La versión de su navegador no está debidamente actualizada. Le recomendamos actualizarla a la versión más reciente.

Visita guiada: Les capelletes de carrer de Manlleu

Les capelletes de carrer són uns elements artístics de simbologia religiosa pròpia del catolicisme situats a les façanes d’edificis, generalment, de titularitat privada. Se situen en un punt elevat, per sobre de l’observador.

Contenen una representació d’un sant, una santa, advocació mariana o altra figura dogmàtica. Es tracta d’una declaració pública de la devoció individual o col·lectiva cap a la representació que hi és acollida.

A Manlleu, la majoria tenen el format de fornícula, buit en el mur o paret, però també n’hi ha de rajoles decorades. Les més antigues provenen del segle XVII i XVIII però la majoria van ser col·locades en el segle XIX. El novembre de 1936, iniciada la Guerra Civil, l’Ajuntament de Manlleu va decretar que fossin destruïdes. Malgrat aquesta ordre, algunes van ser salvades i es van reposar poc després de la finalització del conflicte. Durant les dècades de 1940 i 1950, es van col·locar la resta, amb noves imatges, i fins i tot se’n van fer de noves. Fa pocs anys, encara se’n va situar una de nova.

Es proposa una visita guiada per 22 capelletes de carrer dels barris de la Cavalleria, Dalt i Baix Vila de Manlleu. 
La durada aproximada és de 2 hores. 
Els grups interessats en fer-la, poden ntactar amb l’Oficina de turisme de Manlleu situada al Museu del Ter.

Si en voleu més informació, no us perdeu: 

 

Visita guiada

1.- Virgen de la Cabeza (carrer d’Osona)

Fa referència una imatge mariana trobada la nit de l’11 al 12 d’agost de 1227 a Sierra Morena (Andújar) on té un santuari i on es va en romiatge en commemoració de la troballa. Es tracta de l’aportació dels propietaris de la casa, originaris d’aquell territori, que han portat la seva devoció fins a Manlleu.

 

2.- Sant Josep (carrer de sant Josep)

La inauguració de la capelleta es va fer per la festa de Sant Josep de 1953, tot deixant constància del nom del carrer. Tot i això, mai no s’ha fet festa veïnal. És un dels pocs carrers oberts al segle xix del qual se saben les circumstàncies del naixement. Hi ha documentació que testimonia que l’Ajuntament, el 18 d’agost de 1858, va adquirir un pati i un hort per obrir un carrer que comuniqués el de la Cavalleria amb el de Sant Martí. L’import de la compra va ser de 347 lliures. Pel desembre següent es va construir un pont, que travessava el torrent, i que van pagar diversos propietaris per la quantitat de 49 lliures. L’Ajuntament va decidir donar el nom de Sant Josep al nou carrer, atès que era impropi que una població com Manlleu no tingués una plaça o carrer dedicat a sant Josep.

 

3.- Sant Josep (carrer de la Cavalleria) [capelleta desapareguda]

Es desconeix el motiu i el moment de la construcció de la fornícula. A la pedra situada a la clau de l’arc que emmarcava la capelleta hi constava la data de 1957, que possiblement devia fer referència a una reconstrucció de la façana. Actualment l’edifici que l’acollia, que era del segle xvii, ha estat enderrocat per substituir-lo per una nova construcció.

El carrer de la Cavalleria, tot i la clara dedicació a sant Josep, feia festa veïnal el tercer diumenge després de Pasqua de Resurrecció, festivitat del patrocini de Sant Josep. Aquesta festa va sorgir de l’orde carmelità descalç o reformat que des de 1689 la va estendre per les diòcesis on estava establerta. Torrent i Garriga diu que la festa del carrer ja se celebrava a final del segle xix i va durar fins a mitjan segle xx. El carrer es guarnia amb un arc d’entrada i altres ornaments, i el dissabte es feia una cercavila i hi havia audició i ballada de sardanes. L’endemà, dia propi de la festa, hi havia

l’obligat ofici solemne. El 1918, diu la premsa de l’època, «els galants pabordes acompanyats de les simpàtiques pabordesses feren via a l’església al so d’un airós pas doble, que tocaven els Bofills», i a la tarda i vespre, més sardanes. També, el diumenge de la setmana següent, hi havia tornaboda a la font de Tarrés on també es ballaven sardanes.

 

4.- Sant Mamet (cruïlla del carrer de la Cavalleria, passeig de sant Joan i carretera d’Olot)

S’ignora el moment i el motiu pel qual es va col·locar aquesta capelleta, però deu ser de les representacions religioses de carrer més antigues que hi ha a Manlleu. No és una capella amb el format més comú, sinó que es tracta d’un plafó de marbre restaurat, en el qual hi ha inserit el relleu d’un nen crucificat; precisament aquesta representació iconogràfica, a vegades, l’ha fet confondre amb un santcrist. Francesc Pujol i Escalé, en parlar d’aquesta confusió, assenyalava que calia fixar-s’hi bé per veure com la fesomia del sant correspon a un infant, amb el rostre sense barba. Domènec Torrent i Garriga indica que hi ha un carrer manlleuenc amb el nom de Sant Mamet. Aquest nom hauria tingut, durant un cert temps, el tram del carrer de la Cavalleria que aniria des de l’antic pont sobre el torrent d’en Magí (tapat des de fa dècades) fins a la Baixada Bonet i el carrer de la Font. Segurament hauria perdut part de la longitud en ser obert el passeig de Sant Joan el 1864, tot i que el mateix Torrent esmenta que el 1890 a una part d’aquest curt carrer se li va donar el doble d’amplada que tenia anteriorment. A Manlleu, com era habitual en aquesta advocació, sant Mamet estava considerat el protector de les dones en període d’alletament. Torrent i Garriga esmenta que al segle xix aquestes dones, quan no duien prou llet, portaven oli a un llum que hi havia al davant del sant per demanar-li que les proveís de llet. S’havia vinculat a una font propera i a un pont sobre el torrent Magí. Fins al 1993 el plafó va estar situat a la façana lateral de la casa coneguda com a can Duran, a la banda del carrer de la Cavalleria, i fins al 2008 en un mur de la cruïlla entre aquest carrer, el passeig de Sant Joan i la carretera d’Olot, damunt d’una font. Es va retirar d’aquest lloc per construir-hi un edifici plurifamiliar, però possiblement hi serà retornat.

 

5.- Sant Joan Baptista (passeig de sant Joan)

La capelleta de Sant Joan es va construir molt probablement amb la remodelació de l’edifici que l’acull, el 1922, realitzada per Lluís Coll i Espadaler. L’estructura, amb la simulació de troncs i el trencadís de rajoles, fa pensar que en la construcció hi devien participar el mateix Lluís Coll i, especialment, Ignasi Mas, en Nasi paleta, com en el cas de les capelletes de Sant Antoni de Pàdua, al carrer de Sant Antoni, i de Sant Pere, al carrer de l’Horta d’en Font. Possiblement la motivació per situar-la en aquell lloc va respondre a l’interès dels veïns d’honorar el sant, el nom del qual porta el carrer. Se sap del cert que el 1936 la imatge de Sant Joan Baptista va ser destruïda; d’aquesta primera escultura només en queda la figura d’un xai que una veïna va recuperar i guardar de les restes esmicolades al mig del carrer. Domènec Torrent i Garriga diu que a final del segle xix ja es feia festa per la diada de Sant Joan, però no hi ha constància de la capelleta. Durant la primera meitat del segle xx es feien diverses activitats, entre les quals destacava l’audició de sardanes; i el 1958 el programa contenia l’actuació de tres cobles. Durant unes quantes edicions, l’organització anava a càrrec de la Unió Coral Manlleuenca, que tenia la seu en aquesta via urbana. En el llibre que explica la història d’aquesta important via urbana, Josep Verdaguer Freixas relata la importància que havia adquirit aquesta diada: «Es feia una gran festa al passeig per la diada de Sant Joan. Com que hi havia espai suficient, al passeig es feia una foguera de Sant Joan davant la capella… Es tocaven sardanes a la vigília i jocs per a la mainada al matí del dia del sant. Es col·locaven uns altaveus que no paraven de tocar; especialment el jovent es dedicava entre ell moltes cançons durant tot el dia de la festa, i, com no, sempre hi havia alguns veïns que es queixaven de la fressa que es feia, però com que només era una vegada a l’any es podia aguantar. A la tarda i a la nit es feien sardanes». Verdaguer recorda que «la cobla s’anava traslladant des del començament fins al final del passeig i a cada certa distància interpretava una sardana de les sis programades en cada audició». Aquest curiós trasllat dels músics, segons el mateix Verdaguer, era lògic: «com que tots els veïns feien la seva aportació a la festa, era just que les sardanes es fessin al llarg del passeig, però sempre amb l’obligació de tocar-ne una davant la capella de Sant Joan». A principi de la dècada de 1960 es va deixar de celebrar la festa per l’augment de trànsit de cotxes.

 

6.- Sant Isidre (carrer del Comte)

Aquesta capelleta és força antiga per la seva situació, en un dels primers carrers de Manlleu, i per la seva vinculació amb la pagesia. El 1893 la fornícula ja existia i els veïns del carrer honoraven el sant amb una festa per la seva diada, com diu Domènec Torrent i Garriga. El gremi dels pagesos havia estat dels més importants de la població durant els segles xvii i xviii. Havien dedicat un altar de les capelles laterals del temple parroquial anterior a la Guerra Civil al seu patró. La festivitat del sant era molt celebrada arreu del terme municipal: l’Administració parroquial de Sant Isidre organitzava diverses activitats. Aquesta organització, que estava formada per una junta integrada per dos pagesos del poble i dos de les masies, s’encarregava de fer dir un ofici a l’església parroquial de Santa Maria i encapçalava una processó pels carrers de Dalt Vila que presidia una imatge del sant. D’altra banda, el Dr. Josep M. Gasol esmentava que, acabada la processó de la festivitat, se sortejava un gran pastís de pa de pessic que solia dur una imatge del sant i també es cantaven uns goigs, dels quals es desconeix el text i la melodia. La capelleta de Sant Isidre del carrer del Comte apareix en un poema de mossèn Joan Puntí i Collell que porta el nom d’El carrer del Comte; un dels versos diu: "El carrer del Comte és un carré antic, que té a cada cap una plaça vella, un rampant que hi puja sense molt fatic i, en ser al mig, un sant dins una capella".

 

7.- Mare de Déu Immaculada (plaça de Crist Rei)

Segons Torrent i Garriga, la primera Capelleta es va construir el 1690 quan es van fer les obres de la Casa del Comú. El mateix autor la situa en una cantonada de l’edifici; és probable que la cantonada a la qual fa referència fos la més propera a l’església. En una reforma de l’edifici a finals del segle xix, van traslladar la fornícula just al mig de la façana a l’alçada del primer pis. Actualment es troba de nou prop d’una cantonada, la més allunyada al temple parroquial. L’any 1904 uns veïns de Dalt Vila es van adreçar a l’Ajuntament amb la proposta següent: «Que per celebrar el cinquantè any de la declaració dogmàtica de la Puríssima Verge Maria, desitgen regalar una corona de plata a la seva imatge existent en el templet de la casa dels hereus de Pere Codinach, situada a la Plaça del Pou, i la imatge de la qual és de propietat del M. Ajuntament, ja que és la mateixa que existia a la cantonada de l’antiga casa consistorial. I com que de la subscripció que els recurrents van a obrir, no esperen obtenir tot el necessari per a pagar la despesa de l’esmentada corona supliquen que se serveixi ajudar, amb fons municipals, a pagar els costos de la repetida corona amb la quantitat que estimi.»6 D’aquesta instància es desprèn principalment la continuïtat de la imatge respecte de l’original i l’interès que despertava entre els vilatans; a més de la propietat municipal que, actualment, no es té en compte. La imatge es va salvar de la destrucció a l’inici de la Guerra Civil pel simple fet que va ser tombada a la balconada del primer pis de la casa, on va passar tot el període bèl·lic. A final de la dècada de 1980 es trobava molt malmesa i es va restaurar de les mans i del cap. No es té constància de cap celebració festiva relacionada amb la capelleta que, en alguna ocasió, s’ha confós amb la representació de l’Assumpció de Maria, patrona de Manlleu.

 

8.- Mare de Déu de la Font (carrer de la Font)

La font de la Mare de Déu es podria considerar que no és una capelleta de carrer de les habituals, ja que no es troba en la façana de cap edifici de propietat privada. Compleix, però, amb escreix, les altres qualitats d’una capelleta de carrer: la simbologia religiosa i el caràcter comunitari. D’alguna manera es pot considerar que, més enllà de ser la capelleta del carrer de la Font —que d’aquí precisament li prové el nom—, és la capelleta de tot Manlleu. L’origen de la font de la Mare de Déu cal cercar-lo a l’antiga plaça del Pou, l’actual plaça de Crist Rei, just al davant de l’església de Santa Maria i de l’antiga Casa del Comú o Ajuntament de Manlleu. Allà hi havia una font que, quan es va urbanitzar la plaça de Dalt Vila, es va transformar en pou i, a partir d’aleshores, va ser necessari treure l’aigua amb cordes i corriola. La dificultat que comportava obtenir l’aigua va fer que el marquès d’Aytona, propietari del terreny, accedís a conduir-la mitjançant una canalització subterrània fins al lloc on és ara emplaçada la font de la Mare de Déu. El 1722 (encara es pot veure la data sota la imatge) es va construir una capella o templet i s’hi va posar la imatge que li va donar nom. El 16 de febrer de 1724 l’intendent general de Catalunya Josep Pedrejàs va concedir als regidors i comú dels veïns de Manlleu l’ús de les aigües sobrants de la font a canvi de pagar un sou i cinquanta rals anuals, en moneda de Barcelona, a la hisenda del rei.3 Així, les aigües que vessaven de la font i que no es recollien es van utilitzar, durant molt de temps, per proveir l’abeurador de bestiar que hi havia al capdamunt del carrer d’Enric Delaris (o call de Ter). A partir d’aquest punt, feien camí cap al riu, a cel obert, tot seguint el traçat d’aquest carrer. Així ho descrivia Francisco de Zamora en els seus escrits sobre el Manlleu de final del segle xviii: «Hay también una Fuente hecha pocos años hace por medio de una mina que extrae el agua de uno de los pozos antiguos más elevados: tiene tres caños, es buena agua, hay su abrevador, y el sobrante pasa por medio de la calle, de donde la toman para regar las huertas, con lo cual hace el pueblo limpio y hermoso.» La devoció dels manlleuencs per la Mare de Déu de la Font és antiga i arrelada. A mitjan segle xix, el Dr. Ramon Andreu, fill de Manlleu, ja va compondre uns goigs que repetien: «De la Font sou nomenada, amparo de tot Manlleu.» Segons Torrent i Garriga, en aquella època estava envoltada de retaules i altres ofrenes de devots, però el bisbe de Vic els va fer retirar perquè ho considerava poc apropiat a aquell lloc. La importància social d’aquesta font, la principal de Manlleu, feia que esdevingués un motiu d’informació pública quan rajava o deixava de fer-ho. És interessant la notícia del mes de juliol de 1929, apareguda al periòdic Manlleu, que diu: «la font de la Mare de Déu comença sentir la manca d’aigua; és llàstima puix d’aigua tan bona i fresca no se’n troba en gaires llocs.» Així mateix, l’any següent apareix una altra informació, però en una situació contrària: «als trentados dies d’haver-se iniciat les pluges benefactores començà a donar més aigua la font de la Mare de Déu i als 40 dies justos rajava a bell doll.» No són més que exemples de la importància que aquesta deu tenia per als manlleuencs. El dia 28 de març de 1935 un jove manlleuenc va apedregar la imatge de la Verge i van quedar afectats la cara de la mare i un braç del nen Jesús. La premsa només va dir que el cognom del jove era Caballeria. La indignació dels manlleuencs es va produir amb força, i fins i tot es van celebrar actes religiosos de desgreuge, i es va obrir una subscripció popular per reparar els danys. Es va aprofitar l’ocasió per millorar tot el templet, tal com testimonia la data que hi ha inscrita. Les obres de restauració es van donar per finalitzades per la Festa Major d’aquell any. La font també va ser víctima dels temps polítics. El 1936, iniciada la Guerra Civil, es va destruir la imatge, que encara era l’original del segle xviii. L’historiador Esteve Gaja (1979: 123) recull el fet que «tot i la desaparició de la imatge però com sia que persistís el nom secular (i no fos cas que els llibertaris es veiessin obligats a posar en els seus llavis el nom de la Verge Maria si volien convidar els companys a apaivagar llur set amb la millor aigua de la Vila) s’acordà canviar-ne el nom, convenint-se que, d’aquí endavant se’n diria “Font de la Igualtat” i que, perquè fos així, s’hi posés una placa o rètol amb la nova denominació (cosa aquesta darrera que no arribà a fer-se)». Un cop finalitzada la guerra, el 1939, un devot manlleuenc va obrir una subscripció per reconstruir la imatge. L’escultor Pere Puntí va reproduir l’antiga. Per fer aquesta escultura va aprofitar les restes de pedra de la figura de Sant Bernat Calbó de la catedral de Vic, que estava situada sobre la façana i que també havia estat destruïda durant els primers dies de la Guerra Civil. La reposició es va fer l’1 de setembre de 1940. En els primers anys de la dècada de 1970, es van arranjar les escales que portaven del carrer de la Font a la plaça de Dalt Vila i es van canviar les rajoles que decoraven el frontal de la font. Les antigues, col·locades al segle xix, eren molt senzilles i estaven molt malmeses. Les noves, que encara es conserven, van ser obra del ceramista barceloní J. Vives, i el dibuix era de Francesc d’Assís Pujol i Escalé. Representen dos àngels que aguanten unes àmfores d’on brolla aigua, i a sota hi ha un fragment dels goigs escrits l’any 1929 que diu: «Puix Manlleu us correspon i a l’entorn de vós s’apila, empareu tota la vila, Mare de Déu de la Font.». Del manteniment i l’ornamentació de la font, se n’ocupen les veïnes del carrer, que porten el títol de «pabordesses de la font». Anualment organitzen la festa, que ja se celebrava a final del segle xix, segons Domènec Torrent i Garriga, i que té lloc el diumenge dins l’octava de Corpus; al matí es diu una missa a l’església de Santa Maria i, a la tarda, es resa el rosari i es canten els goigs, estrenats el 2 de juny de 1929 amb motiu de la festa d’aquell any. La lletra és de mossèn Joan Puntí i Collell i la música de mossèn Ferran Gorchs.

 

9.- Sant Antoni Abat (carrer d’Enric Delaris) [capelleta buida].

El motiu de la construcció d’una capelleta a Sant Antoni Abat és desconegut. El carrer d’Enric Delaris, popularment conegut com a Call de Ter, segons Torrent i Garriga, es va obrir sobre un camí per on els pagesos menaven el bestiar a beure l’aigua al riu. El 1850, a la part alta, s’hi va construir un abeurador de bestiar que recollia l’aigua que sobreeixia de la font de la Mare de Déu. És possible que es triés Sant Antoni Abat, o del porquet, pel seu patronatge protector del bestiar de peu rodó que transitava i abeurava per aquell lloc. En un primer moment la capelleta estava situada a la façana d’una casa anomenada cal Platero, fins que l’edifici es va enrunar el 1954 i aleshores es va traslladar en un dels primers edificis del carrer on ha estat fins fa pocs anys. Per la Guerra Civil van amagar la imatge, que va ser restituïda el 18 de juny de 1939. Després de beneir-la a l’església parroquial, el Gremi dels Tonis la va acompanyar en cercavila fins a la fornícula. Tot just uns dies abans, la concavitat que era buida, s’havia ornamentat amb boixos per a la diada de Sant Antoni de Pàdua; aleshores els Tonis van fer la festa que no havien pogut celebrar pel gener anterior perquè va coincidir amb els darrers dies de la guerra. No s’ha celebrat mai cap festa veïnal amb motiu de la diada del sant, ja que el carrer festejava l’altra imatge que s’hi pot veure, que és la de Sant Lluís.

 

10.- Sant Jaume (carrer de sant Jaume)

Una placa, que fins fa poc temps hi havia sota mateix de la fornícula, indicava el moment i el motiu de la construcció de la capelleta de Sant Jaume. En aquesta placa hi constaven les dates de 1884 i 1939. És molt probable que la primera fes referència al moment de la col·locació de la imatge i la segona, a la recuperació després de la Guerra Civil. Sant Jaume és el copatró de Manlleu i el 1854 ja havia estat honorat, en vot de poble. A mitjan dècada de 1880 es van succeir diversos episodis epidèmics i és possible que els manlleuencs demanessin de nou ajuda a sant Jaume. Després de superar els mals moments, es devia construir la fornícula en acció de gràcies i en coincidència amb el nom del carrer. Ramon Puntí i Hom, a Les generacions parlen, esmenta que la va inaugurar l’alcalde Ramon Albanell. Domènec Torrent i Garriga diu que el carrer, a final del segle xix, feia festa el 25 de juliol, que és la diada del sant, i en alguna ocasió, a mitjan segle xx, es va repetir aquesta celebració popular. Amb motiu del centenari de l’ermita de Sant Jaume de Vilamontà, els veïns del carrer van dur-hi en processó la imatge de la capelleta. Explica Maria del Mar Basagaña que al capvespre del 25 de juliol de 1955 «es va traslladar la imatge del carrer de Sant Jaume, on es venerava el sant, fins a la parròquia de Santa Maria. Allí es repartiren, com abans s’havien fet en algunes botigues i al mateix carrer de Sant Jaume, fanalets entre els manlleuencs que volien participar en la processó de torxes. Un cop tota la munió arribà al pla de l’ermita, el bisbe de Vic, Ramon Masnou, consagrà el nou altar i beneí una nova campana. Tot seguit, els assistents van renovar el vot de poble al sant».

 

11.- Sant Antoni de Pàdua (carrer de sant Antoni)

El 1922 es va col·locar aquesta capelleta damunt del portal que presideix per desig exprés de la propietària de la finca, Ramona Parladé, per «coronar y hermosear dicho portal» i per honorar el patró del carrer; així consta en la petició escrita que aquesta manlleuenca formulava a l’Ajuntament. Per la Guerra Civil la imatge hauria estat sostreta o destruïda i es va reposar l’1 de juny de 1939, ja que les dues dates consten sota mateix de la imatge. El nom popular d’aquest carrer era el de carrer del Gas, ja que hi havia hagut la fàbrica de subministrament d’aquest combustible a Manlleu. Durant uns anys el 13 de juny s’havia fet festa veïnal al carrer per la diada de Sant Antoni de Pàdua. L’estructura de la capelleta, amb la simulació de troncs i les composicions de rajoles, que actualment s’han desprès del mur, fa pensar que en la construcció hi devien participar Lluís Coll i, especialment, Ignasi Mas, en Nasi paleta, com en el cas de les capelletes de Sant Joan, al passeig de Sant Joan, i de Sant Pere, al carrer de l’Horta d’en Font.

 

12.- Sant Pere (carrer d’Hora d’en Font)

El carrer on està situada la capelleta va ser un dels primers del Baix Vila. Es va obrir en uns terrenys que antigament havien estat propietat del monestir agustinià de Manlleu. El 1764, però, eren de Francesc d’Assís Font, de qui prové el nom. Quan es va urbanitzar la plaça de Fra Bernadí, el carrer va esdevenir la sortida del darrere de les cases que tenien façana principal a la plaça. Precisament la fornícula està situada a la part posterior del que havia estat el Forn de Sant Pere. La imatge, de terra cuita i molt sòlida, es va salvar de la destrucció de 1936 quan el propietari de la casa la va envoltar de sacs de farina. El 1939, com consta en la data que es pot veure esgrafiada a sota mateix de la fornícula, entre les inicials de l’antic propietari de l’edifici, es va tornar a col·locar la imatge, però sense la figura d’un gall que l’havia acompanyada fins a la Guerra Civil. L’estructura, amb la simulació de troncs i la sanefa de rajola, fa pensar que en la construcció hi devien participar Lluís Coll i Espadaler i, especialment, Ignasi Mas, en Nasi paleta, com en el cas de les capelletes de Sant Joan, al passeig de Sant Joan, i de Sant Antoni de Pàdua, al carrer de Sant Antoni. Durant alguns anys es va resar el rosari per la diada de Sant Pere.

 

13.- Sant Lluís Gonzaga (carrer d’Enric Delaris)

No se sap el motiu ni quan es va fer construir la capelleta al capdavall del carrer d’Enric Delaris, el Call de Ter. Hi ha dues versions que intenten explicar-ho: Esteve Gaja esmenta que «hom pot admetre com a verosímil si això vindria pel nom d’algun propietari que, en construir-hi la casa, posà la capella del seu patró»; l’altra versió fa referència al patronatge del sant, dedicat al jovent que estudia, i que s’hauria situat, com realment era fins a 1940, davant mateix de l’escola del Sagrat Cor de Jesús que els Germans de La Salle van fundar el 1880. Tot i que a final del segle xix, Domènec Torrent i Garriga esmenta que el carrer feia festa per Sant Lluís, no es comenta res de la capella. L’única data concreta l’ofereix l’estudi fet pels escolars del col·legi El Carme, que fan constar que es va construir l’any 1914. A inicis de la Guerra Civil es va destruir la imatge i, posteriorment, la casa que tenia la fornícula a la façana va quedar molt afectada per l’aiguat de l’octubre de 1940. Per aquesta raó es va traslladar la ubicació de la imatge a un altre edifici, a l’altra banda i carrer amunt, on es va inaugurar solemnement el 18 de juny de 1944. Aquell dia es va fer un ofici solemne a l’església parroquial de Santa Maria, seguit de la processó que va conduir la imatge, beneïda, fins a la fornícula.

 

14.- Mare de Déu del Carme (carrer de Sant Domènec) [plafó de rajoles]

El carrer de Sant Domènec era el carrer dels fabricants, on molts industrials de Manlleu hi van edificar les seves cases a finals del segle XIX i principis del XX. L’any 1883, la Mare de Déu del Carme va ser declarada patrona dels obrers manlleuencs. La seva representació és la pròpia de l’advocació de la Mare de Déu com a protectora de les ànimes del purgatori. Es tracta d’un model de producció catalana dels segles XVII i XVIII.

 

15.-Sant Domènec (carrer de Sant Domènec)

En record de la promesa de construir la capella a sant Domènec en el moment d’obrir el carrer, tenim la presència de la imatge d’aquest sant en una capelleta. Segons Esteve Gaja, la primera imatge hauria estat col·locada entrat el segle xx en ser construïda una casa destinada a habitatges familiars que va substituir l’antic hospital; però no es pot descartar que a l’hospital ja hi hagués la capelleta. Allò que es pot considerar segur és la presència de la imatge de Sant Domènec en l’edifici que va perdurar fins a principi de la dècada de 1980, en el punt on és ara, just en una cantonada, dins una estructura polièdrica de vidre, amb cinc cares, que envolta tota la figura. Aquesta imatge no és pas l’original, que es devia substituir a principi del segle xx en la reforma de l’edifici després de ser hospital. Anys enrere, el dia de Sant Domènec se celebrava una gran festa de carrer amb sardanes, castells de foc i es repartien caramels. Amb el temps es va anar per dent la tradició i només en va quedar el rés del rosari, que també va acabar desapareixent. El 1955 el cor de les Filles de Maria va cantar una missa a l’església de Sant Josep, que hi havia al mateix carrer, i l’endemà es va dir una missa per als difunts. L’any 1956 es van estrenar uns goigs amb lletra de mossèn Joan Puntí Collell i musicats pel mestre Jaume Andreu dedicats a aquesta imatge. Malgrat que no hi hagi cap edició impresa d’aquests goigs, darrerament ha aparegut —a l’arxiu personal de Francesc d’Assís Pujol, ara custodiat pels seus descendents— el text mecanografiat signat pel mateix mossèn Puntí a Barcelona, el 9 de juliol d’aquell mateix any. L’entrada diu: «Puix vós hi feu tan rebé, i som de vós a la vora: valeu-nos ara i tothora, patró del nostre carrer.»

 

16.- Sant Martí (carrer de Sant Domènec) [trencadís de rajola]

Trencadís de rajola que forma un mosaic amb la representació de Sant Martí en la versió de soldat romà que parteix la seva capa per donar-la a un captaire. Es deu al nom del propietari que va fer construir l’edifici, l’industrial manlleuenc Martí Vilaseca. Segons Esteve Gaja, es va salvar de la destrucció de 1936 perquè va ser tapada amb una capa de pintura.

 

17.- Mare de Déu dels Àngels (carrer del Pont)

La imatge es va col·locar en un moment que no es pot precisar  del segle xix com a prec davant d’una epidèmia de còlera o verola. Es va situar davant del carrer de l’Horta d’en Font, a la casa que seria coneguda amb el nom de can Segarra, que més tard es va enderrocar. El motiu de la col·locació d’aquesta fornícula no és clar; l’única referència es troba en els goigs que se li van dedicar el 1982. Hi ha uns versos que diuen: “Quan anys enrere, la pesta ens colpia amb dur flagell, us vam demanar amb requesta, protecció en vostre mantell. Des de llavors Verge aimada, vostra gràcia s’obtingué”. S’hi estableix clarament que el motiu era demanar ajuda contra una epidèmia. Es podria pensar en el bienni 1884-1885 en què el còlera va fer estralls a la població. Quan es va enderrocar la casa de can Segarra, la façana del nou edifici que s’hi va construir —als baixos del qual es va instal·lar la botiga de gorres i roba d’home Novedades Muñoz— es va estructurar amb la previsió que l’havia de presidir la capelleta. Els veïns van salvar la imatge de la destrucció de 1936 i la van amagar a l’interior de la casa, on es va estar tot el període de la Guerra Civil. Es va reposar el 14 de maig de 1939, juntament amb dues imatges d’altres carrers, amb una benedicció a l’església parroquial de Santa Maria, sardanes i jocs infantils. Domènec Torrent i Garriga la vincula amb la marededéu Assumpta i esmenta que aquest tram del carrer del Pont, des de la cantonada amb el carrer de Sant Jordi (antigament carrer de l’Horta del Frare) fins al pont de can Molas, feia festa el 15 d’agost; és probable que així fos en un principi i que posteriorment, com que coincidia amb la Festa Major de tota la població, es traspassés a la data actual pel fet que, iconogràficament, les dues figures marianes —la de l’Assumpció i la dels Àngels— són pràcticament idèntiques. El canvi es devia produir a principi del segle xx, atès que el 1930 la premsa ja indica que la festa dedicada a la capelleta se celebrava el 2 d’agost. Aleshores es feien diversos dies d’activitat, amb el rés del rosari, audicions i ballades de sardanes i jocs de cucanya per a la mainada. Després de la Guerra Civil es va continuar la festa. A la dècada de 1970 va anar minvant la celebració, però a partir de 1980 es va recuperar amb l’empenta que encara té. El 2005 es va celebrar el 25è aniversari d’aquesta represa. D’aquestes festes en queda una anècdota que relata Josep Prat i Balmes: «Quan vinguérem a viure a Manlleu l’any 1954, precisament era el dia 2 d’agost, ara fa exactament quaranta anys, i començo a explicar unes anècdotes que tenen per referència el cèntric carrer del Pont. Vàrem llogar un primer pis propietat de la Reina de les Pageses, i era el dia de la Mare de Déu dels Àngels. Quan al vespre acabàvem de col·locar els mobles i utensilis de la llar al seu lloc, i se’m va acudir treure el cap al balcó, la meva sorpresa va ser que al davant mateix de casa hi havia tota una colla de senyores assegudes amb unes cadires al mig del carrer, i anaven mirant cap a casa. Vaig dir a la meva dona: “Corre, vine, vine, mira aquesta gent, potser ens volen fer un homenatge per ser els manlleuencs 15.000 que venim a viure a la vila, com solen fer els aeroports o autovies?” Però no, aquests grans veïns del carrer del Pont celebraven la festa de la Mare de Déu dels Àngels, que al costat d’on vaig sortir hi ha una capelleta, i la meva dona també per indicació d’una veïna, es va adherir a les senyores a resar el sant rosari. Ara, actualment, també fan sardanes, llavors no, perquè ja hagués clavat un salt cap al mig del carrer i hagués anat a ballar-ne, i no recordo que això passés...» En les festes de 1982 es van estrenar els goigs titulats Goigs a llaor de la Mare de Déu dels Àngels que es venera al carrer del Pont de la vila de Manlleu amb lletra de Francesc d’Assís Pujol i música del mestre Rafael Ramírez; actualment, cada any encara es canten després del rosari.

 

18.- Sagrada Família (carrer del Pont) [capelleta buida]

És l’única fornícula que no ha estat mai ocupada per cap imatge i es troba a la façana de l’actual Teatre Centre. Quan el 1878 es va fundar la Societat de la Joventut Catòlica, amb un gran centre per realitzar activitats cíviques i festives, es va preveure un edifici coronat per la Sagrada Família, advocació que té el patronatge dels joves catòlics. Mai no es van col·locar les figures que hi haurien hagut d’anar.

 

19.- Mare de Déu de la Mercè (carrer del Pont)

La part alta del carrer del Pont de Manlleu —des del carrer de la Font al carrer de Sant Jordi— té la Mare de Déu de la Mercè com a patrona. Per aquest motiu venera una imatge, col·locada en data indeterminada del segle xix en un dels edificis; segons el notari Domènec Torrent i Garriga, el 1893 ja s’hi havia col·locat. La Mare de Déu de la Mercè és la patrona dels captius i per aquest motiu la Verge i el nen Jesús van acompanyats de dues figures, ofertes per una veïna amb motiu d’una prometença, que simbolitzen presos o esclaus. Per la Guerra Civil la devien amagar perquè la van restituir pocs mesos després que s’acabés, el 14 de maig de 1939, amb una benedicció a l’església parroquial de Santa Maria, que per aquella època s’havia improvisat sobre les restes de l’antic temple enderrocat. Cada any se celebrava una festa, constatable des de final del segle xix, i actualment encara es resa el rosari i tot seguit es fa un ressopó entre els veïns. A més, se celebra una missa a la parròquia, el diumenge més proper a la festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, i es prega pels veïns del carrer.

 

20.- Sant Roc (carrer de la Passió)

La presència de sant Roc al carrer de la Passió és molt antiga, fins i tot es creu que prové del segle xvii. Fins a la Guerra Civil la capelleta estava situada damunt d’un mur de l’antiga casa Millàs, a l’altra banda del carrer. La fornícula, de factura modesta, estava rematada per una creu de ferro forjat. La devoció al sant, especialment en temps d’epidèmies —prou freqüents en segles passats— feia que al seu voltant es dipositessin exvots de cera. La imatge es va salvar de la destrucció decretada el 1936 per l’interès del veïnat, que la va guardar en un improvisat refugi que feien servir durant la guerra. El 1939, la fornícula es va construir de nou a la façana de la casa del veí que la va salvar. Des d’aleshores ha donat nom al forn de pa que hi ha a la casa. A final del segle xix el carrer ja feia festa per la diada del sant, el 16 d’agost; però com que coincidia amb la Festa Major de Manlleu, la festa es va traslladar al darrer cap de setmana del mes. Actualment se celebra amb gran animació: es llegeix un pregó, es fa ball, sopar, sardinada i altres activitats que duren diversos dies. En alguna ocasió es coreja un «Cant a Sant Roc del carrer de la Passió», escrit i musicat per Jaume Roma, que diu: «Al carrer de la Passió, per Sant Roc la festa fem, si voleu ser amb nosaltres us esperem de tot cor. Oh, Sant Roc, a tots nosaltres protegiu-nos de tot mal; amb salut i alegria que passem un altre any...».

 

21.- Sant Martí (carrer de sant Martí)

S’ignora el motiu i la data de la col·locació de la capelleta amb la imatge de Sant Martí; és probable que fos per honorar el patró del carrer (Sant Martí Gros) que, d’antic, porta el seu nom. L’estudi realitzat pels alumnes de l’escola El Carme recull que abans de la Guerra Civil era de paper i protegit amb una reixa; si realment era d’aquest material, ja es devia haver substituït abans de 1936, ja que la imatge es va salvar de la destrucció a l’inici de la Guerra Civil espanyola; el 14 de maig de 1939 es va col·locar de nou a la fornícula després de ser beneïda a l’església parroquial de Santa Maria juntament amb les imatges marianes del carrer del Pont. L’estudi escolar del col·legi El Carme, que devia recollir l’anècdota entre el veïnat, explica que una dona, abans d’anar a resar el rosari, va deixar la seva filla de mesos dormint. Al cap d’una estona, un bon home que passava pel carrer va veure sortir fum pel balcó i va pujar a la casa. La mare, que ja havia arribat a casa seva, continuava resant perquè no li passés res a la criatura. Finalment, es va poder rescatar la nena i apagar el foc, però, d’aquell fet, la dona va portar una llanterna d’oli per fer llum a sant Martí durant un any. Domènec Torrent i Garriga diu que a final del segle xix al carrer ja feien festa per la diada de Sant Martí, però pel fred que solia fer aconsellava fer-la algunes setmanes abans de l’11 de novembre. L’aspecte actual de la capelleta té pocs anys a causa de la reforma de l’antic edifici que l’acollia. El veïnat, des de fa diverses dècades, resa el rosari davant la imatge la vesprada de la diada del sant i també es fa dir una missa.

 

22.- Mare de Déu del Pilar (carrer Verge del Pilar)

Capelleta situada en la façana lateral d’un edifici que fa cantonada amb el passeig de Sant Joan. El carrer Verge del Pilar es va projectar dins les actuacions urbanístiques previstes en la reconstrucció dels efectes de l’aiguat de 1940 i altres reformes del nucli urbà dutes a terme els anys posteriors. Servia per unir el carrer de Sant Domènec i el de Sant Martí i se li va posar el nom de la Verge del Pilar en consonància amb la religiositat de l’època. La imatge mariana es va adquirir en un dels tallers de sants d’Olot, es va beneir el 12 d’octubre de 1959 a l’església parroquial de Santa Maria i, posteriorment es va col·locar a la fornícula. Aleshores era un dels pocs carrers que duien el nom oficial d’una advocació mariana i no tenien la corresponent imatge. El nom popular, però, era el de carrer de l’Apèndix, ja que no tenia sortida per un dels extrems. Durant alguns anys es va celebrar la festa del carrer: es portava la imatge a beneir a l’església parroquial, es ballaven sardanes i a la tarda es feia una xocolatada; també es resava el rosari al davant de la capelleta. A primers anys de la dècada de 1970 es va deixar de celebrar.

_ _ _

Aquesta visita guiada es va programa juntament amb l’exposició ‘Petits temples, capellets de carrer’ que es va poder veure al Museu del Ter entre desembre de 2007 i maig de 2008, es va promoure una visita guiada a les capelletes de carrer com a exemples del patrimoni cultural manlleuenc, tot aportant eines per conèixer i interpretar millor la història de la ciutat. Es van fer sis sessions d’una per les capelletes de carrer del centre urbà amb una durada aproximada de dues hores que va comptar amb la participació total de 70 persones.