La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Visita guiada: Els sants històrics de Vic, vida i sepultura

Joaquim Salarich i Verdaguer, l’any 1854, escrivia al seu llibre Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias: “Si Anglaterra fou anomenada, amb raó, jardí dels sants, pel gran nombre d’aquests que es veneren en els altars i van brillar en aquella nació ara protestant, amb quin major motiu no podríem anomenar a la nostra ciutat dels sants, per raó dels molts fills de Vic que han lluït en temps antics i moderns per les seves heroiques virtuts...”. És així com la capital osonencs ha estat coneguda, popularment com la ciutat dels sants.

La presència urbana d’edificis de funció eclesiàstica és innegable a la ciutat de Vic. També ho és pel fet d’haver estat la ciutat nadiua de dos sants i lloc on hi ha els sepulcres que acullen els cossos de quatre sants més. La paradoxa és que cap dels dos sants nascuts a Vic hi són enterrats i els que ho són, van néixer en altres llocs de Capalunya.

Aquesta visita es va realitzar el 17 de maig de 2015 organitzada per L'albergueria, centre de difusió cultural del Bisbat de Vic en el marc de l'exposició Reliquiaris. Si esteu interessats a realitzar-la caldria ocntactar amb L'albergueria.

 

1.- Sepulcre de sant Bernat Calbó

Lloc: catedral de Vic

Nascut el 1180 al mas Calbó, Vilaseca (Tarragonès). Fill d’una família pagesa que s’havia instal·lat en terres reconquerides als sarraïns poc abans del seu naixement.  Va deixar la hisenda i les propietats en mans del seu germà gran i es va dedicar als estudis de Dret. La formació jurídica i diplomàtica el van dur a estar ben relacionat amb la noblesa de l’època i amb la cort de Jaume I; al seu costat va participar en la gestació de la conquesta de Mallorca i de València. El 1214 es va replanteja la seva vida i entrar a formar part de la comunitat cistercenca de Santes Creus. El 1225, les seves capacitats diplomàtiques van afavorir que fos nomenat abat del monestir. El 1233 va ocupar el càrrec de bisbe de la diòcesi de Vic gràcies els seus coneixements i capacitats i a la seva bona relació amb la família Montcada. Aquest càrrec, però, no va allunyar-lo d’una vida a l’estil monàstic ni de diverses intervencions en el context polític del moment. El 26 d’octubre de 1243, va morir a Vic.

La seva festa se celebra el 25 d’octubre (abans i en l’ordre cistercenca, el 24). El 1330 es va iniciar el procés de la seva canonització però ja era venerat just després de morir. Es van recollir 104 miracles en l’expedient per fer-lo sant oficial. Aquesta, va arribar el 1710 pel papa Climent XI. La seva intercessió era reclamada contra la febre terçana (febre intermitent que es repeteix cada tres dies) i la febre quartana (relacionada amb el paludisme o malària).

Uns anys abans de la seva canonització oficial, el 1701, el capítol de canonges de la Seu vigatana va encarregar una arca de plata a l’orfebre barceloní Joan Matons que va acabar el 1728. La part posterior va ser tancada per una tapa movible que permetia veure el cos del sant a través d’una reixa i que el 1769 es va substituir per un vidre

En els diferents reconeixements del seu cos, considerat incorrupte, es van extreure peces de la vestimenta i que es poden veure exposats al MEV, com part de la casulla i parts de roba així com altres elements. De les diferents reconeixements i trasllats del cos del sant es conserven, també  un calze, una patena i una oblata (plat on es duia el pa i vi per consagrar). Molt interessant és una mitra que es va retirar en el trasllat del cos de sant Bernat al sepulcre gòtic. Segons la tradició era utilitzada per curar la migranya quan es posava al cap del malalt.

El juliol de 1936 va patir una profanació. Els ossos es van recollir i foren guardats al cementiri de la ciutat. Es retornaren a la capella i sepulcre barroc el 14 d’octubre de 1945 en inaugurar-se la  reconstrucció de la catedral.

 

2.- Sepulcre de sant Antoni Maria Claret

Lloc: Temple-sepulcre de Sant Antoni maria Claret

Nascut el 23 de desembre de 1807 a Sallent. Antoni Maria Claret i Clarà fou el cinquè d’onze germans dels quals cinc van morir a curta edat. Era fill d’una família que regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó on va treballar.

El 1824 es va desplaçar a Barcelona amb lai intenció de perfeccionar els estudis de producció tèxtil combinant la feina a una fàbrica amb classes tècniques a la Llotja. Poc després, va orientar la seva vida a la vocació religiosa iniciant els estudis de filosofia i teologia al seminari de Vic. El 1835 va ser ordenat sacerdot i va exercir a Sallent. 

El 1839, va viatjar a Roma per ingressar a la Companyia de Jesús però una malaltia el va fer tornar a Catalunya. Entre 1840 i 1843, va fer la funció de rector a les parròquies de Viladrau i de Sant Joan d’Oló. Després de rebre el títol de missioner apostòlic per la Santa Seu, es va dedicar a formar un grup de religiosos anomenat Germandat Apostòlica. El 1848 va fundar  una editorial Llibreria religiosa on publica diverses obres de caràcter pietós i pastoral. Poc després, va ser acusat de col·laboració amb  els carlistes i va marxar a Canàries. El 16 de juliol de 1849, de nou en terres catalanes i concretament a Vic, va fundar la Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, coneguts com a claretians. El 1850 fou nomenat arquebisbe de Santiago de Cuba on, el 1856, va patir un atemptat del qual va sortir il·lès, es va enfrontar a les autoritats locals i torna a Catalunya. A partir de 1857, durant 12 anys, va residir a Madrid exercint de confessor de la reina Isabel II. El 1860 va ser nomenat arquebisbe de Trajanòpolis mentre exercia la presidència del monestir de l’Escorial. El 1868, va acompanyar Isabel II al seu exili francès destronada per la revolució que va iniciar el Sexenni Democràtic o Revolucionari. El 1870 va assistir al concili Vaticà I a Roma. Posteriorment, es va establir a Prada de Conflent  on va passar els seus darrers dies al monestir cistercenc de Fontfreda, proper a Narbona; hi va morir el 24 d’octubre de 1870.

Quan va morir, la comunitat claretiana ja estava formada per 84 religiosos i s’havien fundat 6 cases en diverses ciutats catalanes i espanyoles. També, els claretians, tenien presència a Prada de Conflent, a Alger i a Santiago de Xile.

La seva festa és el 24 d’octubre. Fou beatificat per Pius XI el 25 de febrer de 1934 i canonitzat per Pius XII, el 7 de maig de 1950.

És patró del gremi dels teixidors i, en general, dels oficis relacionats amb la indústria tèxtil; a Terrassa, del gremi tèxtil llaner. També, dels estudiants, dels educadors claretians i de la premsa catòlica.

L’edifici que acull el seu sepulcre fou  projectat per l'arquitecte Josep M. Ribes i Casa. Construït entre 1957 i 1970, fou acabat pel seu fill, l’arquitecte Manel Ribas i Piera. S’erigí sobre el solar de l'antiga església de la Mercè, destruïda el 1936.

El sepulcre s’inspira en el barroc romà i amb uns criteris de grandiositat propis d’altres temps. És obra de l’artista gironí Domènec Fita i Molat, nascut el 1927, pintor i escultor i dissenyador de vitralls. Hi ha una expressiva simbologia, relacionada amb l’orde religiós catòlic dels Fills de l'Immaculat Cor de Maria o Fills del Cor de Maria (Cordis Mariae Filius C.M.F.), l’escut  Cor de Maria travessat, amb Sant Miquel (ales) i la frase “La caritat de Crist ens urgeix”, de la segona carta de sant Pau als Corintis.

 

3.- Sant Miquel dels Sants

Lloc: Casa natalícia de sant Miquel dels Sants

Miquel Argemir i Mitjà va néixer a l’antic carrer de Sant Hipòlit de Vic, el 29 de setembre de 1591 i era fill d’un notari que va arribar a conseller en cap de la mateixa ciutat. Orfe de mare quan només tenia un any de vida, va viure la seva infantesa amb mostres de profunda religiositat i de penitència així com la declarada intenció de fer vida eremítica. Va iniciar els estudis de gramàtica als Estudis Generals de Vic  quan tenia deu anys i, l’any següent, va fer els de càtedra major, coincidint amb la mort del seu pare. L’any 1603 va ingressar als convent barceloní de l’orde de la Santíssima Trinitat de la Redempció de Captius, els membres del qual eren coneguts com a trinitaris calçats on va ser destinat al servei de l’església i de la sagristia. El 1608, buscant una vida més austera, va ingressar a Oteiza a l’orde dels Trinitaris Descalços, reforma de l’anterior. Posteriorment, a Alcalà de Henares professà dins l’orde com a Miquel dels Sants, nom amb el qual seria conegut. Seguidament va ser destinat al convent de La Solana  i Sevilla on va tenir les primeres experiències místiques. Entre 1611 i 1615 va estudiar filosofia a Baeza i teologia a la Universitat de Salamanca i, ja prevere, és ordenat sacerdot a la ciutat portuguesa de Faro. Finalment és destinat, amb el càrrec de director, al convent de Valladolid.

En els darrers anys de la seva vida va exercir la pràctica de la confessió i la predicació essent sovintejades les mostres d’èxtasi místic. El 10 d’abril de 1625, quan tenia trenta-tres anys, va morir a la ciutat de Castella-Lleó.

La seva beatificació va tenir lloc el 2 de maig de 1779 per Pius VI i la canonització, el 8 de juny de 1862, per Pius IX. La seva festa, el 5 de juliol, és la Festa major de Vic.

És patró de les ciutats de Vic i d’Osorno (Palència), i també de la Federació dels empresaris del metall de la província d’Alacant, dels malalts de càncer, dels cordoners i dels aprenents de barber. Es demana la seva intercessió contra el càncer, els tumors, els humors freds (flegma i bilis negra) i és invocat per a la reparació dels ossos trencats.

Vic, la ciutat nadiua del sant, conserva diversos llocs i edificis relacionats que se li relacionen. A l’antic carrer de Sant Hipòlit, avui de Sant Miquel dels Sants, hi ha la casa on va néixer. L’any 1779 i amb motiu de la beatificació, va ser convertida en capella pública i oratori. S’hi conserven alguns dels objectes relacionats amb la seva vida i elements de la devoció que Vic li ha mostrat.

 

4.- Santa Carme Sallés

Lloc: plaça de Santa Clara, cantonada amb el carrer Manlleu

Carme Sallés i Barangueras va néixer a Vic (Osona) el 9 d’abril de 1848. Era la segona de deu germans en una família humil. De petita va destacar per la seva devoció i la seva capacitat de lideratge. Uns coneguts de la família van demanar als seus pares que permetessin que es casés amb el seu fill; tot i ser un bon matrimoni, la noia el va refusar i va manifestar la seva vocació religiosa. Tot i la negativa inicial dels seus pares, que l'obliguen a acceptar el casament, és finalment autoritzada a trencar el compromís i abraçar la vida religiosa.

Va entrar com a novícia a les Adoratrius Esclaves del Santíssim Sagrament i de la Caritat de Barcelona en 1871, que treballen en la rehabilitació de dones marginades, prostitutes, etc. Carme, però, vol treballar en l'ensenyament de nens, prevenint així, amb l'educació prèvia, que sigui necessària una rehabilitació: ho resumia amb el lema "para alcanzar buenos fines, son menester buenos principios". Així, les deixà per ingressar a la comunitat de Dominiques de l'Anunciata, dedicades a l'ensenyament de les nenes. Creia fermament qe la cultura podria fer que la dona ocupés amb dignitat el seu lloc a la família, com a educadora dels seus fills, i a la societat, que està, de mica en mica, donant possibilitats laborals a les dones. A més, creia, també, que la cultura pot donar suport a una fe veritable, evitant la superstició i la sensibleria de la religiositat del moment.

Després de dubtar de la seva vocació en l'educació i va pensar en dedicar-se a la vida contemplativa però, no va ser aceptada, juntament amb d’altres tres companyes, en les congregacions on van intentar entrar.

El 1892, a Burgos, va fundar la congregació de les Religioses Concepcionistes Missioneres de l'Ensenyament per a l'educació de les nenes. L’arquebisbe de Burgos Manuel Gómez-Salazar y Lucio-Villegas va promulgar el decret d'erecció de l'institut, el 16 d'abril de 1893, i va nominar Sallés com a superiora general.

Amb les seves companyes, funden nous col·legis a Segòvia, El Escorial, Madrid, Pozoblanco, Almadén, Valdepeñas, Manzanares, Santa Cruz de Mudela, Barajas de Melo, Arroyo del Puerco, Santa Cruz de la Zarza... Després de Castella, la congregació es va estendre per Navarra, a Murchante.

Va morir a Madrid el 25 de juliol de 1911 tres anys després que l’institut que havia fundat hagués estat aprovat per la Santa Seu. 

Joan Pau II la va promoure com a venerable el 25 de novembre del 1984 i la va beatificar, després de verificar-se un miracle degut a la seva intercessió, el 15 de març de 1998. La confirmació d’un segon miracle va permetre la seva canonització, en 21 d’octubre de 2012, per Benet XVI.

En el lloc on havia estat edificada la casa natalícia de la santa, hi ha una placa que recorda el fet.

 

5.- Sant Francesc Coll

Lloc: temple de la casa mare de les Dominiques de l’Anunciata

Nascut el 18 de maig de 1812 a Gombrèn. Francesc Coll i Guitart va ser el menor de deu germans. Abans de quatre anys va quedar orfe de pare. El 1823 va iniciar els estudis d’humanitats i filosofia al Seminari de Vic mentre residia a la masia de Puigseslloses del terme municipal de Folgueroles. Posteriorment, va continuar la seva formació en llatí i gramàtica. El 1830 va ingressar a l’orde dominicà professant al convent de l’Anunciació de Girona, on va adquirir coneixements de teologia. El 1835, a partir de la desamortització, va abandonar la vida conventual. El 1836 es va retirar a Gombrèn i a Vic, amb la condició d’exclaustrat, on va rebre llicència per ser ordenat sacerdot. El 1839, fou nomenat vicari de la parròquia d’Artés i, posteriorment, a Moià. En aquesta època va iniciar una intensa tasca missionera amb el grup format al voltant de la figura d’Antoni M. Claret. El 1844, va rebre el títol de missioner apostòlic recorrent poblacions de diverses comarques predicant en missions, novenaris i quaresmes durant 10 anys. En els nombrosos viatges per terres catalanes es va conscienciar de la necessitats formatives de la població, especialment de les dones. Així, el 15 d’agost de 1856, va fundar la Congregació de Germanes Dominiques de l’Anunciata per afavorir la formació de les nenes de famílies més necessitades, la vida missionera i l’atenció de malalts. Va dirigir la congregació fins que la salut li va permetre i la va dotar d’una regla per la qual quedava definit el seu funcionament; a la seva mort, ja hi havia 50 cases fundades. El 1869, mentre predicava, va patir un atac d’apoplexia produïda per una accident vascular cerebral. Aquesta afectació va produir-li una progressiva i ràpida ceguesa, una afectació de les facultats mentals. Finalment, el 2 d’abril de 1875 va morir a Vic on va ser enterrat al cementiri municipal.

El 21 de desembre de 1888 es van traslladar les seves restes a l’església de la casa mare de la Congregació al costat de l’altar de santa Rosa de Lima, en una sepultura col·lateral a la tomba de Pere Almató, màrtir al Vietnam. El 1979, amb motiu de la beatificació, es va construir l’actual altar amb frontal i escultura de Francesc Carulla i Serra, on hi havia l’antic altar de sant Francesc Almató.

La seva festa se celebra el 19 de maig. El Martirologi romà, però, indica la data del 2 d’abril, en commemoració del dia de la seva mort. Beat el 29 d’abril de 1979 pel papa Joan Pau II, essent la primera beatificació del pontífex, i canonitzat per Benet XVI l’11 d’octubre de 2009.

 

6.- Santa Joaquima de Vedruna

Lloc: manso l’Escorial, bressol de de les Carmelites Vedrunes

Nascuda el 16 d’abril de 1783, a Barcelona, amb el nom de Joaquima de Vedruna i Vidal. Era la cinquena de vuit fills d’una família de la burgesia barcelonina que vivia al carrer Hospital. Va rebre una bona formació inicial amb els seus germans, mitjançant un preceptor, que li va permetre adonar-se de les dificultats que suposava ser una persona analfabeta. Quan tenia 12 anys, se li va despertar la vocació religiosa i va intentar ingressar al convent de l’Encarnació de Carmelites calçades proper a casa seva però no va ser admesa per raó d’edat. El 1799 es va casar a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona amb el vigatà Teodor de Mas, amic de la família. El matrimoni va tenir nou fills dels quals tres van morir amb curta edat. En esclatar la Guerra del Francès, la família va fixar la seva residència al manso Escorial de Vic, propietat del seu espòs, Teodor de Mas. Aquest, va ser reclamat per exercir diverses tasques dins la guerra mentre Joaquima i els seus fills van restar al mas. L’ocupació de Vic per part de l’exèrcit napoleònic, va motivar la fugida de Joaquima i els seus fills a la  zona de la Calma, al Montseny, on van restar refugiats al mas del Clot de la Móra fins que Vic va ser abandonada per les tropes. Un cop acabat el conflicte, el seu marit va intentar reprendre l’activitat professional a Barcelona però va morir l’any 1816 a causa d’una tuberculosi. Joaquima fou vídua a l’edat de 33 anys. En els anys posteriors, vivia al manso Escorial de Vic dedicada als seus fills amb la previsió que, quan aquests fossin adults, entraria de religiosa en un convent. El 1819, va conèixer al pare caputxí fra Esteve d’Olot, que va esdevenir el seu director espiritual. A instàncies seves va madurar la decisió de fundar una congregació amb una doble tasca educativa i sanitària, per als més dèbils socialment.  El 6 de gener de 1826, Joaquima va professar amb el nom de Joaquima del pare Sant Francesc . El 26 de febrer de 1826, va iniciciar la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna dedicada a cura de malalts des dels hospitals municipals, a l’educació de noies des de l’escola pública, i a l’atenció dels marginats des de les Cases de Caritat i la va posar sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme amb el nom de Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat. La primera comunitat estava formada per cinc noies. El manso Escorial va ser el lloc inicial de la seva labor i, va estar regida per una regla, de caire franciscà, redactada per fra Esteve. El 1837, a causa de la primera Guerra Carlina i de les idees polítiques del seu fill, Joaquima va ser empresonada per un breu període de temps. Posteriorment, va anar a Berga. El 1840, es va exiliar a França, juntament amb un grup de germanes, passant els Pirineus a peu; es va dirigir a Perpinyà on va restar durant tres anys.  Tres anys després, va retornar de l’expatriació per vigoritzar les cases que ja s’havien fundat abans de la guerra i va reobrir el noviciat establert a Vic. Va reprendre la tasca fundacional instal·lant moltes comunitats per tot Catalunya. En aquesta època va rebre la col·laboració del pare Antoni Maria Claret a qui va encomanar l’ampliació de la Regla primitiva amb normes de govern. El 1849 va patir un primer accident vascular cerebral i tres anys després es va retirar a la Casa de Caritat de Barcelona, perquè el fred de Vic, afectava la seva salut. El 28 d’agost de 1854, va morir a Barcelona l’any a causa de la gran epidèmia de còlera. Aleshores, les cases fundades per Joaquima de Vedruna ja eren 30 i les germanes unes 150.

Pius XII la va beatificar el 19 de maig de 1940 i Joan XXIII la va canonitzar 12 d’abril de 1959. La seva festa se celebra el 22 de maig tot i que el Martirologi Romà indica el 28 d'agost.

El manso Escorial de Vic és un edifici de 1630. Diferents dependència, com la cuina i el dormitori, es conserven de l’època en què vivia santa Joaquima. A la sala principal hi ha el seu sepulcre, Es tracta d’una sala remodelada el 1983 amb motiu del bicentenari del naixement de la santa. El sepulcre es va construir el 1940 per l’arquitecte Manuel Gausa, de llautó i detalls d’esmalt i plata. Destaquen els vitralls pintats dels finestrals, dissenyats per Carles Madiroles i realitzats pel vitraller Busquets.

 

7.- Templet de sant Miquel dels Sants (sant Miquel xic)

L’any 1779, coincidint amb la beatificació de Miquel Argemir, es va aixecar un templet prop del Puig dels Jueus a la banda nord-est del nucli urbà de Vic. Commemora el lloc on la tradició diu que essent infant es va rebolcar sobre uns arços plens d’espines sense fer-se ferides.