La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Tots sants, castanyada, Halloween i el culte als difunts

L’ambient festiu a l’entorn de la diada de Tots Sants, cada vegada més, està contaminat pel “model americà”. No és infreqüent veure com grups de jovent, especialment, celebren la diada disfressat d’éssers fantàstics o monstruosos i com són convocats, a discoteques i altres locals afins, per festejar la ‘nit del Halloween’. És fruit de la progressiva americanització de les nostres vides, influenciades pels mitjans de comunicació. Aquesta celebració importada ha trobat un bon aliat en la ‘nostrada’ castanyada que es veu adornada amb una simbologia i iconografia duta de fora i mancada de significat per si mateixa.

La revetlla de tardor: la Castanyada

La nostrada festa de Tots Sants, en l’imaginari col·lectiu català, s’associa amb la Castanyada en una altra, encara que menys rotunda, pèrdua de la identitat de la data.
Abans, la Castanyada formava part d’un ritual. Com esmenta Joan Soler en esmentar la seva simbologia “(...) l’àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família” en una tradició que ve de segles enrere ja que “la castanyada consta des del final del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres menges que llegums i fuita seca i els pans votius de l’oferta als difunts en els funerals, anomenats absoltes o pa d’ànimes i, més popularment, panets, panellets o panellons”.[i] El mateix autor, amb Manel Carrera diuen, detalla la forma de celebrar-se“(...) en família, amb el veïnat, però cada vegada més en colles d’amistat” i afirmen que “s’ha convertit en la revetlla de tardor”; és “un sopar, popular o distingit, seguit d’unes postres obligades: panellets, castanyes i moniatos, i tot plegat regat amb xampany, que ha ocupat el lloc dels vins dolços o rancis d’abans”.[ii] Aquesta tradició s’ha estès, sobretot, en l’espai escolar, que la celebren com una de les festes tradicionals que es tenen en compte en el procés educatiu dels infants.
Carrer i Soler, però, indiquen la tendència actual de contaminació festiva: “La tradicional castanyada es veu avui envaïda i distorsionada per les imatges del Halloween importades dels EUA. Estupor de carbasses, que sovint són de plàstic amb ulls i boques estrafolàries il·luminades, per jugar a fer por, i disfresses extravagants, de bruixes, fantasmes i altres éssers terrorífics”.[iii]
Xavier Fàbregas[iv] associa menjar castanyes amb el culte als morts: “El difunt habita el reialme de les ombres i allò que se li escau és el color fosc”: Per aquesta raó, el color del dol és el negre, diu, i reforça la vinculació: “(...) pel que fa al menjar la mecànica que s’estableix és semblant: el difunt es deleix pels aliments de color fosc. Entre els romans sembla que la menja més exquisida dels difunts eren les faves, entre nosaltres, en canvi, les ànimes en pena s’han decantat pel fruit del castanyer”.

El Halloween: la festa importada

Quan s’esmenta el Halloween, segons la Viquipèdia [v] que en fa una descripció acurada, “(...) es fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d'origen celta, que tan ràpidament s'han estès per tot el món i, en especial, pels països hispanoparlants”. En aquesta festa, celebrada a l’àmbit geogràfic de la cultura celta coincidint amb el final d’any: “ (...) s'encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar als esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s'encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos. En establir-se la diada cristianitzada de Tots Sants, segueix dient l’Enciclipèdia lliure: “La festa celta va adoptar el nom “All Saints Eve (vigília del Dia de Tots Sants). Aquestes paraules anaren derivant cap a All Hallows Eve, d'on va sortir la paraula Halloween. Hallow és un mot que en anglès antic significa sant o sagrat, i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag”. D'Irlanda va passar, acompanyant els emigrants, cap als Estats Units des d'on, els mitjans de comunicació i el cinema, s'han estès pel món.
Podria semblar, per la visibilitat d’aquesta festa importada i relacionada amb el món dels morts, que així es recuperen els fonaments veritables de la celebració. Tenint en compte que la nostra tradició encomana que el dia de Tots Sants però sobretot l’endemà, el Dia dels difunts, estan relacionats directament amb el record de la mort i de la possible existència de vida després d’aquesta, es pot donar el miratge de pensar que el Halloween ens permet tornar als orígens. Res més lluny de la realitat ja que, com diuen Carrera i Soler, en aquesta 'nova' festa hio ha hagut un procés de substitució: “(...) s’han anat esborrant els tradicionals rituals dels morts i s’acaba anant a raure a la recreació de fantasmes amarats de la superficialitat de banals disneylàndies”.[vi]
Efectivament, allò que més ens separa d’aquesta manera grotesca d’ensenyar la mort és, precisament, el respecte ancestral, la por, que la nostra cultura ha sentit i sent pel més enllà; i aixó ho va ben lluny de les disfresses extravagants. Curiosament, però, Joan Amades situa aquest tipus de vestimenta que es refereixen a fantasmes i difunts en unes altres dates que recorden “(...) unes disfresses estranyes del dia de Cap d’any i els disfressats de morts o de fantasmes blanques, embolicades amb un llençol que tant havien abundat per les Carnestoltes, especialment en el seguici de l’enterrament del ninot”[vii] que responen a la idea del mort vivent.

 

El culte als morts i a les ànimes

La diada de Tots Sants va ser la cristianització que el papa Bonifaci IV va fer de la festa que antigament es dedicaven a “tots el déus” o Panteó; la va dedicar a la Verge Maria i a tots els màrtirs. Al final del segle X se li va afegir, l’endemà, la commemoració dels fidels difunts.[viii] Del dia 1, festa de Tots Sants, Amades que apunta l’ambivalència festiva quan diu que “(...) té dos aspectes: alegroi i xiroi al matí i greu i sever a la tarda. Es creu que la primera part del dia és festa pels vius, i la segona està dedicada als difunts, car, segons el dir general, el dia de difunts, pel qual ordinàriament es comprèn l’endemà del dia de Tots Sants, comença pròpiament al migdia d’aquest i dura fins a la mateixa hora del dia següent”.[ix] Amades descriu la vista als cementiris, espai propi dels difuns:“(...) molta gent anava a pregar als fossars encara que no hi tingués ningú soterrat: sols com un acte de pietat i de devoció envers els difunts. Anar a pregar al fossar de la parròquia era gairebé obligat”.[x] I encara ara, com constaten Carrera i Soler,  es conserva la tradició del passat: “(...) l’antiga tradició precristiana i preromana de la visita a les tombes dels difunts familiars perviu religiosament”[xi] però despullada de “tota aquella trama atapeïda de ritus i creences, d’angúnies i confiances, l’única expressió pública de reverència per un difunt és la cerimònia laica de guardar, immòbils i dempeus, un minut de silenci en record seu”[xii]; respecte a la diada de l’1 de novembre, el mateix Soler, esmenta que “també es manté la tradició d’anar als cementiris a visitar els nínxols on són enterrats els difunts familiars, per dipositar-hi pregàries i records, a més de rams de crisantems i ciris o xinxetes enceses”.[xiii] És així com “un cementiri té realment una aparença diferent si és visitat un dia qualsevol de l’any o bé el dia dels morts. Les flors seques, normalment empolsinades i músties són canviades per flors tendres que donen al recinte un aire de festa –valgui l’expressió- solemne i únic a l’any”.[xiv]
En tota activitat dirigida als difunts subsisteix la por ancestrals dels vius als morts i a tot allò que en fa referència. Precisament, el dia de Tots Sants i l’endemà, és un moment, diu Amades, en què “hom creu que avui les portes de l’infern resten mig abandonades, és a dir, que hom no les vigila ambla rigor de costum. Hi ha ànimes que, sabedores del cas, esperen aquest moment per escapar-se. Si assoleixen fer-ho per les portes que donen a la terra, es poden reintegrar al món dels vius...”.[xv] És així com els dos móns entren en contacte i com els vius intenten apaivagar les ànimes amb visites al cementiri i l’obsequi de rams i altres elements de guarniment a les seves tombes. De la mateixa manera que poden sortir les ànimes de l’infern, ho poden fer les del Purgatori ja que reben permís per anar a veure els seus familiars. Xavier Fàbregas, a Tradicions, mites i creences dels catalans, afirma que “els éssers contra els quals l’home sent la necessitat de protegir-se són tres: les ànimes dels morts, les bruixes i els dimonis”[xvi] i diu que els dimonis ocupen un lloc modest en aquesta classificació. L’ànima que visités els món dels vius, avisa el mateix autor en una altra obra seva, “i en arribar a casa trobava la família fresca i tranquil·la, en tenia una gran pena i, abans no despuntés el dia, se n’havia de tornar a la seva torradora”, en canvi, “si trobava els familiars afligits i plorosos les autoritats que intervenien en aquestes coses per expressa delegació divina li obrien les portes del cel en un amén Jesús”.[xvii]
Creences i supersticions a part, el dia de Tots Sants i el del Difunts és moment especial per generar reflexions. Qui s’acosta al cementiri de Manlleu és convidat a una. La llinda del fossar parroquial manlleuenc, construït el 1851, conté aquest valuós missatge que acompanya una calavera:

“Esta verdad que oirás,
jamás pongas en olvido:
Como tu eres yo he sido,
como yo soy, tu serás.”

 

Llums al cementiri per la ‘nit de Difunts’

Quan comença la nit que condueix cap al Dia de commemoració dels Fidels Difunts, la vesprada del dia de Tots Sants, els cementiris han canviat força d’aspecte. Aquests espais, que en qualsevol altre moment de l’any solen ser inhòspits i foscos, s’omplen del color i de llum. Són els tons vius dels rams deixats com ofrenes i l’espurnejar de les llànties i espelmes enceses amb devoció.
Joan Soler i Amigó diu, en destacar el sentit de la il·luminació, esmenta que “(...) la llum s’identifica amb l’esperit, amb l’ànima” i que “ciri, candela o llàntia encesa signifiquen presència espiritual”.[xviii] Per aquesta raó, el dia de Tots Sants, previ al de Difunts, molts de qui es recorden dels seus familiars que descansen al cementiri els procuren un pessic, un alè, de la vida que els manca. I és que “cremar cera per a un difunt és mantenir el seu record, la pervivència, i l’ofertori de candeles enceses en les misses de difunts tenia aquesta intenció”[xix] i ningú és completament mort mentre perdura en la memòria d’algú altre.
La tradició ve de lluny. Els romans, en la diada dedicada als seus difunts –la Parentalia-. Diu Soler i Amigó, “encenien candeles vora les tombes per foragitar els mals esperits”.[xx] Aquesta idea i aquest costum ha perdurat fins als nostres dies.
El folklorista Joan Amades explica, fent referència a Barcelona, que “abans de la fundació del cementiri general, l’any 1823, quan encara s’enterrava en els fossars parroquials, era costum que les famílies que havien tingut una defunció durant l’any, portessin al cementiri una llantieta o gresolet d’oli que feien cremar durant tota la diada d’avui” i estableix que “hom podia calcular el nombre de difunts soterrats durant aquell any en un fossar per la quantitat de llumets que s’hi veien cremar”.[xxi]
La funció de la llum, en el context de culte i respecte als difunts esdevé un indubtable desig de resurrecció. La llum, també diu el mateix Soler i Amigó, expressa l’esperança durant “ la vetlla o vigília mantenint encesa la llàntia, esperant l’albada; o quan hom està sumit en la fosca, perdut, i veu una llum tènue”.[xxii]
La utilització d’espelmes, ciris i llànties és molt freqüent en diverses manifestacions de tipus simbòlic al llarg de la vida especialment relacionades amb la litúrgia. La Gran Enciclopèdia Catalana ens diu que “el ciri és un element litúrgic que hom troba ja als primers segles cristians. De primer només tingué un sentit funcional d’il·luminació. Després, hom hi veié el simbolisme religiós de la llum (il·luminació divina que aparta la tenebra) i obligà a fer-ne ús en totes les funcions litúrgiques públiques”.[xxiii] Joan Soler i Amigó ho exemplifica amb el ciri baptismal “encès amb el Ciri Pasqual, símbol de Crist ressuscitat”.[xxiv]
Així com la llum significa esperança, el Dia de Difunts no és, tampoc, triat a l’atzar. Amades, sobre aquesta època, diu: “(...) és remarcable que aquest moment de l’any coincideix amb el de la sembra” i afegeix que “els pobles vells que creien en la resurrecció de l’ànima, veien una certa analogia entre l’enterrament dels difunts i la seva resurrecció de sota terra al cap d’un període de temps, semblantment a les llavors soterrades i ressorgides en espigues pletòriques de gra”. Per això, continua el folklorista, “la commemoració de la festa dels difunts en el moment de la sembra no és pas accidental, sinó que respon a creences i ritus de caràcter màgic que establien una relació entre els difunts i les llavors ”.[xxv] Semblantment diu Xavier Fàbregas troba associacions ben curioses en dir que “(...) hi ha un símil ben fàcil d’advertir entre la llavor que és colgada i el cos inert que rep sepultura. La llavor sembla l’últim residu del fruit i, tanmateix, guarda en el seu interior un impuls vital, una força latent, que al cap d’uns mesos la farà brotar i donarà vida a una nova planta, semblant a aquella de la qual procedeix”.[xxvi] És a dir, creences religioses a part, la nostra cultura més ancestral vol veure, i fer-nos veure, que fins i tot en el que se suposa un dia trist i melangiós, hi ha una llum d’esperança; precisament, la llum que lluu tremolosa al cementiri.


[i] Soler, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona: Pòrtic, 2001, p. 200

[ii] Carrera, Manel; Soler, Joan. “La tardor” Dins: Tradicionari, vol. 5, El calendari festiu. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Generalitat de Catalunya, 2005, p. 102

[iii] Carrera, Manel; Soler, Joan, Íbid

[iv] Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de Catalunya. Barcelona: La Magrana, 1987, p. 284

[v] “Halloween” [en línia] Wikipedia. La enciclopedia libre. Wikimedia Foundation, Inc. Disponible a: http://ca.wikipedia.org/wiki/Halloween [Consulta: 30 d’octubre de 2008]

[vi] Carrera, Manel; Soler, Joan, Íbid, p. 102

[vii] Amades, Joan. Costumari català, el curs de l’any. Barcelona : Salvat, 2001, vol. 5, pàg. 664

[viii] “Tots Sants”. Dins: Soler, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 668

[ix] Amades, Joan. Costumari català, el... Íbid, pàg. 610

[x] Íbid, p. 614

[xi] Carrera, Manel; Soler, Joan, “La tardor”, Íbid

[xii] Soler, Joan. Cultura popular tradicional. Barcelona: Pòrtic, 2001, p. 199

[xiii] Íbid

[xiv] Contreras, Jesús; Prat, Joan. Les festes populars. Barcelona: Dopesa 2, 1979, p. 72

[xv] Amades, Joan. Costumari català, el...  Íbid, p. 645

[xvi] Fàbregas, X. Tradicions, mites i creences dels catalans. Barcelona: Edicions 62, 1979, p. 54

[xvii] Fàbregas, X. Les arrels llegendàries, Íbid, p. 282

[xviii] “Candela”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 110

[xix] Íbid

[xx] Íbid

[xxi] Amades, Joan. Costumari català, el .... Íbid, pàg. 614

[xxii] “Llum”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 398

[xxiii] “Ciri”. Dins: Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1986-1989, vol. 7, p. 302

[xxiv] “Llum”. Dins: Soler i Amigó, Joan. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana. Barcanova : Barcelona, 1998, p. 398

[xxv] Amades, Joan. Costumari català, el... Íbid, pàg. 653 i 654

[xxvi] Fàbregas, X. Les arrels llegendàries de... Íbid, p. 282

Directiva de cookies

Este sitio utiliza cookies para el almacenamiento de información en su equipo.

¿Lo acepta?