La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

La festa del ‘Sol Invictus’, predecessora del Nadal cristià

Els nostres avantpassats van constatar que, efectivament, després de certa data hivernal el dia tornava a créixer. El fet no era gens menyspreable; el procés que duia cap a una progressiva fosca i l’augment de la nit s’estava invertint. S’assegurava que, almenys per un cert temps, el dia, la claror i el Sol tindrien un major protagonisme.

M. Dolors Llopart i Josep Rovira expliquen que “des de la més remota antigor el Sol ha format del món mític de tots els pobles, fins al punt que alguns historiadors de les religions, com els del ‘escola de la mitologia comparada de F. Max Müller, han pretès de reduir les nombroses divinitats importants d’una religió al Sol” i afirmen que “dins una línia d’interpretació ‘global’ dels mites, el Sol mític no és simplement l’astre que il·lumina i escalfa, sinó que és una projecció d’un conjunt d’experiències (no específicament religioses) lligades a la lluminositat, a la claror, a la periodicitat, a la desaparició i al retorn, a la fecunditat, etc (1)”.

Els romans tenien el Sol com antiga divinitat local i de culte molt reduït essent, bàsicament el déu protector del pagesos; a partir del segle III dC, promocionat pels emperadors Heliogàbal (204 – 222) i Aurelià (~214 – 275) el culte va prendre protagonisme (2).

 

25 de desembre, el naixement del ‘Sol invicte’

Joan Soler ens diu que, a l’època romana, “el 25 de desembre tenia lloc una festa de caràcter marcadament imperial, el ‘Natalis Solis Invicti’ el naixement del sol victoriós, quan el dia comença a créixer de bell nou” i recorda que “també una divinitat semítica, la Verge Celestial, paria un fill el 25 de desembre i en la religió mitraica, de procedència oriental i força estesa arreu del món romà, el déu solar Mitra naixia el 25 de desembre en una cova “. És així, segueix dient, que “l’any 354, amb la cristianització de l’imperi, la festa solsticial del ‘Natalis Solis’ va ser considerada el ‘Natalis Dominis Iesu Christi’ (3)” en tant que es pretenia substituir la figura de Jesucrist per al del déu que, fins aleshores, havia tingut una major consideració. De manera semblant s’havia fet amb el diumenge, declarat ‘dia del Sol’ i jornada de repòs oficial (4).

L’associació de Jesucrist amb el Sol i, específicament, amb la llum però, ja surt esmentada al Nou Testament quan l’evangeli de sant Joan relata com el mateix Jesús, davant els escribes i fariseus del temple i després de perdonar una adúltera, va dir-los: “Jo sóc la llum del món; qui em segueix no caminarà en les tenebres, sinó que tindrà la llum de la vida (5)”. Jèp de Montoya, Xavier Pedrals  i el mateix Joan Soler afirmen com “Nadal, doncs, celebra el “naixement del sol (6)”.

Aquesta vinculació de Nadal amb el Sol i la llum encara es conserva en moltes poblacions catalanes on hi ha el costum, en la nit que el precedeix, d’encendre fogueres o teies al mig de la plaça. Manel Carrera ens explica que “durant la nit del 24 de desembre, nit de Nadal, són moltes les poblacions catalanes on és costum d’encendre focs, ja sigui en forma de fogueres o bé amb forma de torxes fetes amb tot tipus d'herbes. Aquesta és una pràctica que és hereva de mil·lenaris ritus propiciatoris de la fertilitat i d’expulsió del mal (7)”.

 

Nadal i l’inici d’any a Catalunya

El nostre país ha tingut diverses dates considerades com a l’inici de l’any. Antigament l’any començava per l’Encarnació, o sia el 25 de març”. És una dada que corrobora Joan Soler quan fa esment que “en el calendari popular, l’Encarnació correspon a l’equinocci de primavera. Segons els antics, pels volts d’aquesta data se celebrava l’Any Nou: els jueus, amb la Pasqua, i també els romans” i continua afirmant que “com que l’Encarnació de Jesús –el prmer dia de la Redempció- havia de coincidir amb el primer dia de la creació, esqueia que fos el 25 de març; nou mesos més tard, exactament, seria Nadal, el 25 de desembre (9)”.

Aquesta forma d’inicar l’any va perdurar fins que, diu Amades, “el rei Pere el Cerimoniós, amb la finalitat d’honorar més la festa de Nadal, va manar que als seus dominis l’any comencés per Nadal, i per aquest motiu des de 1350 al realme d’Aragó van coincidir i fusinar-se els dies de Nadal i de Cap d’Any (10)”. Així, la referència a aquests anys va ser el d’”any de la Nativitat”, com diu Jordi Texidor a la Gran Enciclopèdia Catalana: “Aquesta indicació cronològica, molt estesa durant l’edat mitjana, és coneguda en els documents amb la fórmula ‘anno a Nativitate Domini’ (i vol dir que aquell any havia començat set dies abans que l’actual” i esmenta que “fou molt emprada a Roma, a la cancelleria pontifícia, i s’estengué per tot Europa” i que “perdurà fins al començament del s. XVIII (11)”. A Catalunya sembla que va persistir fins al regnat de Felip II de Castella en ple segle XVI (12).

En alguns territoris europeus, segons Soler, encara persisteix en record de l’Any nou per Nadal. És el cas de França, que el Nadal es coneix com a Noël (de ‘novellum’, nou), al País Basc amb el nom Eguberri (dia nou) i a la Provença amb Li Calendo (calendes, primer dia) (13).

 

Notes:

1 Llopart, M. Dolors; Rovira, J. “Sol” Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 21, p. 299

2 Falcón, C; Fernández-Galiano, E; López, Raquel. Diccionario de mitología clàssica.. Madrid: Alianza, 1980, v. 2,  p. 573

4 Soler, Joan. “Del calendari romà i la seva cristianització. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, p. 53

5 NT Jo 8, 12

6 Montoya, Jèp de; Pedrals, Xavier; Soler, Joan. “Del Nadal del Sol al Nadal del Nen Jesús. Hivern i Nadal”. Dins: Tradicionari: el calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, v. 5, ,p. 110

7 Carrera i Escudé, Manel. “Els focs de la nit de Nadal” [en línia] Festes.og. L’espai on comença la festa, 1999-2008 [Consulta: 23 de desembre 2008] Disponible a: http://www.festes.org/articles.php?id=410

9 “Encarnació”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 239

10 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 2001, v. 1, p. 325

11 “Any. Any de la Nativitat”. Teixidor, Jordi. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, v. 2,  p. 149

12 Amades, Joan. Costumari català... Íbid, p. 326

13 “Nadal”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia... Íbid., p. 477

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?