La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Quan Barcelona celebrava el cap d'any amb disfresses d'animals

Els ciutadans de la Barcelona de la baixa antiguitat tenien el costum de celebrar el cap d’any amagats sota disfresses. Així ho explicava el bisbe Pacià d'aquesta diòcesi, venerat com a sant, en un llibre desaparegut però del qual se saben informacions de fonts indirectes. Eren les restes de festes paganes, ancestres del Carnestoltes de Nadal de les quals encara es conserva els costum de fer bromes el dia dels sants Innocents.
Santa Pacià (Barcelona 310 – 390) és, cronològicament parlant, dels primers sants catalans no màrtirs. Consta en les darreres edicions del martirologi romà en la data del 9 de març (1). De la seva biografia en destaca la seva saviesa i coneixement tal com diu Josep Baucells a la Gran Enciclopèdia Catalana: “ fou el prelat més famós de la Hispània romana pels seus escrits, en els quals es trasllueix una gran formació clàssica –amb esments de Virgili, Hesíode i Soló- i eclesiàstico-patrística beguda en la Bíblia, sant Pau, Terul·lià i Cebrià, i un extraordinari zel pastoral (2)”.
Entre les obres escrites pel bisbe Pacià, hi ha el llibre perdut titulat ‘Cervus’ (o ‘Cervulus’) que estar desaparegut ens n’han arribat referències que ens permeten conèixer la temàtics. Isidor de Sevilla en va dir que estava destinada a increpar als barcelonins pel seu costum, d’arrels paganes, de celebrar l’inici d’any disfressats de bèsties o, especialment, de cérvols la qual cosa els servia d’excusa per cometre gran disbauxa i diverses “immoralitats” (3). També en va fer referència el mateix bisbe Pacià en una altra obra, ‘Exhortació a la penitència’, per dir-ne: “Fa poc que el meu llibre ‘Cervulus’ va aconseguir això: que posessin més interès a celebrar-lo quan més vivament els era desaconsellat. I tota la reprensió d’un desvergonyiment blasmat i condemnat moltes vegades no sembla pas que hagués reprimit, sinó educat en la disbauxa. Pobre de mi! Quin crim hauré comès? Penso que no sabrien fer el “cérvol” si no els hagués ensenyat, tot vituperant-lo (4)”.
Aquesta manifestació festiva dels avantpassats barcelonins s’ha situat en els orígens llunyans del carnestoltes actual. Julio Caro Baroja cerca els fonaments carnavalencs en les festes de les Saturnalia romanes, que queien al voltant del 17 de desembre i les Kalendae de Janus, celebrades cap al 9 de gener (5). L’etnòleg castellà diu que les dades que ens han arribat del llibre de Pacià no serien prou contundents si no estiguessin relacionades amb d’altres de posteriors: “que el disfressar-se de cèrvol o un altre animal era propi de primers d’any, ho diuen cànons de diferents concilis (6)”. Xavier Fàbregas recull, en fer referència a aquest concilis, que “l’Església catòlica continuen condemnant la dèria de disfressar-se de cérvol, i d’imitar aquest mamífer banyut en els seus hàbits més íntims, fins ben entrat el segle VII (7). El mateix Fàbregas contextualitza aquesta situació dels primers cristians catalans quan diu que “als primers segles de l’Era actual i a les poblacions més importants de Catalunya la pruïja orgiàstica tenia lloc poc després del solstici d’hivern, amb els catalans de l’època disfressats de cérvols” i continua manifestant que “a Barcelona l’espectacle que oferien els carrers de la ciutat a mitjan segle IV durant els dies que aquesta pràctica era exercida era d’una immediatesa i d’una coentor que feia petar les dents als varons púdics (8)”.
Setze segles després, els barcelonins i els catalans potser no celebrem amb tanta fruïció –o potser si- l’inici del nou any; sigui a cops de gra de raïm o abandonats a orgies sota l’aparença d’innocents cérvols, seguim esperant que es compleixin els nostres millors desitjos.

Imatge: Dibuix d’ídol o de bruixot disfressat d’animals, entre ells el cérvol, de la cova de Trois- Frères (França)

Bibliografia:
Martirologio romano. Basauri : Coeditores litúrgicos, 2007, p. 199
2 “Pacià”. Baucells, Josep. Dins Gran Enciclopèdia Catalana, vol. 16. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989 p. 515
Escrits de bisbes catalans del primer mil·lenni. Barcelona: Proa, 1992, p. 15
Escrits de.... Íbid, p. 72
5 Caro Baroja, Julio. El Carnaval: análisis histórico-cultural. Barcelona: Taurus, 1979, p. 167, 298
6 Caro Baroja, Julio. El Carnaval... Íbid, p. 169
7 Fàbregas, Xavier. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979 p. 265
8 Fàbregas, Xavier. Tradicions... Íbid, p. 263

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?