La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Per quina raó es diu “per Sant Llúcia un pas de puça” si el dia encara disminueix?

Entre les dites i refranys més recurrents a principi del cicle festiu nadalenc hi ha el que fa referència al 13 de desembre. Aquest, connectat amb d’altres del mateix sentit, fa referència al moment de l’any i a un petit augment de la durada del dia: “per Santa Llúcia, un pas de puça”. El dubte, però, és clar. Per quina raó s’utilitza aquesta frase que significa que el dia creix quan, en canvi, per la diada de Santa Llúcia el dia encara disminueix?

Roger Costa esmenta que “els folkloristes del segle XIX pensaven que Santa Llúcia s’havia celebrat el 23 de desembre, guiats pel refrany de ‘per Santa Llúcia un pas de puça’, i creient que amb la reforma gregoriana de 1582 haurien suprimit deu dies de desembre, i així havia quedat Santa Llúcia el dia 13 (1)”. Joan Amades recull aquest error d’interpretació quan, en el seu Costumari català recull que “entre el refranyer propi del dia d’avui [Santa Llúcia] hi ha uns quants proverbis, anteriors al segle XVI, que es refereixen a la durada de les hores de claror, els quals foren dictats abans de la correcció gregoriana del calendari, per la qual la celebració de la festa de Santa Llúcia va passar del dia 23 al 13, que és quan la commemorem avui” i afegeix que “el dia que el Sol s’eleva menys en el zenit, és el dia de Sant Tomàs, el qual s’escau el 21 del present mes [desembre] , i per tant, dos dies més tard, la llargada de la claror era comparable, als ulls populars, a una passa de puça (2)”.

L’error dels folkloristes es deu a una confusió sobre l’autèntic efecte de la reforma sobre el calendari vigent fins aleshores de part del papa Gregori XIII. Aquest, un cop comprovat que el calendari amb què es regia el món occidental en aquell moment, l’anomenat ‘calendari julià’, establert per Juli Cèsar, produïa un error en el còmput correcte del dies, mesos i anys. La Gran Enciclopèdia Catalana indica que, el calendari julià, “contenia l’error de base de partir d’una mesura incorrecta de l’any tròpic, puix que mentre aquest equival a 365,2422 dies, l’any julià mitjà equivalia a 365,25 dies. La diferència, equivalent a 0.0078 dies, es traduïa en el retard d’un dia cada 128 anys” i l’efecte que, com exemple, que “la Pasqua, vinculada a l’equinocci de primavera, anava celebrant-se cada any més cap a l’estiu (3)”.  Per corregir aquesta desviació, una vegada es va modificar el còmput de l’any, “Gregori XIII  expedí la butlla del 24 de febrer del 1582, per la qual manava que en quest any, l’endemà del dijous 4 d’octubre, seria divendres dia 15, en lloc de divendres dia 5: de manera que foren suprimits (nominalment) els deu dies que van del 5 al 14 d’octubre: aquell any, doncs, sols tingué 355 dies (4)”. És així, com recorda Roger Costa, “Santa Llúcia, que sempre havia estat el dia 13, es va començar a celebrar abans del solstici des del qual s’havia anat desplaçant (5)”. I, per aquest motiu ben comprensible, les dones i homes d’abans de 1582, creien que en la data de Santa Llúcia el dia ja iniciava l’augment d’hores de claror i per això es van acostumar a considerar que era el moment de l’any en què la claror, ben propi de la santa que guarda la vista, començava a vèncer a la foscor.

Com a dada curiosa sobre l’adopció del nou calendari –anomenat ‘gregorià’ pel promotor de la reforma- cal remarcar, comenten Dolors Llopart, Joan Llopis, Josefina Roma i Joan Soler, que “fou adoptat en primer lloc per tots els països catòlics, més tard també pels protestants i, molt més tardanament, per algunes comunitats d’ortodoxos. Així, doncs, fins a la revolució del 1917, a Rússia es va mantenir vigent el calendari julià, el qual també és observat pel calendari litúrgic de la majoria de les esglésies ortodoxes, fins i tot en els països que, civilment, segueixen el calendari gregorià (6).

 

Notes:

1 Costa, Roger. El gran llibre dels sants. Badalona: Ara Llibres, 2007, p. 95

2 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 5, p. 888

3 “Calendari”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 6, p. 35

4 Palau, Miquel. La pintoresca història del calendari: les seves aventures i els seus secrets. Barcelona: Millà, 1973, p. 141

5 Costa. El gran llibre... [op. cit.]

6 Llopart, D.; Llopis, J; Roma, J; Soler, J. “El calendari cristià. Els calendaris”. Dins: Tradicionari: El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, p. 31 

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?