que eren reclam de pelegrins, Jerusalem no va ser objecte de desplaçaments multitudinaris de catalans a l’època medieval. Els paratges on va créixer, viure i morir Jesucrist, però, eren punt d’atracció molt potent simbolitzats en el Sant Sepulcre. Segons aquest autor, era un viatge que durava uns tres anys i estava ple de perills. És així com, dels trenta pelegrins que registra, cinc van morir durant el romiatge[41]. De fet, aleshores era habitual fer testament abans d’iniciar-lo[42]. Noguera constata que l’any 955 s‘enregistra el primer pelegrinatge català a Jerusalem: és el primer abat de sant Pere de Camprodon, el qual degué morir en el seu desplaçament[43].

D’entre els pelegrins catalans, dels quals n’ha quedat testimoni, hi ha insignes catalans del segle XI i XII. El comte Ermengol II d’Urgell, conegut com el pelegrí, morí a Jerusalem el 1038[44], el comte Berenguer Ramon II de Barcelona, el Fraticida, del qual es creu que va acabar els seus dies a Terra Santa o el comte Guillem II de Cerdanya, anomenat Guillem Jordà per haver estat batejat al riu d’aquest nom, morí a Trípoli el 1109[45].  Alguns d’aquests viatgers, com el darrer,  van tenir lloc en el marc de l’anomenada primera Croada, entre 1096 i 1100, en la qual es va comptar amb certa participació dels comtats catalans[46]. I que va aconseguir la conquesta de Jerusalem.

A més de personatges de la noblesa, és coneguda la participació de diversos bisbes en diferents pelegrinatges com la dels prelats Arnulf de Vic, l’any 1002, i la de Bernat Umbertí de Girona, el 1110.

Arnulf, que va ocupar l’episcopat vigatà des del 922 fins al 1110, com explica Ramon Ordeig, “en el 1005 obtingué llicència de l’arquebisbe metropolità,que llavors era el de Narbona, per a poder pelegrinar a Jerusalem i visitar el Sant Sepulcre”. D’aquest fet, diu Ordeig, “s’ha conservat l’anomenada epistola formata, expedida i firmada per l’arquebisbe, que era l’equivalent al nostre passaport[47]”. El bisbe retornà i va morir en terres catalanes.

A més de l’esmentat bisbe Arnulf, d’altres ciutadans de Vic van fer el pelegrinatge en aquella època, i amb el mateix destí. El 14 d’octubre de 1066, el canonge Bonuç dictava testament abans del seu pelegrinatge al Sant Sepulcre on diu quia propter timorem vicine mortis volo ire ultra mare ad Sepulcrum Domini causa orationis[48], és a dir “perquè a causa de la por a la proximitat de la mort jo vull anar més enllà del mar a fer oració al Sepulcre de Nostre Senyor”. Berenguer Ató va morir en el transcurs del viatge ja que, l’1 d’agost de 1091, els seus marmessors feien públic el testament que havia fet abans de la seva partença[49]. I Pere Ramon que, el 10 d’agost de 1096, declarava davant els seus marmessors la seva voluntat per tal que es complís en cas de no retornar. Ho feia abans de la sortida i amb el desig de cupiens adire limina sepulcri Domini, “d’entrar en els portals de la tomba del Senyor”. Curiosament, disposava que la seva esposa Ermengarda, l’esperés durant 7 anys[50].

Entrat el segle XII hi ha documentats els pelegrinatges dels canonges de la seu vigatana Tedmar Miró de Castellterçol i Ramon Folch, l’any 1111, de Ramon Berenguer de Cursó , el 1127, de l’ardiaca Bernat, de 1137 i de Berenguer Tadmar, fill del primer esmentat, el 1142[51].

De l’itinerari d’aquests pelegrins no hi ha constància. De tota manera, no devia diferir gaire del que, uns segles abans, havia fet l’escriptora Egèria. Originària, probablement, de Gallaecia, va visitar Terra Santa entre els anys 381 i 384. La seva ruta, hauria passat per la vall de l’Ebre i, des de Catalunya, hauria resseguit la costa mediterrània de la Gàl·lia i la península itàlica, des d’algun port proper a Roma, dirigir-se, per mar a Constantinoble. Des d’aquesta ciutat, segons ella mateixa va escriure[52] va fer el camí cap al Sinaí, al mont Nebó, a Càrnees i a Mesopotàmia per retornar a Constantinoble. El viatge, tant d’anada com de tornada, la va dur a través de la Bitínia on es trobava la ciutat de Nicomèdia, a tres dies de la capital oriental de l’Imperi romà.

Els objectius per emprendre una aventura tan dura, i potser mortal, eren diversos a ulls dels pelegrins medievals. Segons Antoni Bach, en un pelegrinatge dóna diverses motivacions entre les quals calia comptar “l’adquisició de relíquies o estelles de la creu del Senyor, de la terra del Calvari; dels claus de la crucifixió, que generalment eren còpies fetes pels ferrers de Jerusalem; espines de la corona, o bé del suposat arbust que les produïa; aigua del Jordà, o del pou de la Samaritana[53]”.

No ha de sorprendre, per tant, la presència de relíquies provinents dels anomenats Llocs Sants o de ciutats dins l’itinerari de pas. De fet, el sermó de les relíquies que va pronunciar el bisbe i abat Oliba, l’any 1032, per la dedicació de Santa Maria de Ripoll, fa esment de diverses d’aquestes restes sacres relacionades amb la vida i passió de Jesucrist, la Verge Maria i dels llocs on van conviure[54].

L’interès dels canonges vigatans per Terra Santa i pel Sant Sepulcre tenia, també, una altra significació: l’estreta relació que, des de la segona dècada del segle XII, es va establir entre la seu de Vic i la comunitat del Sant Sepulcre de Jerusalem. Gudiol afirma que “són també demostració de les relacions que hi hagué entre Catalunya i Palestina els freqüents llegats que es troben en els antics testaments a favor de la Basílica del Sant Sepulcre jerosolimità” i que “igualment en són indici les relacions que hi hagueren entre nostres passats i les corporacions religioses i militars de terra Santa, sobretot amb els canonges agustinians del Sant Sepulcre i els cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem i Templers[55]”. És en aquets marc que el bisbe de Vic, Ramon Gaufred, va demanar la complicitat de la comunitat vigatana amb la comunitat canonical de la seu en una carta dirigida al patriarca de Jerusalem. Josep M. Masnou explica que el bisbe “va obtenir del patriarca Arnulf i del prior Pere  l’agermanament d’ambdues comunitats i l’encàrrec que el bisbe Ramon vetllés pels interessos i les donacions del Sant Sepulcre a Catalunya[56]”.

Josep Gudiol afirma que “per als que no podien anar tant lluny [Terra Santa] va fundar-se [a Vic] l’altar del Sant Sepulcre” i esmenta dues deixes testamentàries de 1104 i 1132 a aquest altar[57]. El dia 31 dfe gener, segons els martirologis, es feia un record dels difunts, en aquets altar, de les dues canongies, la de Vic i la de Jerusalem[58].



[1] El relat és reproduït a diverses obres, entre les quals: Nota 1 a peu de pàgina a: Salarich, Joaquim. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p.129 – 131. També és reproduïda a: Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs”. Dins: Ausa, vol. 2 Núm. 15. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1956, p. 208-212. S’ha utilitzat la transcripció Nolasc Rebull a: Voràgine, Jaume de. Llegenda àuria (a cura de Nolasc Rebull) Olot, 1976, p. 786-795

[2] Ramírez, Fernando. Colección de santos mártires, confesores, y varones venerables del clero secular, en form de diccionario, que para honor del mismo clero, estímulo de sus individuos á la virtud y edificación del pueblo. Madrid: Imprenta de Villalpando, 1807, p. 287-289

[3] Sebastián, Basilio (dir.). Biografía eclesiàstica completa. Madrid: Imprenta de D. Alejandro Gomez Fuentenebro, 1864, p. 591

[4] Vegeu: Camós, Narcís. Jardín de María plantado en el Principado de Catalunya. Barcelona: Orbis, 1949, p. 352 – 358

[5] Junyent, Eduard. “La llegenda de la trovalla de les relíquies dels Sants Màrtirs” dins: Ausa, vol. 2 Núm. 15. Vic : Patronat d’Estudis Osonencs, 1956, p. 212

[6] Ordeig i Mata, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic: EH, 1987, p. 42

[7] Ordeig, Ramon. Els orígens històrics de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1981, p. 46

[8] Pladevall, A.; Benet; A. “Sant Sadurní” dins Catalunya románica. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1986, p. 796

[9] Junyent, Eduard. Diplomatari de la catedral de Vic: segles IX i X. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1980-1996, vol. 3, p. 283-285 (doc. 338)

[10] Junyent, Eduard. “L’església de St. Sadurní”. Ausa, 1974 Vol. 7,  Núm. 79, p. 316

[11] ABEV, Llegenda àuria  f. 501

[12] Junyent, Eduard. La ciutat de… [op. cit], p. 239-243

[13] Ordeig, Ramon. L’església de la pietat de Vic: commemoració del centenari de la parroquia. Vic: 1978, p. 17

[14] Vilamala, Jordi. “Consueta y nota…” [op. cit.], p. 275

[15] Ordeig, Ramon. L’església de la… [op. cit.], p. 21-22

[16] Florez, Enrique. España sagrada [op. cit.], p. 216

[17] Florez, Enrique. España sagrada [op. cit.], p. 226

[18] Villanueva, Jaime. Viage literario a…  [op. cit.], p. 115

[19] Geronimo, Antonio de S. Miscelanea de varias observaciones sobre las más notables antigüedades de la Ciudad de Vich, Madre de los Inclitos Martires San Luciano y San Marciano. Vic: Juan Dorda, 1786.

[20] Ripoll, Jaume. Los martirologios escritos para uso de la Santa Iglesia de Vich antes del siglo trece no ponen martirizados en Nicomedia ni en Africa ós los santos mártires Luciano y Marciano. C¡Demuéstralo D.J.R.V. Vic: Ignacio Valls, 1828, 4 p.

[21] Ripoll, Jaume. Inscripción romanoimperial, recién descubierta en el Congost, y copiada por dos curiosos investigadores de antiguallas. Ofrece un ensayo de su interpretación sujetándole á la censura de los mismos copiantes y demás inteligentes Diego Lorpli. Vic: José Trullás, 1843, 1 f.

[22] Galadies, Manuel. Nuevo almacen de frutos literarios : recuerdo histórico de la carretera de Barcelona á Vich, ó sea privilegio del Rey de Aragon D. Jaime I sobre esta línea de comunicación. Vich : Valls, 1849, p. 66

[23] Galadies, Manuel. Nuevo almacén de… [op. cit.]

[24] Ordeig, Ramon. Diplomatari de la catedral de Vic: segle XI, Vic: Patronat d’estudis Osonencs; ABEV, vol. 3, doc. 1163, p.471

[25] Ordeig, Ramon. Diplomatari de la… [op. cit.], doc. 1169, p. 478

[26] Galadies, Manuel. Nuevo almacén de… [op. cit.], p. 93

[27]Geronimo, Antonio de S. Miscelanea de varias observaciones sobre las mas notables antigüedades de la Ciudad de Vich, madre de los dos Inclitos Martires San Luciano, y San Marciano. Vich: Juan Dorca, 1786, p. 45

[28] ABEV 2045

[29] Galadies fa referencia a Florec, Enrique. España sagrada.  [op. cit.], p. 226

[30] Galadies, Manuel. Nuevo almacén de… [op. cit.], p. 93

[31] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. Vic : EH, 1987 , p. 42

[32] Salarich, Joaquim. Vich: su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Vich: Imp. de Soler Hermanos, 1854, p.129, nota 1

[33] Salarich, Joaquin. Vich, su historia…. [op. cit.] p. 176-178, nota 1

[34] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes. [op. cit. ] p. 27

[35] Pladevall, Antoni. “El mas Quintanes i la llegenda dels Sants Màrtirs”. Revista Vic, 1977

[36] Relacionades amb aquest lloc hi ha altres llegendes. Vegeu: Roviró, Xavier. 100 llegendes de la Plana de Vic. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2000, p. 103, llegenda núm. 94.

[37] Martirologio romano. Basauri: Coeditores Litúrgicos, 2007, p. 633

[38] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.] p. 29

[39] Ruiz, Daniel. “Martirio de los Santos Luciano y Marciano, bajo Decio”. Dins: Actas de los mártires. Madrid : Biblioteca de Autores Cristianos, 2003, p. 655 – 661

[40] Ordeig, Ramon. Llegendes vigatanes [op. cit.], p. 42

[41] Noguera, Antoni. El pelegrinatge medieval al nord-est català. Olot: Fundació Pere Simon, 1994, p. 32

[42] Bolòs, Jordi. Catalunya medieval: una aproximació al territori i a la societat a l'edat mitjana. Barcelona : Pòrtic, 2000, p. 136

[43] Noguera, Antoni. El pelegrinatge medieval…[op. cit.]

[44] Puigferrat, Carles. “Els comtes d’Urgell anteriors al 1300” dins Catalunya románica. Barcelona: Fundaci&oa

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?