La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Comunir: rituals i pràctiques desaparegudes contra les tempestes*

Quan les tempestes insistien en la seva virulència, especialment a partir dels segles XVII i XVIII, es combatien amb rituals religiosos. Dins les pràctiques litúrgiques habituals hi havia gestos molt apropats a la credulitat i superstició. Aquests dies en què la climatologia afecta de forma contundent en el nostre entorn territorial, bo és de recordar com actuaven els nostres avantpassats. Aquest és, per tant, el record d’unes formes ja en desús però de les quals en resten, encara, molts elements arquitectònics que els eren propis.

_             _             _

En diversos temples eclesiàstics del nostre entorn es troben construccions, annexes o independents, que reben el nom de comunidors. Aquests elements arquitectònics, ara en desús, tenien una funció ben especial en segles passats: acollien el sacerdot que, mitjançant les oracions adequades per a comunir o conjurar el mal temps, intentava combatre els efectes de tempestes i altres pertorbacions de l’atmosfera. Com diu el Dr. Josep M. Marquès, “per a una comunitat rural, poques amenaces havien de preocupar tant com la de perdre en pocs moments la collita a causa de la tempesta i veure’s condemnats a la fam durant un any”[1].

En els pedrons es feia, de forma periòdica i habitual, una acció preventiva davant el mal temps. Anualment, es procedia a les benediccions de terme que solia fer-se, especialment, el dia de la Santa Creu (3 de maig) i fins al dia de l’Exaltació de la Santa Creu (14 de setembre). Segons Marquès, la benedicció del terme “tenia com a finalitat principal conjurar el perill de les temibles pedregades, la imminència de les quals augmentava dins el període de maig a setembre”[2]. Aquest ritual se solia fer al pedró situat en un lloc preeminent de l’entorn i s’hi anava en processó col·lectiva. El pedró és un pilar de pedra al damunt del qual s’hi troba una creu de ferro forjat inserida en una llosa plana que, a mena de taula, restava damunt la pilastra.  Mossèn Santiago Casanova afirma que els pedrons tenien una utilitat pràctica: “sostenir la Veracreu , el ritual, el salpasser i la caldereta de l’aigua beneïda en l’acte de benedicció”[3]. Igualment, quan aquest pedró era situat en lloc proper a l’església, servia pel rés de la Pàssia, fragments dels evangelis relacionats amb la Passió de Crist i que eren llegits, cadascun, en una direcció dels punts cardinals amb la finalitat que Déu protegís les collites. Se solia fer entre les dues dates dedicades a la Santa Creu i es feia al final de la missa major, amb assistència de fidels.

Quan es temia la imminència d’un temporal, amb possibles efectes nocius, es desenvolupava una acció més contundent, i amb intencionalitat pal·liativa. D’aquests rituals se’n deia comunir o conjurar.

Comunir, ens explica el jesuïta Josep Braun[4], és la “devoció pública que va unida amb una benedicció per tal d’allunyar el mal temps i les males conseqüències que d’ell es segueixen per als fruits de la terra” i detalla que “segons el Ritual romà únicament s’ha de practicar quan amenaça un mal temps”. El mateix autor, constata com, comunir, “segons el Ritual romà consta de les lletanies de tots els sants, repetint la invocació A fulgure et tempestate, del salm Lauda Jerusalem Dominum, d’una llarga sèrie de versets, de cinc oracions que ja compareixen en part al Gelasianum, la quarta de les quals va acompanyada d’una benedicció del temps; i acaba el ritu amb una aspersió amb aigua beneita”. Igualment, afirmava que “els segles XIVè i XVè van ésser fecunds en la creació de tal fórmules que no sempre van estar lliures de supersticions” i, finalment, des de la perspectiva del primer quart del segle XX, acabava dient que “les benediccions del temps que tenim en el ritual actual són abreviacions de formularis de la darreria de l’edat mitjana”.

En efecte, la preocupació per dominar les forces de la naturalesa, potencialment nocives per a l’agricultura, al nostre bisbat ja provenia de l’edat mitjana. El sacramentari de Vic, datat de 1038, i que mossèn Josep Gudiol va descriure com “el més antic sacramentari que potser hi ha a Catalunya”[5], ja contemplava una “missa contra fulgura et tempestate”[6]. A la mateixa època, el Sacramentari de Ripoll, atribuït a l’escriptori del mateix cenobi i del qual Alejandro Olivar va considerar que “pot haver estat escrit cap a l’any 1050, sinó abans”[7], entre les misses votives n’esmenta una “pro tempestate”.

De forma semblant, en un manuscrit de finals del mateix segle preservat a l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic, s’hi recull el text “Contra fulgur et tronitua et tempestatem et grandinem” (Contra llamps i trons i tempestes i pedra). Malgrat que es tracta d’un manuscrit mutilat explica un ritual en el qual el sacerdot, després de posar-se l’estola, havia d’agafar una creu i, a terra, dibuixar una creu dins un cercle on, a cada secció, havia d’escriure quatre noms: Ihesus Nazarenus, Sadrach, Misach et Abdenago”[8]. Un document semblant i amb el mateix títol, segons esmenta Xavier Sitjes, es trobava al monestir de Santa Maria de l’Estany[9].

Més endavant, ja en edició impresa, es troba un ritual de la diòcesi de Vic de 1547[10], entre d’altres, el procediment que porta el següent encapçalament: “Principi de les oracions i juraments contra tempestes segons les constitucions de la diòcesi de Vic. Primerament el sacerdot abillat amb el seu sobrepellís amb l’estola, amb aigua beneïda i alguna creu ha de dir la benedicció de l’aigua beneïda: quan la tempesta present sigui per sobre del normal aquesta benedicció que se segueix ha de ser dita pel sacerdot amb bona devoció...”

Aquests cerimònies devien esdevenir tan habituals que les Constitucions Sinodals del Bisbat de Vic publicades per encàrrec del bisbe Pere de Magarola, el 1627, que fins  i tot es devien posar en perill els objectes litúrgics més preuats. D’aquí que el Bisbe indicava “...prohibim que es porti el sagrament de la sacrosanta Eucaristia a les inundacions per aigua, o incendis, o disputes o tempestes del cel. Més aviat en aquests casos cal tocar les campanes i extreure amb reverència la sagrada Eucaristia del sagrari i posar-la sobre l’altar de l’església: allà, per tal d’evitar aquests mals, el poble de Déu juntament amb els clergues, amb fe sincera i puresa d’esperit preguin perquè solament pot curar la paraula de Déu”[11].

Malgrat això, la preocupació pels efectes de les tempestes i la intenció de combatre-les era ben manifest. En l’edició esmentada de les Constitucions Sinodals i en les recollides per manament del bisbe Manuel A. Muñoz, de 1748, es recull el següent escrit sota el títol Que els rectors o els que tenen cura d'una parròquia no marxin de Santa Creu del mes de Maig fins a la festa de Santa Creu de Setembre i que quan vegin imminent una tempesta l'exorcitzin: “Ens ha arribat notícia que alguns rectors o altres persones que tenen cura de les animes durant l’època estival, en què les collites estan encara a la terra en la seva parròquia, o qualsevol adjutor o prevere que s’hagi quedat, o altres persones, que no marxin davant la imminent  tempestat de llamps i calamarsa, ja que no podrien tocar els címbals o les campanes. Per tant, establim i ordenem a fi que els esmentats rectors, i les altres persones que es dediquen a les tasques esmentades, que des de la festa de la invenció de la Santa Creu del mes de maig, fins a la festa de l’exaltació de la mateixa Santa Creu del mes de setembre, no s’allunyin de les seves parròquies, i si tenen necessitat hi deixin algun prevere idoni, a fi puguin ser capaços d’exorcitzar immediatament les tempestes imminents, beneir el temps i tocar les dites campanes, i en aquest mateix temps celebrar un dia després la Missa, amb el ciri Pasqual encès, i tocant alguna campana, mentre es recita la Passionem Domini Nostri Jesu Christi segons sant Joan, des d’on comença: “Egressus est Jesus”, i al costat de l’altar la llegeixin i recitin, allà on hi hagi aquest costum de fer-ho.”[12]

Encara, una edició impresa el 1837, ens detalla tot el ritual. Aquest document porta el títol de Manual de ritus del Bisbat de Vich  i el subtítol “reduït y coordenat, que podrà servir per conveniència, y comoditat dels parrocos, vicaris y demés esclesiàstichs del espresat bisbat, fet principalment per los que han de servir en las parròquies rurals”. Indica, en l’apartat XIV del capítol dedicat a processons, un títol ben explícit: “De exorcismis contra inminentem tempestatem, fulgurum, et grandinis”; o sigui: Per l’exorcisme contra imminents tempestes, llamps i pedregades[13].

 

Comunidors: tipologies

Segons el Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, en paraules del Dr. Enric Moliné,  el comunidor és la “petita construcció amb teulat i oberta als quatre vents, situada vora l’església o a la seva part superior, des d’on el sacerdot, posat a aixopluc, feia les pregàries contingudes en el ritual per comminar les tempestes.”[14] També era conegut com a conjurador. Un altre sinònim d’aquesta peculiar construcció, emprada en documents antics, és el de reliquier; segons el Diccionari Català-Valencià-Balear, un ‘reliquier’ era la “finestra en forma de balconet que hi ha en el campanar, on s’exposen la veracreu i relíquies de sants per conjurar les tempestes”[15].

Xavier Solà constata, mitjançant documents dels bisbat de Girona i Vic, l’existència d’un bon nombre i diversitat de comunidors[16]. Actualment, però, es poden observar un nombre molt determinat i classificable en tipologies. 

La primera tipologia de comunidor que es pot tenir en consideració és el mateix campanar dels temples parroquials. La seva diversitat de funcions contemplava, també, la de comunir les tempestes. El mateix toc de les campanes tenia les propietats indicades per desfer les nuvolades. D’aquest fet se’n deriva la dita popular “tocar a bon temps” o “tocar de mal temps” o, fins i tot, “tocar a comunir” [17]. Precisament l’esmentat diccionari d'A. M. Alcover i F. de B. Moll recull el fet, constatat l’any 1921 al Catllar, que quan tocaven campanes “a bon temps” la gent de Ripoll deia: “Bon temps, d’on véns? Del cel. Vine, vine, ja t’hi volem. Mal temps, d’on véns? De l’infern. Marxa, marxa, no t’hi volem”[18].

El toc de campanes era una pràctica ben habitual amb aquest objectiu i en són testimoni diverses consuetes, com exposa Francesc Roma[19]. Així mateix, la població seglar creia fermament en el poder del seu toc. Martí Gelabertó afirma que “la cultura popular rural construirà al voltant de la campana tota una devoció pel seu suposat caràcter infalible per desfer mil nuvolades”[20].

Per aquesta raó, la substitució d’aquests instruments de percussió  esdevenia un assumpte delicat. Fou el cas de Sant Pere de Casserres d’on el P. Bernat Bolós va copsar, en fer referència a la vella campana major del cloquer del monestir, com “...tots los pòbles vehins a Casserras tenen tanta fe y confiansa en la dita Campana per apartar lo mal temps, y tronadas que, encara que trencada, no deixan de tocarla sempre que amenassa tempestat, ab gran consuelo y alegria dels que podan oirla, y ab repetidas experièncias dels beneficis que ocasiona”. Quan els representants del Col·legi jesuïta de Betlem de Barcelona, de qui depenia en aquella època el cenobi, va voler-ne fer bocins “acudí a Casserras una multitud de gent que ab armar a les mans amenassaren de llevar la vida al que se atrevís a trencar la Campana hi traurer-la del campanar”[21].

A Manresa, les ordres del bisbe Bartolomé Sarmentero van rebre semblant oposició a la del veïnat de Casserres. El prelat, en vista pastoral realitzada l’any 1769, va constatar el perill que suposava el trencament de les campanes i va dictaminar que “per les tempestats may se toquia a modo de rebato”. Després de comprovar que les seves paraules no eren seguides amb fets, va prohibir-ne totalment que fossin tocades en dia de temporal. El gremi de pagesos de la ciutat es va queixar a l’Ajuntament i aquest, en data de 30 de juny de 1771, va escriure al bisbe de Vic demanant l’aixecament de la prohibició tot constatant que “la major part de la ciutat està ressentida”[22]

El mateix campanar, més enllà de ser la talaia o torre des de la qual es tocaven les campanes, també podia contenir un autèntic comunidor. És constatable documentalment, que es podia destinar a aquesta funció un pis o nivell de la construcció sota mateix de les campanes. És el cas del campanar de Sant Quirze Safaja, construït pel mestre de cases original de França Joan Bonefacia, a partir del 1670, la segona planta del qual  té les quatre finestres, obertures de petites dimensions, dirigides als quatre punts cardinals i tenia la finalitat expressa de fer de comunidor tal com s’expressa al contracte de l’obra[23]; al mig d’aquest pis s’aixecava un pedró del qual ara està mancat. El campanar de Centelles, construït pel mestre de cases barceloní Miquel Fiter, calia que contemplés una escala de volta fins a la planta del comunidor, amb les quatre finestres pertinents[24]. Per la similitud i mateix període de construcció, alguns dels altres campanars parroquials de la zona (Castellterçol, Caldes, Sant Feliu de Codines), també podrien haver ubicat un comunidor a la planta situada sota campanes.

El toc de campanes, dissortadament, també duia un perill: l’atracció de llamps. En plena tempesta podia esdevenir un autèntic perill ser-hi a prop. De fet, són ben coneguts els casos de campanars afectats per les descàrregues elèctriques. És molt possible que per aquest motiu, els comunidors s’allunyessin del cloquer per assolir entitat arquitectònica pròpia.

Dels comunidors independents del campanar se’n troben de dos tipus. El primer, que exigia un major esforç per a la comunitat de fidels a causa de la seva complexitat arquitectònica, és la torre alçada sobre la teulada del mateix temple. Una construcció d’aquesta mena devia suposar tota una reforma en el conjunt de l’edifici, amb un possible reforç de les seves estructures d’assentament. Preferiblement s’aixecava a l’altre extrem respecte del campanar i, per tant, el més allunyat. Jordi Dalmau afirma que “en tots els casos l’altura d’un comunidor de torre sempre és inferior a la del campanar veí; s’ha d’entendre com una qüestió de  jerarquia ben ordenada”[25].

Un dels més antics que es conserven seria el cimbori situat damunt la nau de l’església del monestir de Sant Benet de Bages. Mossèn Fortià Solà diu que a aquesta construcció “no se li endevina altra finalitat que la de donar silueta al conjunt i servir de reliquier o comunidor de temporals[26]”. Segons el mateix mossèn Solà, la seva suposició és confirmada per una disposició de l’abat de Montserrat, fra Batlle, quan el 25 de febrer de 1645, respecte la conservació de les relíquies de sant Valentí , afirmava: “Y per a major custòdia y guarda del preciosíssim tresor de les sagrades relíquies de dit Sant Valentí, manam que no treguen fora de dita capella (ço és, de la cripta) la caxa de san sagrat Cos, posant-lo en lo altar major lo temps de temporals, sinó que de dita capella immediatament la aporten (quan convinga) al Comunidor[27]”. Això vindria a confirmar que el cenobi tenia un comunidor malgrat no sigui clar que es tracti de la torre descrita.

D’aquest tipus de comunidor se’n trobaven disposats a diversos llocs de la teulada de l’edifici. Les construccions de major dimensions es devien trobar sobre mateix de l’absis de l’església, aprofitant els diferents murs de l’estructura arquitectònica. D’aquest model se’n poden veure, encara ara, a Santa Maria de Vilalleons pel qual es va signar el 15 d’abril de 1590, segons recull Fortià Solà, la capitulació per l’obra reliquier o signador dels temporals. Esmenta, també, el mateix autor que “si, com és probable, fins aquesta fetxa s’havia comunit el temps desde el cloquer, are es destinà per aquest fi un edícol independent el qual fou carregat demunt del absis, no sense llevar a aquets molta gracia”. Solà, fent recollint les paraules d’un document de l’Arxiu parroquial de Vilalleons, indica que “el constructor  fou Bertrán Bonall, mestre de cases, de la sagrera de Sant Julià; la construcció devia pujarse en sobra la teulada en lo mig del quadro de la creu de dita iglesia, prenent a sol ixent sobre la paret hont és la creu sobre lo altar major[28]. Per la seva banda, mossèn Antoni Pladevall constata que el comunidor que es veu actualment és, probablement, una reforma del de 1590 afectat per les obres al pis sobreposat de la volta de la nau construït a principis del segle XVIII[29]. Igualment, n’hi ha un damunt el temple de Sant Martí de Mura construït també sobre  l’absis el 1648 i reforçat durant la important reforma duta a terme entre 1680 i 1697. Tot i que en les obres realitzades a finals de la dècada de 1970 i principi de la següent es va eliminar l’escala exterior que menava de l’antiga rectoria encara es pot accedir al seu interior passant per damunt de la volta de la nau[30].

Un altre model semblant, també força freqüent, estaria situat damunt mateix de la façana de la porta principal del temps, ja fos just al centre o a un extrem. El comunidor del temple de Sant Vicenç de Torelló, segons sembla, es va construir aprofitant una petita espadanya en el primer quart del segle XVII conjuntament amb d’altres reformes de l’edifici i acabada amb una teulada ded doble vessant[31]. Semblant a aquest és el de Sant Julià Sassorba, però amb teuladeta a quatre vessants. És situat damunt de la coberta i arran de la façana de ponent; la seva construcció podria coincidir amb la realització del nou portal, a la façana de migdia, que es va encarregar al mestre de cases vigatà Esteve Casadevall, l’any 1572[32].

Les torres-comunidor eren més habitual del que sembla. Segons el canonge Jaume Ripoll, la catedral de Vic en la seva construcció anterior a la reforma neoclàssica, en cas de tempesta els domers pujaven al campanar o “al lloc avui anomenat Avis” [33]. Segons mossèn Josep Gudiol, a la façana del temple hi havia dues torres, una de les quals seria aquesta que faria la funció de comunidor[34].

A Manlleu, l’any 1573, es va instal·lar el mecanisme del rellotge a la torre del comunidor o reliquier del temple de Santa Maria que es trobava en el seu darrer període com a canònica agustiniana; en la reforma barroca de 1770/1782 la construcció ja no es va recuperar[35]. També se sap que n’hi havia damunt la façana de l’església de Santa Maria de Seva, eliminat en la intervenció arquitectònica de 1895, situat en un extrem de la coberta damunt la façana principal.

Per altra banda, un segon tipus de comunidors allunyats del campanar, ha esdevingut la figura més característica d’aquestes construccions. És el que s’adapta a la majoria de definicions del terme: “construcció a manera de porxada oberta als quatre vents”[36]. Són de planta quadrada amb la teulada de fusta suportada per quatre columnes o per parets de pedra amb grans obertures. A l’interior s’hi sol trobar un pedró amb una creu metàl·lica al damunt.

Aquest model se solia situar dins o prop dels recintes del cementiri, aïllat, amb un pedró a la seva part central amb una creu. Podien fer altres funcions com servir de lloc de reunió dels càrrecs administratius de la parròquia per a tractar temes de caire civil. En paraules de mossèn Fortià Solà en fer referència del comunidor de Sant Martí del Congost, és “l’aixopluc precursor de la casa comunal”[37].

Al nord del bisbat, al Ripollès, s’hi troba un bon exemple es troba davant mateix del temple de Sant Julià de Vallfogona (Ripollès). Aquest comunidor fou aixecat el 1720, com consta en el pedró que subjecta la creu que s’hi resguarda i restaurat el 1985.

Entre el Bages-nord i el Moianès hi ha dos comunidors més d’aquet model: de murs més tancats, però amb obertures, és el comunidor de Santa Maria de Gaià. La particularitat d’aquest és que es troba força aixecat respecte el terreny i, per tant, cal accedir-hi per una escala de pedra de 7 graons; la darrera restauració fou el 1997. El de Sant Joan d’Oló té tancament fins a mitja alçada dels murs laterals, deixant lliure l’obertura d’entrada. El 1649 devia estar en construcció ja que els obrers de la parròquia van fer pagament de dues lliures i vuit  sous als fusters d’Avinyó  “per lo enfustar lo comunidor”; l’Associació Castell d’Oló en va fer la restauració l’any 1988 amb col·laboració parroquial[38]. Al sud, hi podem admirar el comunidor de Sant Pere de Bertí. És situat a un angle del cementiri parroquial i ens ha arribat sense modificacions notables; en el seu interior manté, encara, el pedró i la creu de ferro.

Enmig, a la Plana de Vic, es pot veure, tot i que convertit en lloc de pas, el comunidor de Sant Martí de Riudeperes al municipi de Calldetenes (Osona) que actualment serveix de pas cap al recinte exterior del temple després de modificar-ne els murs; aquest, té la particularitat de tenir la teulada amb doble vessant.

A Guilleries-Congost hi ha el Santuari de la Mare de Déu de l’Ajuda de Balenyà, antiga parròquia de Sant Fruitós de Balenyà, que també manté el seu comunidor amb format de porxo. Té parets tancades a les quals hi ha unes finestres a mena d’obertures resultat d’una recent restauració. El seu origen, probablement, cal cercar-lo a la segona meitat del segle XVII. I enfilat a la falda del Montseny, prop de l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda de Dalt, parròquia fins al 1868, hi ha el comunidor que  hauria estat construït el 1731 (com consta en les anotacions al llibre de l’Obra de l’església[39] i en la peça circular, a mena de clau de volta, que subjecta l’embigat de la teulada), i reformat l’any 1787 (com també consta en  una de les bigues i que va ser restaurat el 1952[40].

Finalment, un subtipus de comunidor, ben singular i poc comú, estava entremig de la torre independent del campanar i el model de porxo isolat. N’hi havia un damunt la coberta de la Seu de Manresa. Joaquim Sarret ja situa un comunidor dalt de la Seu manresana a primers del segle XV. Aquest comunidor devia perdurar fins al 1922, any en el qual es van realitzar importants obres  de consolidació que haurien contemplat l’eliminació d’un pes innecessari, a l’època, sobre la mateixa teulada. De forma semblant n’hi devia haver un a l’església del Carme de la mateixa ciutat; a 1 de juny de 1411, els frares reunits en consell  van manar lliurar 100 sous  “per a fer una casa de fulla alt sobre lesgleya del Carme coberta de teula semblant d’aquella de la Seu per tenir en ella en temps de temporal la Vera Creu...”[41].

De comunidors, les seves restes i el seu record, se’n troben a la majoria de parròquies del Bisbat de Vic. Fins i tot fora dels formats i tipus descrits. És més, en les diferents èpoques es podia optar, dins un mateix temple parroquial, per comunir en diferents espais. Per posar un exemple, Fortià Solà en referir-se a l’església de Sant Feliu de Torelló, esmentava que el 1640 aquest espai tenia accés directe al campanar ja que es va fer posar una porta al “portalet que passa del campanar al comunidor”[42].El mateix autor, però, afirmava que “darrerament, el conjurament de tempestes és practicat en les dependències superiors de les capelles” amb obertures a l’exterior[43]; anteriorment, es tractava d’un portal petit del temple resguardat per una teulada de doble vessant a la façana de ponent del temple.

*Article que, sota el títol “Els comunidors: ús i tipologies d’un peculiar element arquitectònic” va ser publicat a la revista Taüll del Secretariat Interdiocesà per a la Custòdia i Promoció de l’Art Sagrat de Catalunya, núm. 39 i 40



[1] Marquès, Josep M. Per les esglésies. Girona: Diputació de Girona; Caixa de Girona, 2000, p. 22

[2] Marquès, Josep M. Per les esglésies. [ibid.]

[3] Casanova, Santiago. “Pedró”, dins Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 2001, vol. 3, p. 51

[4] Braun, Josep. “Comunir”, dins Diccionari litúrgic. Barcelona: Foment de Pietat Catalana, 1925, p. 75-76

[5] Gudiol, Josep. Catàleg dels llibres manuscrits anteriors al segle XVIII, del Museu Episcopal de Vich. Barcelona, Impremta de la Casa de Caritat, 1934, doc. 66, p. 88

[6] ABEV Ms. 66/XLVIII, f. 62 v

[7] Olivar, Alejandro. Sacramentarium rivipullense. Madrid; Barcelona: Instituto Enrique Flórez, 1964, p. 51

[8]Biblioteca Episcopal de Vic (BEV), Ms. 126

[9] Sitjes, Xavier. “Els comunidors de la comarca del Bages”, Dovella, núm. 28, 1989, p. 49

[10] Es tracta del Missalem secundum laudabilem consuetudinem Dioecesis Vicensis per integrum anni circulum exacte digestum, castigatiusque nuper redditum, nec non accentuum et diphthongorum, multorumque sacrorum officiorum adjectionibus illustratum. Imprès per encàrrec del bisbe Joan de Tormo que ocupà el càrrec entre 1510 i 1553. Lugduni: excudebat Cornelius Septem Grangiis, 1547. Fol. CLVI r..

[11] Constitutiones Synodales Vicensis collectae... sub Petro a Magarola Vicensis Episcopo. Barcinone: ex typographia Hieronymi Margarit, 1628. Tit. XXIII, cap. I

[12] Text idèntic contingut a les Constitutiones Synodales Vicensis... [op. cit.], tit. VIII, cap. XI; i a Constitutiones Synodales  Dioec. Vicen. in unum collectae , renovatae... sub Emmanuele A Muñoz.  Vici: Oficina Petri Morera, 1748, tit. VIII, cap. XII, p. 30

[13] Manual de ritus del Bisbat de Vich. Barcelona: Imprenta de Garriga, 1837, p. 494-495

[14] Moliné, Enric. “Comunidor”, dins: Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya; Claret, 1998, vol. 1, p. 588

[15] “Reliquier”, dins Diccionari Català-valencià-balear. Palma de Mallorca : [s.n.], 1979, vol. 9, p. 323

[16] Sola, Xavier. La reforma catòlica a la muntanya catalana – els bisbats de Girona i Vic (1587-1800). Girona : Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines : Centre de Recerca d'Història Rural de la Universitat de Girona : Documenta Universitaria, 2008, p. 178-180

[17] Torres, Jordi. A toc de campana. Sant Vicenç de Castellet: Farell, 2009, p. 32-33

[18] “Campana”, dins Diccionari català... [op. cit.], 1978, vol. 2, p. 891

[19] Roma, Francesc. Temps atmosfèric, rituals religiosos i resposta socials als segles XVII i XVIII. Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 2011, p. 30

[20] Gelabertó, Martí. “Tempestades y conjuros de las fuerzas naturales. Aspectos mágico-religiosos de la cultura en la Alta Edad Moderna”, Manuscrits, núm. 9, gener de 1991, p. 332

[21] Pladevall, Antoni. Història del monestir de San Pere Casserras : vuy unit a la Companyia de Jesús de Barcelona, any 1736: obra inèdita del jesuïta Bernat Bolós, 1691-1759 ; transcrita i comentada per ... [Manlleu] : Fundació Caixa Manlleu, 2007, p. 42 i 44

[22] Sarret, Joaquim. Història de l’estat polític-social de Manresa. [Manresa] : Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987, p. 124-125

[23] Pladevall, Antoni. “Arxiu parroquial de Sant Quirze. Manual C, fols. 221-224” dins Sant Quirze Safaja, un poble de frontera. Barcelona: Amalgama, 2009, p. 90-93

[24] Pladevall, Antoni. “L’església de Santa Coloma  de Centelles”, dins 300 anys de l’església parroquial. Centelles : Ajuntament de Centelles : El Portal, 2011, p. 16

[25] Dalmau, Jordi. “El rastre dels comunidors, la litúrgia de la meteorologia”, Revista de Girona, núm. 246, gener-febrer 2008, p. 53

[26] Solà, Fortià. El monestir de Sant Benet de Bages. Manresa: Centre Excursionista de la comarca de Bages, 1955, p. 87

[27] Solà, Fortià. El monestir de... [op. cit.] p. 99 – 10 fent referència al Llibre de visites dipositat a l’Arxiu Guitart

[28] Solà, Fortià. Nostra Senyora de Puiglagulla. Vich: Imp. Geroni Portavella, 1916, p. 58. L’autor indica haver extret aquest document de. Arxiu Parroquial de Vilalleons. Manual del rector Marfà, p. 86

[29] Pladevall, Antoni. Puig-l’agulla i Vilalleons: un santuari i una parròquia mil·lenària. Barcelona: Ed. Montblanc-Martín, 1994, p. 31

[30] Coll, Xavier. Mura: la terra, la gent i St. Martí. [Mura]: Parròquia de Sant Martí de Mura, 1985, p. 62

[31] Solà, Fortià. Història de Torelló. Barcelona: Gráficas Marina, 1948, vol. 2, p. 526-527

[32] Bofill, Pere. “Les esglésies antigues del terme del castell de Gurb”, Butlletí del Centre Excursionista de Vich, vol. IV, anys 1921-24, p. 180

[33] Ripoll, Jaume. Constitución capitular de la santa Iglesia de Vich relativa á la solemnidad de varias fiestas que en ella se celebran, y señaladamente de las dos de la santa Cruz, con motivo del precioso Lignum Crucis que posee de tiempo inmemorial. Vich: Oficina de I. Valls, 1830, p. 4

[34] Gudiol, Josep. Nocions d’arqueologia sagrada catalana. Vic: Impremta Balmesiana, 1933, vol. 2, p. 659

[35] ACF Ms.1568. Benet Puig “setè manual 1573”. Dipositat a l’Arxiu Biblioteca Episcopal de Vic

[36] “Comunidor”, dins Diccionari català... [op. cit.], 1979, vol. 3, p. 360

[37] Solà, Fortià. Aiguafreda : la parròquia antiga i el poble modern. Barcelona: Ed. Humanitas, 1983, p. 41

[38] Galobart, Josep. “Oló, Sant Joan d’, Llibre de l’Obra, G/1, ad diem 6 de juliol de 1649” dins Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d’Oló (1607-1781). Manresa : Centre d'Estudis del Bages, 1996, p. 95 [notes 5 i 6]   

[39] Solà, Fortià. Aiguafreda : la parròquia... [Ibid.]

[40] Pladevall, Antoni. “Sant Martí d’Aiguafreda de Dalt”, dins Catalunya romànica, Barcelona : Enciclopèdia Catalana, 1991, vol. 18, p. 290

[41] Segons el Llibre d’acords de l’Arxiu Municipal. Notícia recollida a: Sarret, Joaquim. Història de l’estat polític-social de Manresa. Manresa: Impremta i Enquadernacions Sant Josep, 1925, p. 123

[42] Solà, Fortià. Història de Torelló [op. cit.], p. 58

[43] Solà, Fortià [Ibid.], p. 88

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?